CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. ARRANQUEM A PAMPLONA

El diumenge passat vaig prendre una determinació: feia molt temps que no anava a fer un cop d’ull al nord de les Espanyes. Era evident que necessitava comprovar in situ com els nous esdeveniments polítics i socials afectaven un bon retall de terra del què, sense cap mena de dubte, encara ens pot ensenyar moltes coses. Dit i fet, quatre gestions per internet, la meva salvació, i ja tenia reservades les tres primeres nits del desitjat periple: Pamplona i Hondarribia. Sense amagar el gust de tornar a veure uns paisatges que enlluernen els sentits. No podem ser més papistes que el Papa, els paisatges del nord són indiscutiblement de lo millor que hi ha per aquests verals.

Pamplona, altre temps tan freqüentada i visitada per un servidor, no només és la de sempre, sinó que ha renascut de les seves pròpies essències i avui es presenta com una ciutat dissenyada amb seny i disciplina urbana. No hi ha carrer ni avinguda que no estigui poblada d’arbres de totes les espècies imaginades i donin una sensació d’abric i frescor al caminant. L’encertada planificació d’anys enrere avui presenta els seus  imponents credencials. És un goig passejar per la ciutat i veure’s envoltat de verd per tot arreu, sense obviar la quantitat de parcs naturals que esquitxen la ciutat per tot arreu. El nord de Navarra segueix sent basc, igual  que el sud roman amb les essències espanyolistes.

Aquest matí al travessar els Monegros m’ha vingut al cap el que sempre pensava abans, que en aquestes àrides terres fins i tot les sargantanes viatgen amb cantimplora. No m’he resistit a anar a la cafeteria Iruña,  vaixell insígnia de la Plaza del Castillo, única plaça on es circulava al revés, per l’esquerra. El Café Iruña és una referència i història viva de la capital de Navarra des de 1888. Les llums de sostre d’època, les columnes de ferro forjat i els grans miralls de paret, segueixen sent testimonis muts dels grans esdeveniments de la ciutat o de la assídua presencia de Ernest Hemingway, per exemple. Del pelegrinatge per les tasques del carrer Estafeta i confluents, no cal aprofundir. El de sempre, bons caldos en copa de vidre i Pinchos sorprenents. S’acosta Sant Fermí i tot ha d’estar a punt per les corredisses i borratxeres sense fre.

De bon matí, amb les piles ben carregades, enfilem cap a Lecumberri ascendint el port de Azpirotz, pas obligat per entrar al País Basc. D’aquest punt els bascs en diuen “la muga”, frontera. L’indret just que separa Espanya del seu territori. Abans no arribem a Donostia pujarem i baixarem grans desnivells de les muntanyes basques en un batibull d’autopistes i autovies que es van succeint per tot arreu. No entrem en la Bella Easo, avui el nostre destí és Hondarribia. Un cop instal·lat en aquesta paradisíaca badia, desenfundo els meus estris per seguir d’a prop la bellesa d’aquest lloc. Les profundes arrels basquistes afloren per cada recó. El seu castellà quasi perfecte i decidit, dona la impressió de que no n’hi ha per tant. Automàticament penses amb els centenars de morts d’una lluita acarnissada per defensar un antagonisme evident però que, inexplicablement, a quedat en no res. O això és el que sembla. I això sota la meva mirada enemiga de la violència, però ferma en les conviccions. Euskadi, en tots els sentits imaginables, no té res a veure amb Espanya.

Hondarribia és una més de les moltes poblacions basques que et deixa pensatiu quan intentes definir la bellesa natural. La seva immensa badia esgota les exclamacions de sorpresa. Aquí es mesclen en un màgic encontre dues forces de la naturalesa: El Bidasoa, que baixa buscant el mar des de Errazu, Navarra, i el mar que penetra dominant i altiu. Els pescadors d’Hondarribia coneixen molt bé els repics de campana de l’església de Santa Maria de la Asunción y del Manzano, o més ben dit, les dones dels mariners escoltant el toc a naufragi. Seguirem resseguint i retallant la costa del nord, fins la propera.