No sóc amic del vent, em
pertorba, posa en valor la seva divina impunitat activant en rebel·lia totes
les nostres neurones. De moment la seva presència és assídua, no cessa ni dóna
treva la majoria de tardes. Des del finestral observo com el mar es cobreix
d'infinites taques blanques que romanen a la superfície balancejant-se sobre
unes aigües remogudes fins al fons. Hi ha mar de fons. En un acotat espai, com
a uns cinquanta metres de la línia de costa, apareixen una multitud de
surfistes entrecreuant-se, sortejant-se i deixant un emblanquinat solc a les
esquitxades aigües. Uns batent-se el coure sobre una taula i diminuta vela, i d’altres
pendents d'un gran estel que dominen amb elegància i belles estampes. Reconec
que la seva acolorida presència és un bell espectacle, perícia només reservada
per a iniciats.
Diumenge vaig assistir a una
representació, amb cordial companyia, al coliseu de la Rambla, a Barcelona. És
la primera vegada a la vida que vaig a les cinc de la tarda al Liceu, on els
silencis es tornen somnis i la música es converteix en la paraula de l'ànima
sensible. No era de les meves preferides, però després de gairebé tres hores de
sentir el sofriment d'un amor etern i impossible, per boca de Romeu i Julieta,
un veu reforçats i enaltits els seus més íntims sentiments. Un càlid petó a
Julieta en el seu alter ego, la soprano Patrizia Ciofi, pel seu impactant
recital de coloratures líriques amb rang d'excel·lència. I menció d'agraïment
per al mestre musical, Riccardo Frizza, conductor de la simfònica de la casa,
amb subtil naturalitat i controlant els tempos. Esplèndid espectacle, només
enterbolit a la sortida del santuari per les corredisses, sirenes i presència
policial per sufocar i calmar els de sempre.
Avui si he pogut accedir a la
terrassa del nàutic, desbordant la visió del mar a primera fila, sol radiant,
núvols a la vista i gerra de cervesa molt freda amb anxoves de l'Escala. El
diari damunt d'una cadira, la ploma i la llibreta atentes a les meves anotacions.
S'aprecia més gent pul·lulant pels carrers, però segueixo observant minsos
negocis a les botigues i massa taules buides als restaurants. En una propera
taula es parla amb evident furor de la Sra. Colau i els okupes. La conversa
puja de to quan algú sosté que la cupera Reguant ha manifestat que les segones
residències també són "Okupables". M'abstinc de reproduir els seus
exabruptes per la qüestió. La Sra. Colau, amb mil argúcies confuses i
dilatòries, sembla que s'inclina a favor dels okupes i posa en dubte l'actuació
de la policia, dels mossos. Molt al contrari d'un servidor, que no entén com
professionals que treballen per a la comunitat, amb evidents riscos, han de
suportar les ofenses i banalitats d'uns marginats. Auto marginats. I ja que parlàvem
de vent al principi, no hi ha vent favorable per a qui no sap on va.
Cada dia apareixen contratemps
que veten els meus passejos amb bicicleta. Quan no són verdes, són madures, Per
què no hi ha mar plana, per què han de sorgir sempre gestions inesperades que
fan anar en orris les teves perspectives? Tenint en compte que les meves labors
haurien d’assemblar-se a les d'un monjo de clausura: meditació, reflexió,
observació, conversa i conclusió, si n'hi ha. Tinc un queixal que ja fa quinze
dies no cessa en tocar-me allò que mig sona. És irritant, cabrejant, sufocant,
desesperant i dolorós, és clar. El cas és que d'aquí a quatre dies m'esperen
2400 km. i quinze dies per terres del nord, i no ho dic com a objecció, sinó
per el punyeter queixal, que em pot amargar “los vinos o los pinchos”.
En fi, llevo àncores ja, les
anxoves han desaparegut. Marxo a corre cuita, abans que els mals pensaments m’incitin
a donar-me una altre ma de civada per la gola. A reveure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada