Braguetes púrpura
Roma és també el passeig, sense un destí concret, que et porta a perdre l’orientació
i descobrir indrets insòlits. És el soroll i alhora el silenci, Caravaggio i
Rafael, Fellini i Raffaella Carrà, Mastroianni, Sordi i Sophia Loren. És l’olor
del taronger i l’orenga que es barreja amb la benzina dels motorinos.
Havíem dinat molt de gust tots tres, parlant de mil coses vaticanes i de
l’actualitat italiana i internacional. Però quan va arribar la sobretaula, el
cardenal nord-americà es va lamentar de l’arribada feia uns mesos de Donald
Trump a la Casa Blanca. Temia que el nou president revifés i estengués la pena
de mort. Arribats a aquest punt, de sobte van aparèixer tots els dimonis.
L’italià el va rebatre enfurismat, amb l’argument que el magnat de Nova York
seria el millor president de la història i que ell trobava a faltar la pena de
mort a Itàlia i fins i tot al Vaticà. El diàleg, però, es va anar tensant per
moments. Veia com aquells dos ancians s’anaven posant vermells a causa de la
discussió i també per les copes de Grappa Nonino—diuen que la millor del
món—que anaven omplint de l’ampolla que el cambrer ens va deixar sobre la
taula.
I fins i tot justifica els crims horribles que sabem que hi ha hagut a dins
del Vaticà. Que Déu ens protegeixi del liberalisme ateu i dels que volen abolir
fins i tot les armes, tal com ell demana als Estats Units. I ara m’excusaran
però he d’anar a pixar. Quan el purpurat va tornar de fer les seves
necessitats, ho va fer somrient, li va donar un copet a l’espatlla al seu amic
i va treure tres havans Montecristo. S’havia acabat el dinar i ell havia pagat
el compte, que devia sumar uns quants centenars d’euros.
L’Església catòlica havia institucionalitzat la pena capital durant el
període medieval a través del Tribunal de la Santa Inquisició, que, des de la
seva creació, el 1184, va condemnar a mort i va executar milers de persones, i
fins i tot animals, considerats heretges. Les històries dels processos, la
tortura més salvatge, la humiliació, l’exposició pública amb vexacions de tota
mena, i finalment les execucions, formen part d’una de les pàgines més negres
de la història del catolicisme. Bruixes, sodomites, posseïts pel diable,
blasfems, jueus, musulmans, protestants, científics... van ser les principals
víctimes enviades a la foguera purificadora per aquell regne del terror
implantat per personatges com Tomás de Torquemada, inquisidor general de
Castella, nomenat per al càrrec el 1483. La Inquisició no acabaria la «feina»
fins al segle XIX.
Charamsa parla d’un alt percentatge de religiosos homosexuals a la Santa
Seu, que ell sitúa en més d’un 50%
Monsenyor (X) : Em costa dir-ho,
però fins fa molt poc a dins mateix del
Vaticà hi havia un bordell amb una gran activitat. Molts ho sabíem, i alguns ho havien denunciat.
El prostíbul funcionava en un apartament discret i disposava de noies, nois i
joves. I predominaven els alts càrrecs, què així podien satisfer els seus
desitjos més íntims sense sortir a l’exterior.
(Diminuts esquitxos del llibre publicat recentment per un periodista de TV3,
acreditat davant el Vaticà durant dècades. Un estil molt seriós, molt
documentat, molt ben escrit i molt amè de bona lectura. Vicenç Lozano. Al que
li demano excuses si he pogut molestar-lo en publicar aquest petit esquitx).
Aquí no hi ha conclusions, que cadascú tregui les seves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada