He
matinat, sí, és diumenge, però no faig diferències ni excepcions en el
santoral. Tots els dies són iguals per a mi. Bé, és cert que no tinc
obligacions laborals, encara que no per això deixo d'atendre qüestions
premonitòries que fins i tot de vegades se m'amunteguen. Però només de dilluns
a divendres.
En
una arrencada d'arrel improvisat, he tret el meu cul del seu seient, rentat el
got de cafè amb llet, dutxat i disfressat amb un vestit persuasiu i d'acord amb
els escenaris campestres. És menester no oblidar, jo, i mai ho oblido, que la
meitat de la meva vida l'he viscut a la gran ciutat, i l'altra meitat, de la
qual ignoro la seva durada, en un petit poble. Això de petit és insubstancial i
ofensiu, perquè viure en un poble és un luxe no a l'abast de molts encantadors
de serps i tiradors de cartes. Dels que veuen una olivera i no troben l'oli, o
altres que a l’avellaner li diuen ametller. Ara estem veremant, no collint
raïm.
Seguim,
he baixat al garatge, ¿anar lluny o prop? Doncs ni una cosa ni l'altra, només
pretenc esmorzar i llegir una mica, res, 15 km. El cotxe reconeix la meva
sabata i solca l'asfalt com un veler embravit. Parlant de solcs, el paisatge es
bolca als meus ulls sabent per endavant que em seduirà. Hi ha grans extensions
on els solcs s'amaguen en l'infinit, és un joc de tints daurats i ocres. La
mare terra és ocre per naturalesa. Les fileres de ceps, vençudes i exhaustes,
mostren humils el seu descarnat cos. Aquells grans ja són líquid dorment.
Una
truita farcida de pernil, vi del lloc i cafè per no oblidar. Esmorzo amb el
cap, no amb la gana. Poca gent, mitjana edat, i la televisió, que tant i tant denigro
, donant el puto conyàs de La Ricarda i la seva mare. Ningú l'atén, suplico que
baixin el volum ... i la tanquen. Ben fet. No fos que se’m fongués a l'estómac
la truita, el pernil, el diari i la més que possible intervenció d'algun nefast
polític. Quines paparres, Déu meu.
Esmorzar
al costat de la finestra també és un privilegi. No per veure cotxes, autobusos,
semàfors i patinets, no, que va. albiro complagut un fons de bosc verd maragda,
molt atapeït. Les copes, balancejades per una alenada de brisa, semblen enviar
una muda i verda salutació des de la distància. Camps de conreu alternatiu, ara
blat ara colza, ara sosteniment. I aixopluc, és clar, noguers i figueres
aixequen les seves branques en agraïment.
És
hora de concloure el primer acte del dia -festiu- unes dotzenes d'ocells sense
cognom s’interessen per veure els meus
moviments, aparcats i immòbils a la part alta d'una línia telefònica. Dos pals
distants i corcats sustenten i fonen el que un dia va ser passat i avui es
resisteixen a ser futur.
