SENSIBILITAT

 

SENSIBILITAT

Per a ser franc, em costa d’arrancar, i cada vegada més.  Sense anar més lluny ara tinc en perspectiva immediata fer un parell de viatges. No sento res especial, ni pessigolles, cap papallona voleiant pel pit. He dedicat una part res menyspreable de la vida a viatjar, he conegut tants indrets i racons que em considero una persona molt rica pel bagatge que he reunit. I agraeixo haver-ho pogut fer. Aquesta riquesa no me la pot prendre ningú. Però ja estic cansat, no en tinc ganes. La vida és un viatge i qui viatja viu dues vegades, diuen.

¿Per què aquesta devoció per descobrir lo desconegut? Doncs perquè sents dintre teu com els sentiments s’activen i t’envaeixen, et desperten, et motiven. Et sents talment despullat davant la poesia, l’obra d’art, la música o el paisatge. Jo des de ben jove vaig caure enredat dintre la tela d’aranya de la música i encara més en dintre, de l’òpera. No hi puc fer més. La grandiositat de les posades en escena és un espectacle que em fa tremolar com les cordes d’una arpa. I no ho puc evitar, ploro. Ploro de la immensa felicitat que em produeix. Ai de la persona que no tingui sensibilitat, mai assaborirà lo suficient per agrair la bellesa  de les muntanyes, els colors, les lletres, l’amor, l’educació o el propi fracàs.

Si arribes a sentir aquelles papallones juganeres a dintre del teu cor, descobriràs l’enorme capacitat que tens de sorprendre’t. <La sensibilitat és la facultat d’un esser humà viu de percebre estímuls exteriors i interiors mitjançant els sentits>. <La música és la paraula de l’ànima sensible, com la paraula és el llenguatge de l’ànima intel·lectual>.

El celebrat Joaquín Sabina diu <No soy adicto a los divos de la òpera; cultivan el músculo de las cuerdas vocales y me parecen más deportistas que artistas>. Bé, aquí queda ben plasmada la poca soltada de renunciar a la bellesa per la crua i freda matèria. Estrany i difícil d’entendre d’un personatge que ha deixat forces lletres molt reconegudes. El trobador d’Úbeda, per mi, va relliscar amb aquestes paraules. Aquí no hi ha muscles ni esportistes, només sentiment, esforç tenacitat i una creativitat que et sedueix i t’embolcalla.

Moltes vegades s’ha titllat l’òpera d’elitista i a mi això em fa riure. Quasi que diria que l’elitisme és prescindir de la música que han creat diferents déus de l’Olimp musical al llarg del temps. Només cal dir que hi han entrades per veure vint i dos esportistes perseguint una pilota, que son més cares que no pas una representació que commou l’esperit en qualsevol dels santuaris operístics de mig món. En dono fe.

 

 

 

OCELLS EN DIUMENGE

He matinat, sí, és diumenge, però no faig diferències ni excepcions en el santoral. Tots els dies són iguals per a mi. Bé, és cert que no tinc obligacions laborals, encara que no per això deixo d'atendre qüestions premonitòries que fins i tot de vegades se m'amunteguen. Però només de dilluns a divendres.

En una arrencada d'arrel improvisat, he tret el meu cul del seu seient, rentat el got de cafè amb llet, dutxat i disfressat amb un vestit persuasiu i d'acord amb els escenaris campestres. És menester no oblidar, jo, i mai ho oblido, que la meitat de la meva vida l'he viscut a la gran ciutat, i l'altra meitat, de la qual ignoro la seva durada, en un petit poble. Això de petit és insubstancial i ofensiu, perquè viure en un poble és un luxe no a l'abast de molts encantadors de serps i tiradors de cartes. Dels que veuen una olivera i no troben l'oli, o altres que a l’avellaner li diuen ametller. Ara estem veremant, no collint raïm.

Seguim, he baixat al garatge, ¿anar lluny o prop? Doncs ni una cosa ni l'altra, només pretenc esmorzar i llegir una mica, res, 15 km. El cotxe reconeix la meva sabata i solca l'asfalt com un veler embravit. Parlant de solcs, el paisatge es bolca als meus ulls sabent per endavant que em seduirà. Hi ha grans extensions on els solcs s'amaguen en l'infinit, és un joc de tints daurats i ocres. La mare terra és ocre per naturalesa. Les fileres de ceps, vençudes i exhaustes, mostren humils el seu descarnat cos. Aquells grans ja són líquid dorment.

Una truita farcida de pernil, vi del lloc i cafè per no oblidar. Esmorzo amb el cap, no amb la gana. Poca gent, mitjana edat, i la televisió, que tant i tant denigro , donant el puto conyàs de La Ricarda i la seva mare. Ningú l'atén, suplico que baixin el volum ... i la tanquen. Ben fet. No fos que se’m fongués a l'estómac la truita, el pernil, el diari i la més que possible intervenció d'algun nefast polític. Quines paparres, Déu meu.

Esmorzar al costat de la finestra també és un privilegi. No per veure cotxes, autobusos, semàfors i patinets, no, que va. albiro complagut un fons de bosc verd maragda, molt atapeït. Les copes, balancejades per una alenada de brisa, semblen enviar una muda i verda salutació des de la distància. Camps de conreu alternatiu, ara blat ara colza, ara sosteniment. I aixopluc, és clar, noguers i figueres aixequen les seves branques en agraïment.

És hora de concloure el primer acte del dia -festiu- unes dotzenes d'ocells sense cognom  s’interessen per veure els meus moviments, aparcats i immòbils a la part alta d'una línia telefònica. Dos pals distants i corcats sustenten i fonen el que un dia va ser passat i avui es resisteixen a ser futur.

BRAGUETES PÚRPURA

 

Braguetes púrpura

 

 

Roma és també el passeig, sense un destí concret, que et porta a perdre l’orientació i descobrir indrets insòlits. És el soroll i alhora el silenci, Caravaggio i Rafael, Fellini i Raffaella Carrà, Mastroianni, Sordi i Sophia Loren. És l’olor del taronger i l’orenga que es barreja amb la benzina dels motorinos.

 

Havíem dinat molt de gust tots tres, parlant de mil coses vaticanes i de l’actualitat italiana i internacional. Però quan va arribar la sobretaula, el cardenal nord-americà es va lamentar de l’arribada feia uns mesos de Donald Trump a la Casa Blanca. Temia que el nou president revifés i estengués la pena de mort. Arribats a aquest punt, de sobte van aparèixer tots els dimonis. L’italià el va rebatre enfurismat, amb l’argument que el magnat de Nova York seria el millor president de la història i que ell trobava a faltar la pena de mort a Itàlia i fins i tot al Vaticà. El diàleg, però, es va anar tensant per moments. Veia com aquells dos ancians s’anaven posant vermells a causa de la discussió i també per les copes de Grappa Nonino—diuen que la millor del món—que anaven omplint de l’ampolla que el cambrer ens va deixar sobre la taula.

 

I fins i tot justifica els crims horribles que sabem que hi ha hagut a dins del Vaticà. Que Déu ens protegeixi del liberalisme ateu i dels que volen abolir fins i tot les armes, tal com ell demana als Estats Units. I ara m’excusaran però he d’anar a pixar. Quan el purpurat va tornar de fer les seves necessitats, ho va fer somrient, li va donar un copet a l’espatlla al seu amic i va treure tres havans Montecristo. S’havia acabat el dinar i ell havia pagat el compte, que devia sumar uns quants centenars d’euros.

 

L’Església catòlica havia institucionalitzat la pena capital durant el període medieval a través del Tribunal de la Santa Inquisició, que, des de la seva creació, el 1184, va condemnar a mort i va executar milers de persones, i fins i tot animals, considerats heretges. Les històries dels processos, la tortura més salvatge, la humiliació, l’exposició pública amb vexacions de tota mena, i finalment les execucions, formen part d’una de les pàgines més negres de la història del catolicisme. Bruixes, sodomites, posseïts pel diable, blasfems, jueus, musulmans, protestants, científics... van ser les principals víctimes enviades a la foguera purificadora per aquell regne del terror implantat per personatges com Tomás de Torquemada, inquisidor general de Castella, nomenat per al càrrec el 1483. La Inquisició no acabaria la «feina» fins al segle XIX.

 

Charamsa parla d’un alt percentatge de religiosos homosexuals a la Santa Seu, que ell sitúa en més d’un 50%

Monsenyor (X)  : Em costa dir-ho, però fins  fa molt poc a dins mateix del Vaticà hi havia un bordell amb una gran activitat.  Molts ho sabíem, i alguns ho havien denunciat. El prostíbul funcionava en un apartament discret i disposava de noies, nois i joves. I predominaven els alts càrrecs, què així podien satisfer els seus desitjos més íntims sense sortir a l’exterior.

 

(Diminuts esquitxos del llibre publicat recentment per un periodista de TV3, acreditat davant el Vaticà durant dècades. Un estil molt seriós, molt documentat, molt ben escrit i molt amè de bona lectura. Vicenç Lozano. Al que li demano excuses si he pogut molestar-lo en publicar aquest petit esquitx). Aquí no hi ha conclusions, que cadascú tregui les seves.

 

España, un gran país!!

 

España, un gran país!!

Efectivament, España és un dels països més grans d’Europa, de tal manera que França té 633000 Km2 i España 505000 Km2. Aquesta és la grandesa de la pell de toro. Àustria només en té 92000 km2. Però ull, això són magnituds que només ens porten a una certa confusió. Perquè en última instància, almenys a mi, ens importa un ou saber els km., que resten per arribar a la frontera o on rebolcar el nostre cul afamat de glòria passatgera.

España, ancestralment preocupada per la seva imatge internacional i afany d’explicar tot allò que no té explicació, de fer entendre als noruecs, als danesos o als anglesos, que som una potència “molt potenciada” o tal vegada pels efluvis de las embajadas catalanas, va considerar oportú parir un invent anomenat Marca España, avui feliçment rebatejat, consistent en gastar-se una pila de milions en pamflets i sopars d’aquells en que el glamur procedeix del qui paga, o sigui, dels espanyols.  Somriures, encaixades de mans, efímers compromisos i grans dissertacions micròfon en ma per sintetitzar les grans proeses  i progressos de la societat espanyola en el marc de la economia, el desenvolupament, la digitalització, el benestar, la justícia i per damunt de tot l’enfortiment de la democràcia plena i solidaria. Un gran èxit, tots els comensals desitjant una nova trobada, fins i tot els esquimals s’apunten a aquestes trobades ben regades.

Llàstima què amb el temps tot s’esvaeix.  Quan aquests dignataris, cònsols i demés parafernal, es desprenen del seu sopar via ventricular, llegeixen als diaris assumptes com la “toma de Perejil”, la impúdica vidorra de l’anterior cap d’Estat, les innombrables gestions clavegueres d’un ministre del interior o  la de hosties repartides a la pròpia població per voler votar,  és just en aquest moment quan es despatxa el bicarbonat a dojo entre els comensals. La marca España no queda en entredit, és que no queda.

Marca España: Salari mínim 1108€, França 1554€

Salari mig a Suissa 81609€

Paisos Baixos 54843€

Regne Unit 46990€

França 38188€

Marca España 26934€

Xipre  24058€

Alea jacta est (Creuant el Francolí) Julio Cesar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SOM-HI, NO PASSA RES

 Amb les seves llums i ombres l’estiu vacacional s’està acabant. I jo ho aplaudeixo, em cansa la hipocresia estiuenca. Parlo de la costa. És un constant de tios amb bicicleta pedalant com sonats pel carril costaner, de noies patinant molt insegures i de gent amb patinets fent-se amos del ridicul més estètic. Les renombrades peixateries de la població encarin el producte d’una manera descarada, les parades de fruita i verdura convençuts de que allò tan verd és petroli. I les inefables farmàcies fent el seu particular agost, tothom necessita remeis per la seva dolència o bellesa. Els restaurants, putejats pel virus com tothom, oferint menús de tres tiros una pela intentant compensar quasi dos estius en blanc. Els de qualitat i prestigi et reben amb abraçada i deferéncia a setanta o més euros per cap. I la lluna brilla allà d’alt absent de les vaguetats humanes. Una cervesa a cinc euros el somriure i si tens més sed aqui estem, al teu xiringuito. Per si de cas tothom ha passat pel Decathlon ha proveirse d,aquelles coses tant maques que l’any passat li va veure al veí de sobre. I no deixen de llogar una moto náutica  a vuitanta euros l’hora perque la dona se senti part de l’Hola i la seva costella pilot al que li pesen més els deutes que les ones a batre. Però són les merescudes vacances, diuen, mentre un estranger fa badalls al llevar-se de dintre una rulot que té aparcada on no pot aparcar. 

L’Ambient en general és un pel cutre, per no dir lamentable o patètic.

Cap problema, després hi han els que han tingut la sort de viatjar a Menorca. Aquests sí que disfrutaràn i ens eviaràn un reguer de fotografies que ens faràn pensar amb lo idiotes que hem sigut de no anar-hi aques any, jo el primer. Altres, més decidits i afortunats, han  optat per anar-se’n amb l’amic o la amiga íntima a terres llunyanes per deixar constància del que sempre ens perdem. Som esclaus de la punyetera rutina o la  malèvola desidia.  Bona tornada a casa i feliç final de la comèdia.

LES MIL I UNA NITS

Sent com sóc un enamorat confés del cinema, segueixo amb la meva pertinaç rutina de no anar mai al cinema ja fa anys. Crec que aquesta contradicció no minva la meva convicció, ja que la deriva dels somnis en imatges prové de la meva llegendària passió per la literatura. Freqüentment s'atribueix a les pel·lícules basades en un llibre, una prostitució del text original. Jo no ho crec, encara que si hi pugui haver sonades excepcions. Per posar dos exemples recents en el temps, pensin en Memòries d'Àfrica o Els Ponts de Madison, totes dues amb un magnífic guió i plenes de frases d'aquelles que un diria que queden per a la història. Bé, aquest mateix guió il·lustrat amb les imatges ho fa créixer com l'escuma fins al punt de commoure'ns reiteradament durant la seva projecció.

Els voldria parlar de pel·lícules que deixen pòsit, que tenen substància, que fan pensar. La Dolce Vita (1960) de Fellini, possiblement sigui la més semblant a la que em proposo comentar. El Gatopardo (1963) obra mestra de Visconti i Mort a Venècia (1971), del mateix Visconti. Totes elles peces d'or del setè art, de la mateixa manera que els seus directors. La Gran Bellesa, de Paolo Sorrentino, és un luxós punt de trobada per a tots aquells que vulguin aprofundir en les bolcades socials, les èpoques i els moviments de classes, amb uns lleugers i aspres tocs del surrealisme italià. Sorrentino ens obre les cortines amb una luxosa evocació de la decadència de l'alta societat romana.

Com a mestre de cerimònies el director va triar ni més ni menys que en Toni Servillo en el paper de l'escriptor / periodista, el paper de la seva vida sense dubtar, Jep Gambardella. Els deu primers minuts de la cinta indueixen a sortir del cinema o tancar la televisió, és un parany. A partir d'aquí, una festa d'aniversari (65) irromp amb tota la parafernàlia de personatges pintorescos i grotescos, joves i vells, abstemis i alcoholitzats, en un aquelarre de vici, presumptuosa intel·lectualitat, i culminació de la infidelitat, que transcorre en la terrassa de l'àtic de Jep, amb vistes al Coliseu. Continua la càmera donant tombs a la nit romana, brou de cultiu d'una societat nòmada, errant i perduda, en la qual Servillo ens fa de guia i protagonista. Gambardella ha complert els 65 i se sent vell, és la personificació de l'Europa, ullerosa, de jaqueta creuada elegant i hortera alhora, ha renunciat als fastos sexuals i al descontrol de la gresca contínua. Beure, parlar, ofuscar i malbaratar energia donant tombs tota la nit, participant en col·loquis de gent absurda i d'absurds col·loquis. No és la vida de les cases de família ni la del comerç o la de la feina, ni la de l'estudi o la ciència.

No són més que els tics i espetecs d'una classe agonitzant, d'un temps gairebé mort, que renega del present però intueix que tot ha acabat. Els trinxeraires arriben al final. ¿Què teniu en contra de la nostàlgia? És l'única distracció possible per a qui no creu en el futur. Alguna vegada has explicat les dones amb les que has estat? No sóc bo en aritmètica. Què fas aquesta nit chérie? Faré dues coses: una sopa i fer un polvet. Són dues coses en contradicció. No, són dues coses calentes. Personatges delirants i esperpèntics, dones casades però al seu lliure albir, poetes que no venen, velles asexuades, vídues drogades, marits ultraortodoxos que amaguen un nuvi, un cardenal assidu als canapès i les vídues, una bellesa que "necessita" mostrar els seus pits, en fi, una roïndat humana. Com les situacions extravagants: el sopar amb la Santa (Parodia de la mare Teresa de Calcuta) o l'esgarrifosa màster class de Gambardella ensenyant a Ramona com ha de comportar-se en un enterrament de l'alta societat romana.

Fa pocs dies una persona propera em deia "A tu t'agrada aquesta societat, aniries una nit a on ells? I li vaig respondre "una nit si m'hagués agradat per conèixer de prop tota aquesta fauna. Però en qualsevol cas no, no m'agrada el llibertinatge disfressat de cendres intel·lectuals". Però no et pots imaginar com agraeixo una bona pel·lícula com La Gran Bellesa. (Però ells no l’ha van trobar). 

Ja fa més de quatre anys que vaig escriure això, d,aquells idealismes a la ferida realitat. Moltes coses han passat en aquest trànsit, algunes de greus i d,altres queda el record  de moments irrepetibles. Que ja no tornaran. 

Moments S.I.H

 

SIH és la formula literària amb la què Suso del Toro ens resumeix, com un anagrama, la forma de procedir de l’estat espanyol des de què Espanya és això, Espanya. Sotmetre, Imposar i Humiliar. I efectivament és així. Mai, jamás de los jamases, s’asseu a una taula a negociar, a debatre, a escoltar l’altre banda, a conèixer les seves necessitats, aspiracions, projectes de futur, aportacions o millores. Ells acostumen a basar les seves eternes negatives en un brusc exabrupte “Por cojones y punto”. Bé, ja hauríem de estar acostumats a aquestes delicadeses, però costa, costa i cansa.

Espanya és un país que només creu en el bipartidisme, i a la força, perquè per molts el ideal és el partit únic. Tenen un curiós sentiment de propietat, d’exclusivitat, d’agut centralisme. Tant mateix tot el que pugui passar fora del límits de Madrid, s’ho miren amb una mena de menyspreu, de provincianisme emprenyador. Catalunya té en aquest rebost de teranyines una importància cabdal, absolutament imprescindible pel bon funcionament del estat del benestar malgastador. Recomano la lectura de “Yo, el Rey” de Pilar Eire, però aviso, els pot donar un estrenyiment inesgotable.

Catalunya des de els temps de la república ha tingut una sort de polítics com per posar-se a córrer, un desgavell sense parangó. Som molt demòcrates, sí, tenim un ramet de partits polítics, però no han sabut que fer durant els darrers quaranta anys i, el que és pitjor, no s’han posat mai d’acord per anar tots a una, aconseguir els seus propòsits, i tornar-se a barallar després. Catalunya està trista, fosca, gris, impersonal i sense nord. I no parlo de virus, que també. Potser podríem anar a Holanda o Alemanya i contractar polítics professionals, els d’aquí els donem ja per amortitzats, tots.

MOMENTS (de Primavera)

 

¨La tramuntana no té amic i l’home pobre no té abric”. S’acosta el gran canvi, la terra i el cel es muden per rebre, puntuals, les mutacions de tot tipus dintre les entranyes de la mare Naturalesa. I de les aus, els boscos, els rierols, les fulles i fins i tot les boires. La Primavera arriba fidel i complidora al calendari tancat i hermètic de les forces invisibles. En ple crepuscle del temut hivern, fred, fosc i desconsolador, empren la fugida cap altres verals. Les tonalitats ja van polint la paleta dels colors més esperançadors. També les humitats dels senders i camins s’anirà assecant irremeiablement al mateix compàs que les boires s’extingiran amb tots els seus mals presagis.

La primavera ho rejoveneix tot i les primeres revolades d’ocells per d’amunt dels trossos, desplegaran els seus savis coneixements per detectar vells aixoplucs o localitzar-ne altres nous. La naturalesa sempre et sorprèn però mai ens enganya. Tota la arboreda de fulla caduca ara resta despullada, però ja estan obrint els armaris per vestir-se amb els millors i sorprenents verds. Tant mateix les vinyes, en els ossos, començaran a jugar amb els colors, tot esperant les sarments presumides que donaran habitacle als grans dolços per acabar tancats en vidre. Deixarem com sempre que els sentits se’ns trasbalsin davant els grans espectacles primaverencs, els del sol també, i acaronarem cada dia tantes novetats que fins i tot arribarem a oblidar-nos de que tot és vell.

MOMENTS

 

Corren uns aires viciats, es podria dir que oxidats. Des de la nit dels temps tot el que ha volgut i demanat la societat, és quelcom guanyar-se la vida i viure en pau. ¿I haurà alguna cosa més senzilla i raonable? La gent viu atemorida i preocupada pel maleit virus. Ja fa un any que les tenebres de lo desconegut van fer niu a tot el planeta. La incertesa, el dubte i la por han fet tot el que estava a les seves mans per doblegar la gent. I ho han aconseguit. La mort, la por i el dubte creen immobilitat. Paràlisi. I així estem.

¿Ens sentim recolzats i protegits per tots els mandataris que tutelen i vetllen les nostres vides des de els seus castells de proa? No, ans al contrari, pel que fa a Espanya, Catalunya inclosa, hem arribat a una mena de punt sense retorn. Dic sense retorn perquè aquí no claudica ni dimiteix, per greu que sigui la seva mancança. Són uns barruts sense pal·liatiu, que l’únic que els preocupa és la seva posició guanyadora, en la poltrona i en la butxaca. Si anem mig tirant, sense llançar res, és gràcies, com sempre, als professionals anònims, a tot el cos sanitari en el cas de la plaga negre, i a l’empresa i treballadors en el dia a dia per poder fer bullir l’olla. Els governs i institucions annexes, de d’alt a baix, estan donant un lamentable espectacle, on paga el pato un que passava per allà i el causant del delicte es passeja altiu i provocador. Ara sí que Europa ja comença a veure la mosca a l’orella, que ja ho sabia però mirava a les papallones. Confiem en que aviat els comenci a estirar les orelles o els baixos, perquè el moment és gaire bé insostenible. Segur que s’entendran perquè a fi de comptes, ja saben, Espanya frueix d’una democràcia sòlida i plena.   

JEP (6) Música

 

JEP (6) Música

Jep esta llegint el diari mentre escolta, fluixet, música al YouTube. Li vaig comprar un gosset de peluix i sempre el porta a sobre. També dorm amb ell. Se sent obligat a cuidar-lo i vigilar-lo. Com el seu pare, vaja. Me’l vaig emportar a Cambrils el dimarts, ha dinar. Llàstima que no em van permetre d’entrar-lo. Si hagués sigut petit potser sí que a sota la taula... però ell fa cinquanta cinc kgs, i no pot ser. Al lligar-lo en un pal davant de la bateria de iots que hi havia amarrats al port de Cambrils ja es va tranquil·litzar. És com un crio, però molt savi.

Parlant de música, ahir el Jep, que també és membre de dret del Pen Club Música, em va fer unes reflexions que em van fer pensar:

-Escolta Pep, vols dir que no et repeteixes més que un lloro penjant música al club?

Home, dit així potser sí, però també has de tenir en compte que hi han partitures fantàstiques i que no són fàcils de recordar. Saps allò de la letra con sangre entra? Aquí no hi ha sang però s’ha de picar pedra. Crec jo.

-Doncs mira, aquí no es paga perquè si no jo ja hagués fotut el camp?

Per què, tu escoltes el que vols i penges el que vols? Precisament jo crec que aquesta és la gràcia, la gran diversitat, el gran ventall acolorit d’opcions i gustos. Hi ha gent per tot i músiques per a tothom.

-Doncs ara que ho dius, tu cada vegada en penges menys i se suposa que ets l’administrador de la pàgina.

Sí que ho soc, més que administrador, inventor. El fet és que l’any passat determinades circumstancies que no venen al cas, em van allunyar molt dels meus compromisos. Però no pateixis, mentre hi hagi gent com en Jordi Cerdà, enciclopèdia musical, la vida continuarà i la música cavalcarà imparable entre tots nosaltres. La fe mou muntanyes.

-No he entès res del que m’has dit.

Doncs espavila i aprèn a esgarrapar la guitarra. Mira, t’ho resumiré en una bonica frase: La música es la palabra del alma sensible, como la palabra es el lenguaje del alma intel·lectual”

-Segueixo sense entendre-ho.

Doncs que et bombin i jeu.

El meu net Aleix, un paio com cal, un temperament jove, fresc, reservat i àvid d’aventures, estudia un cicle combinat d’enologia i formació corrent per l’edat. Un crac. Aquesta formació de l’esperit i la sapiencia el segueix a la capital del Priorat: Falset. Tant ell com jo vivim a uns 60 kms de distància, de dilluns a dijous viu allà, divendres dissabte i diumenge al cau. Deu fer una setmana que el vaig anar a buscar un divendres al migdia. En arribar quasi allà, en una corba sinuosa i espai per aturar-se, em vaig adonar des de un mirador, de la grandesa del Priorat, terra singular per moltíssimes raons. La conec molt bé, i sempre m’hipnotitza. Algun dia el dedicarem a aquesta terra de vinyes costaneres.

He encès des de casa la càmera que tinc al magatzem i no ho diríeu mai; El Jep rascant una guitarra amb el seu gosset de peluix d’amunt del cap.

 

 

 

JEP (5) JA TÉ RÀDIO

JEP (5) JA TÉ RÀDIO

Sembla que tornarem aquest any a repetir una Setmana Santa descafeïnada, avorrida i sense solta ni volta. Enyoro les passejades amb bicicleta al costat de la riba de la mar, aquest mare nostrum hipnotitzador. Això sí, tenint cura de no fotre’m  una hòstia com l'any passat que em va jubilar quaranta dies i quaranta nits. Canell nou.

Al Jep no li agrada la platja. Em va retreure no haver-lo tret a passejar durant tants dies. Li vaig dir que era pel guix al braç, però era mentida, em vaig acomodar a casa i em feia mandra sortir. Altres ho van fer per mi, però no m'ho va perdonar. Ja saben, Jep, més que un gos és un home amb instints canins. Borda, però no mossega.

Dimarts ens va deixar Joan Margarit, sens dubte el més brillant poeta contemporani català. El seu bast llegat literari és com un preuat tresor a tota la humanitat. Literat, conferenciant, poeta i arquitecte de càlcul d'estructures. Una vida pletòrica i prenyada d'experiències. No fa ni un mes vaig acabar de llegir el seu llibre "Per tenir casa cal guanyar la guerra", sense ser-ho, és com una auto biografia del personatge que enlluerna pels múltiples avatars de la seva infància i adolescència. Una lectura que no oblidaré mai per la seva amenitat i interès. Llorejat en múltiples ocasions i traduït a diferents llengües, ha anat escampant mestratge per tot arreu. Vaig tenir el privilegi de compartir amb ell algunes vegades, fa ja molt de temps. Descansi en pau.

Aquesta setmana no els parlaré de la punyetera llenya, no, ha pujat la temperatura i es nota que a casa tirem menys fum i, per tant, s'han reduït els viatges al magatzem. Motiu pel qual, Jep, està més content per no torbar els seus pensaments de solitud. Dilluns li vaig regalar una ràdio vella, dels temps d'Antonio Machín, i el paio es passa el dia escoltant música, ja saben, clàssica.

El tema eleccions també el podem obviar, i dic bé, eleccions, no ereccions. Els confesso que estic de política fins als mateixos bessons, una parida sense precedents, entre altres raons perquè de el fer i el desfer de tota aquesta colla d’equilibristes depèn un tros molt suculent de les nostres vides. Del que queda de les nostres vides, perquè a el pas que anem ...

L'única novetat, a part de tallar-me els cabells, ha estat canviar al subministrador del meu centre de comunicacions íntimes i públiques, de Movistar a Orange. N’estava ja fins als nassos, veurem si ara apareix un altre nas. És tant la paperassa d'Usuari, contrasenyes, derivacions, enllaços, SMS, correus i la mare de Calcuta, que se t’acaben les ganes de fer canvis. Vivim entre una amalgama d'endolls, connectors, entroncaments, fibra, reproductors, altaveus, convertidors, impressores, cascos i la mare que el va parir, que quan ja tot està a punt és l'hora d'anar a dormir. Això sense comptar que un dia, entre un mar de cables, no acabis estrangulat o electrocutat. Per posar un exemple. 

JEP (3)

 

JEP (3)

Jep porta uns dies molt estrany. Inquiet, a estones trist, exigent i amb cara de pocs amics. No vol esmorzar amb mi ni accepta que me'n vagi al llit amb ell a fer-lo dormir. Tan sols llegeix diaris i mira debats a la televisió. Segueix amb devoció els avatars de la política dels que jo m'he donat de baixa. Aniré a votar, però que els bombin a tots. Ell per ser considerat un gos, no pot votar. Em sembla que el seu desassossec prové de la setmana passada. Em va dir que diumenge, en un poble proper, se celebrava un ball de country americà en grup, i que li feia molta il·lusió de participar. A lo que em vaig negar rotundament. A veure d'on treia jo unes botes texanes i un barret estil Johnny Cash, amb el cos tan extravagant que té el paio. Em presento amb ell al ball de la mà i surt una donota d'aquelles de Nashville amb barret, botes i un parell de pits que ni Manitú podria amb ells, i ens fa fora a espetecs de fuet. D'això ni parlar-ne, ja veurem si per el seu sant li compro un cavallet albí de cartró amb rodetes.

Ahir, tarda distesa i avorridíssima, amb Jep llegint al magatzem, em va assaltar el impúdic desig de endinyar-me un whiskazo entre pit i cul. Ni recordo quan va ser l'última vegada. Tenia el cul com enrajolat de tant repòs. Llegeixo un titular de passada "L'alt representant de Política Exterior de la Unió Europea, Josep Borrell ..." poc més i m'ofego del càrrec. Resumint, se’n va anar el noi com Panzer tiger espanyol, a exigir l'alliberament del Sr. Navalny, cap de l'oposició empresonat, a Serguei Lavrov, ministre d'exteriors del govern moscovita. I sembla ser que Lavrov li va etzibar a l'orella de Borrell des de dalt a on viu, li treu quaranta centímetres al desgastat Borrell, que es fiqués les seves insinuacions allà on millor li càpiguen i que es faci mirar lo d'endossar cent anys de presidi als integrants del Procés. Sense oblidar els exiliats i recordant-li que per tocar la guitarra i cantar quatre grolleries, li endinyen nou anys de presó a un xaval. Tot sigui dit, amb una elegància i un somriure als llavis que em va recordar a un llenyataire dels Urals.

Finalment no em vaig trincar el whisky, però gairebé, gairebé, juraria que el potentíssim ministre rus deuria haver-se posat fins les selles de Vodka. No són ningú privant-se els eslaus. L’home va estar tant atent amb l’osta indiscret que  igual el va acompanyar a l'aeroport a l'altíssim representant i li va introduir en la valisa diplomàtica una caixa d'esperit ucraïnès. Encara que, francament, no crec que Borrell es liquidi la caixa de la cicuta ucraïnesa, l'obligaria a viatjar en ambulància de per vida. En fi, coses de l'alta política de les que ignoro gairebé tot. Doncs res, aquí pau i després glòria, que no és una senyora, que més voldria jo.

Doncs res, a la fi de el dia vaig agafar l'ampolla i me’n vaig anar al magatzem a desitjar-li bona nit al Jep i, mentre ens escalfàvem l'estómac, m'explicava alguna cosa de Bárcenas i la banda de lladres de cavalls que fa anys estan lliurats al country, sense botes però amb barret. Sembla que hi ha marro del bo.

JEP (1)

 

Tinc un gos, es diu Jep, d’ell no puc dir altre cosa que no sigui que és una excel·lent, una bellíssima persona. Ens vam conèixer fa uns deu anys, era petitet i ja demostrava maneres. Jo no hi entenia res de gossos, i ara quasi que tampoc, però a ell sí, entre tots dos existeix una relació inexplicable i indestructible. Quan va complir sis anys el seu cap arribava una mica més amunt del meu melic. Moment en que la meva dona es va recrear amb una d’aquelles frases que fan història “O ell o jo”. Pobre Jep, pobret, li tenia el seu dormitori a baix al garatge, en una habitació que hi ha el celler. No va bordar mai a la nit, i ni tant sols va destapar cap ampolla de vi.

Davant d’aquesta situació tan compromesa no vaig tenir més remei que portar-lo a un magatzem on hi tinc trastos d’aquells que es guarden i mai més a la vida els tornaràs a treure. També hi tinc la llenya per alimentar el foc a terra de casa, Déu nos en guard que a la meva dona li faltés la llenya, podria ser origen de “la llenya o...” L’encén cada dia, més la calefacció. Una sauna. El cas és que vaig construir un habitacle molt digna pel Jep, estava calent i ha tocar del llit li vaig posar un retall que tenia de gespa artificial. Hi ha una mena de talleret, llaunes d’oli, de les Garrigues, clar, mobles, taula, cadires i fins i tot un fogonet. Algun dia vaig a esmorzar allà i esmorzem junts mentre faig un cop d’ull al diari. Però, guaita, fa tres anys que li vaig canviar el cotxe a la meva dona, escollit per ella. El va provar fins el monestir, i en tornar em va dir “massa alt”. Des de aquell dia que el cotxe està al magatzem, motiu pel qual ja fa més o menys un any que el Jep dorm al seient del darrere.

El gos, dit sense menyspreu, s’ha fet tant a mi que a vegades em sento cohibit, amb la mirada ja sé si aprova el que faig o m’estic equivocant. Li agrada la música clàssica com a mi, compartim els colors del Barça, cada vegada menys, i això de passar els estius a Cambrils no ho porta massa bé, com jo. És més aviat de terra endins, com jo. Jo procedeixo de Barcelona i ell d’Irlanda, però tenim un sentiment rústic, muntanyenc, amants dels boscos, els penya-segats, les vinyes, els ametllers i els rierols. No vaig tenir la sort de conèixer els seus pares, però no hi ha cap dubte que devien ser gent d’ordre i disciplinada, respectuosos amb el medi.

Un dia estàvem dropejant d’amunt d’una roca mirant el mar, havíem estat conversant força estona de temes polítics, del desgavell tan punyent i decebedor que tenim a Catalunya. Sense adonar-me vaig llençar una cigarreta a l’aigua, em va mirar enfurismat i a cau d’orella em va dir “No siguis porc, Pep, això no ho has de fer”. Sense dubte és algú amb principis molt altius i encomiables. És el seu tarannà.

Au som-hi Jep, si vols la setmana que bé tornarem.

(Nota, és irlandès però parla la meva llengua