ESCENES D’ESTIU

Posem per exemple que tu et presentes dues hores abans de l’enlairament a l’aeroport del Prat.  Te’n vas a la cafeteria a fer uns cafès i uns cacaolats per despertar a la canalla i una mica d’aigua a fi de què la dona es prengui les pastilles contra el mareig i l’acolloniment. Un cop el pap ple te’n vas fent bromes i acudits cap a facturació i mentre la cara se’t va arrodonint fins presentar una estampa d’imbècil, llegeixes: Vuelo tal y tal con destino a Londres “Canceled”. Motiu: Huelga del personal de tierra.

En aquest precís instant s’inicia un camí sense sortida que posarà a prova les teves dots d’autosuficiència i autocontrol. Principalment per no embolicar-te a osties amb el núvol de incompetents que hauràs d’anar  sortejant i discutint, amb la possibilitat de que et puguin trencar la cara. He comprat els bitllets tres mesos abans, l’hotel reservat fa dos mesos, per cert, em va costar un ou perquè la dona es va entossudir en que tenia de ser a la riba del Tàmesis. Al corteinglés ens vàrem equipar de dalt a baix perquè no donéssim la sensació de vulgars turistes, sinó de gent que acostuma a viatjar. Amb classe. Vivim a Berga i el taxí fins Barcelona m’ha costat 150 euros, però n’hi he donat 200 perquè és un bon jan.

Ara una senyoreta amb uniforme de colors pastís molt vistós, anava a fer-nos una proposta per poder solucionar l’esglai però uns manifestants llardosos i cridaners han envaït el vestíbul de l’aeroport i aquí no hi ha qui s’entengui. Criden no sé què de refuerzos humanos, condiciones laborales y medios materiales, què traduït al llenguatge dels comuns mortals vol dir més o menys, més pasta. Ve a ser el que abans en deien la canción del verano.

La senyoreta amb uniforme de colors pastís, molt mona i de gestos delicats, ens ha proposat d’agafar un vol nocturn, sempre i quan comprem els corresponents bitllets, què són molt més cars que els primers. En cas contrari se’ns subministrarà, a petició nostre, un formulari a fi i efecte de procedir a la pertinent reclamació. Jo li he dit que avui ja no ens podria passar a recollir el bon jan i que hauríem de fer nit a Barcelona, donant-nos com a resposta un graciós “Bona nit”. Com a mostra de d’interès i bona voluntat ens ha donat uns tikets per a la cafeteria amb dret a una amanideta dissecada i un entrepà de gall dindi pudent. L’empleada ja no m’ha semblat tan maca, és més, jo diria que era una gorda amb els bessons com síndries. A la sortida ens hem adonat de que li havien sostret la motxilla al nen i que la nena s’havia cagat a les calces. ¡Un cristo! Mentre el taxi arrencava a mi m’ha vingut a la ment Londres, l’avió, el Tamesis, la gorda, els vaguistes, el gall dindi i la mare que els va parir a tots.

FACIN JOC, SEMPRE TOCA

Ja se sap què contra Catalunya tot és vàlid. Em temo que tanta validesa s’està escampant com una taca d’oli. Aquí s’ha muntat el procés, mal edificat, però amb innegables traces de present i futur irremeiablement lligades a la democràcia i l’europeisme. Si algun recó d’Espanya és europeu per vocació i tradició, és precisament aquesta cantonada del nord a la dreta. Per tot arreu som denigrats, insultats, humiliats i amenaçats. Cal preguntar-se si la independència és una opció legítima dintre de la legalitat o és un pecat mortal què directament porta als inferns. A Espanya només es creu en la segona opció. Els partits polítics y premsa unionista estan convençuts que literalment hem de desaparèixer.

¿Què ha fet Espanya per donar resposta a les reiterades demandes de poder celebrar un referèndum? Doncs iniciar un procés de desdemocratització. Una accelerada erosió de principis rotundament bàsics. Ni negociar, ni parlar, ni escoltar, no tenen cabuda en “la seva” democràcia. A tot estirar la posada en marxa de les clavegueres del estat, acompanyat d’una escandalosa politització de tot el procés, atiada fins a les últimes conseqüències incloent-t’hi els més ínfim detalls. ¿Què hi diuen a tot això les esquerres per excel·lència? Doncs els fills polítics de Pablo Iglesias, el gallec, no el madrileny, diuen amb matisos de cotó fluix el mateix que pregona la dreta més rància.  

L’episodi surrealista de la Junta Electoral Central, s’ha posat abruptament sobre la taula amb innegables tints ideològics. A Europa no diuen res, ja ho sabem, com també sabem que estan que trinen. Resulta que a les televisions de mig món es parla de presos polítics o exili, i aquí es prohibeix rotundament. La majoria de periodistes normals, perquè la majoria són normals, es fan creus de fins on estan arribant les coses, això per no parlar dels llaços, tot un estat sencer i les seves institucions al darrere declarant la guerra a uns llaços grocs. Als països nòrdics es produeix alguna defunció per atacs de riure en llegir aquestes noticies. Per cert, ¿sí què té cabuda que ens hàgim de sentir a diari; colpistes, nazis, fugats, terroristes, amics de terroristes, sediciosos, etc? Potser sí què un dia vindran al crit de “A por ellos”, però de veritat.

¿I l’aigua?

Avui he sortit a caminar, no em prodigo massa en fer anar els rems. Ho hauria de fer més sovint, però crec que els penediments ja arriben massa tard. Cada dia trobo l’excusa idònia per no fer-ho. D’aquí quatre dies ens ressituarem a la platja i tornaré a sentir allò del passeig vora mar i de bon matí ¡És tan bonic i saludable! Res, tampoc, llavors diré que tinc d’anar amb la bicicleta per vora mar i fruint de l’espectacle del sol rogent fent badalls, amb les galtes ben vermelles i pintant de plata el mar. Aquella hora l’aigua emmudeix i les onades reposen.

El terme és gran i vist en perspectiva els camins s’entrecreuen aparentant una immensa teranyina. El camp encara dorm. Els camins són tan polsosos que fa angúnia caminar-hi, i si ho faig en moto llavors ja és un suplici. Tots els pobles es mantenen connectats i amb diverses opcions. Sense tecnologia, sense electrònica, sense navegador. Camins que només el temps sap quan es van obrir. Centenaris quasi tots. El soroll més estimat impacta, és el soroll del silenci. Res es mou, cap bestioleta matina, si exceptuem els primers vols dels pardals que inicien les giravoltes i caigudes en picat. Veig de lluny dues grans parades, una d’ametllers i l’altre de fruiters, en ambdós cassos els arbres estan despullats, possiblement amb alguna ferida produïda per les ventades hivernals. El terra cedeix pel gruix de la pols. ¿Quan plourà, Senyor? A contrallum veig la silueta de la mola. Els alts penyals, rierols, senders i rocalles resten coberts per una arrugada brusa de pi verd. És una trampa, sota és un encenall de brossa seca pendent d’una diminuta guspira. 

Camino amb esma, sé on sóc però no reconec el paisatge, sí que hi ha una simfonia de verds, però assedegats, dèbils i dubitatius. El sembrat fa mal de cor veure’l, tan petit, tan esquifit, tan raquític, pobre. No hi ha ni un bri de saó, la terra és seca com l’arròs en pols, com la sorra desèrtica. ¿Per quan vindran les dolces llàgrimes del cel a apaivagar tanta set que hi ha a la terra?