Després de dinar es fa molt
feixuc escriure, escriure i gaire bé qualsevol cosa. Prenc notes a la llibreta
del tren, com sempre. La consciencia no em permet d’oblidar-me la llibreta i la
ploma, sempre viatgen amb mi, i ja fa molt anys, és la meva càmera fotogràfica
mental. Hem dinat sota una pèrgola envidriada i oberta a la badia de San Vicente de la Barquera. Els
acompanyants s’han retirat ja i m’he quedat sol embovat davant els misteris de la naturalesa que, per
molt que s’esforci l’home mai la venceran. A tocar de la bocana del port les
aigües xipollegen escumoses, avui la marea començarà a baixar a les 15’10 h. Ja
fa uns quants dies que rodem per aquests jardins divins del mar cantàbric, la
visió de la panoràmica i la sotragada dels sentits omple amb escreix les
nostres expectatives. Però també els excessos a taula comencen a donar
símptomes d’imprudència temerària. Àpats massa contundents i un repàs exhaustiu
del “mostrari” de pinchos, aconsellen
fer marxa enrere i limitar-se a l’austeritat alimentaria, almenys les properes
24 h. Per no parlar de la tendinitis de colza i ma.
Avui dormirem aquí, ahir a Comillas i el dia abans a Santander. Tot es ja conegut per mi,
però aquest viatge s’ha planificat per entrar amb més profunditat al que en
altre temps va ser més superficial. I no em refereixo al rioja, ni al txacolí.
Aquests són vells retrobats. A mar obert aquest retall de l’oceà atlàntic ens
evoca la ciutat de Londres, amb la
proa al nord. Comillas és una bonica població costera, com totes, Gaudí els va deixar un record per
l’eternitat, el Capricho, un petit
edifici de tall modernista en època orientalista del geni de Reus. En altres temps Comillas fou
reconeguda com la primera població de la costa en captures de balenes. Avui
l’imponent edifici de la Universitat
Pontifícia resta en desús acadèmic. Els dies es succeeixen massa de pressa com per assaborir i
aprofundir en les belleses naturals de l’entorn, la col·lecció paisatgística és
inabordable en tota la seva extensió. Aquí la normalitat s’expressa en
quotidianes grandiositats, cada mirada és un quadre de cels blaus, mar de
tenebres marineres i prats ufanosament
verds.
Agafo l’autopista, que fa anys
la vaig veure construir, tinc pressa per arribar a bona hora a Gijón, deixem a l’esquerra la mola
impressionant dels Picos de Europa,
emboirats i amenaçadors, i tot posant la proa rumb al cor d’Astúries, no deixo de pensar en una
llesqueta de bon pa i ben empastifada de
Cabrales, plaer dels déus. Arribats a
Quintes, prop de Gijón, visitem una fàbrica
de pastisseria on hi tinc lligams familiars. L’asèpsia del procés tecnificat i
la qualitat de les matèries primeres ens deixen bocabadats. Si algun dia tenen
ocasió, no deixin de provar “la tarta de
la abuela” quedaran momificats al tastar un carrusel de xocolates diverses
al paladar. Gijón és una bonica ciutat -275000 habitants- on s’hi poden recrear
visitant el casc antic, fer-se rajar un bon vas de sidra o contemplar el Árbol de la Sidra, construït amb
ampolles reciclades de vidre, el Elogio
del Horizonte, majestuosa obra de Chillida
que recorda el Peine del Viento de San Sebastián, la Playa de San Lorenzo amb el seu llarg passeig o les instal·lacions
de Mareo, del Sporting.
Vàrem acabar el viatge quatre
dies després, fent nit a Castro
Urdiales, Vitoria i Logroño. Viatjar no solament conrea l’ànima i la
cultura, sinó que entès d’una manera desacomplexada i sense lírics fanatismes,
posa en evidència que a totes parts hi han coses per admirar, què agradi més o
menys un indret no és més que una apreciació personal de cadascú. Que
t’equivoques quan et tanques dins la closca cega, i menysprees o titlles de
banal tot el que no sigui de la teva terra. A part de ser un comportament
mesquí, és fals. No em vull posar en primera persona, però permetin-me que els
digui què al llarg de tants anys de viatjar en tren, el meu, per mig món,
encara no n’he trobat cap que no m’hagi ensenyat res.
“No es recorden els dies, es
recorden els moments”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada