diumenge, 19 de setembre del 2021

OCELLS EN DIUMENGE



He matinat, sí, és diumenge, però no faig diferències ni excepcions en el santoral. Tots els dies són iguals per a mi. Bé, és cert que no tinc obligacions laborals, encara que no per això deixo d'atendre qüestions premonitòries que fins i tot de vegades se m'amunteguen. Però només de dilluns a divendres.

En una arrencada d'arrel improvisat, he tret el meu cul del seu seient, rentat el got de cafè amb llet, dutxat i disfressat amb un vestit persuasiu i d'acord amb els escenaris campestres. És menester no oblidar, jo, i mai ho oblido, que la meitat de la meva vida l'he viscut a la gran ciutat, i l'altra meitat, de la qual ignoro la seva durada, en un petit poble. Això de petit és insubstancial i ofensiu, perquè viure en un poble és un luxe no a l'abast de molts encantadors de serps i tiradors de cartes. Dels que veuen una olivera i no troben l'oli, o altres que a l’avellaner li diuen ametller. Ara estem veremant, no collint raïm.



Seguim, he baixat al garatge, ¿anar lluny o prop? Doncs ni una cosa ni l'altra, només pretenc esmorzar i llegir una mica, res, 15 km. El cotxe reconeix la meva sabata i solca l'asfalt com un veler embravit. Parlant de solcs, el paisatge es bolca als meus ulls sabent per endavant que em seduirà. Hi ha grans extensions on els solcs s'amaguen en l'infinit, és un joc de tints daurats i ocres. La mare terra és ocre per naturalesa. Les fileres de ceps, vençudes i exhaustes, mostren humils el seu descarnat cos. Aquells grans ja són líquid dorment.

Una truita farcida de pernil, vi del lloc i cafè per no oblidar. Esmorzo amb el cap, no amb la gana. Poca gent, mitjana edat, i la televisió, que tant i tant denigro , donant el puto conyàs de La Ricarda i la seva mare. Ningú l'atén, suplico que baixin el volum ... i la tanquen. Ben fet. No fos que se’m fongués a l'estómac la truita, el pernil, el diari i la més que possible intervenció d'algun nefast polític. Quines paparres, Déu meu.

Esmorzar al costat de la finestra també és un privilegi. No per veure cotxes, autobusos, semàfors i patinets, no, que va. albiro complagut un fons de bosc verd maragda, molt atapeït. Les copes, balancejades per una alenada de brisa, semblen enviar una muda i verda salutació des de la distància. Camps de conreu alternatiu, ara blat ara colza, ara sosteniment. I aixopluc, és clar, noguers i figueres aixequen les seves branques en agraïment.

És hora de concloure el primer acte del dia -festiu- unes dotzenes d'ocells sense cognom  s’interessen per veure els meus moviments, aparcats i immòbils a la part alta d'una línia telefònica. Dos pals distants i corcats sustenten i fonen el que un dia va ser passat i avui es resisteixen a ser futur.


dimarts, 7 de setembre del 2021

BRAGUETES PÚRPURA

 

Braguetes púrpura

 

 

Roma és també el passeig, sense un destí concret, que et porta a perdre l’orientació i descobrir indrets insòlits. És el soroll i alhora el silenci, Caravaggio i Rafael, Fellini i Raffaella Carrà, Mastroianni, Sordi i Sophia Loren. És l’olor del taronger i l’orenga que es barreja amb la benzina dels motorinos.

 

Havíem dinat molt de gust tots tres, parlant de mil coses vaticanes i de l’actualitat italiana i internacional. Però quan va arribar la sobretaula, el cardenal nord-americà es va lamentar de l’arribada feia uns mesos de Donald Trump a la Casa Blanca. Temia que el nou president revifés i estengués la pena de mort. Arribats a aquest punt, de sobte van aparèixer tots els dimonis. L’italià el va rebatre enfurismat, amb l’argument que el magnat de Nova York seria el millor president de la història i que ell trobava a faltar la pena de mort a Itàlia i fins i tot al Vaticà. El diàleg, però, es va anar tensant per moments. Veia com aquells dos ancians s’anaven posant vermells a causa de la discussió i també per les copes de Grappa Nonino—diuen que la millor del món—que anaven omplint de l’ampolla que el cambrer ens va deixar sobre la taula.

 

I fins i tot justifica els crims horribles que sabem que hi ha hagut a dins del Vaticà. Que Déu ens protegeixi del liberalisme ateu i dels que volen abolir fins i tot les armes, tal com ell demana als Estats Units. I ara m’excusaran però he d’anar a pixar. Quan el purpurat va tornar de fer les seves necessitats, ho va fer somrient, li va donar un copet a l’espatlla al seu amic i va treure tres havans Montecristo. S’havia acabat el dinar i ell havia pagat el compte, que devia sumar uns quants centenars d’euros.

 

L’Església catòlica havia institucionalitzat la pena capital durant el període medieval a través del Tribunal de la Santa Inquisició, que, des de la seva creació, el 1184, va condemnar a mort i va executar milers de persones, i fins i tot animals, considerats heretges. Les històries dels processos, la tortura més salvatge, la humiliació, l’exposició pública amb vexacions de tota mena, i finalment les execucions, formen part d’una de les pàgines més negres de la història del catolicisme. Bruixes, sodomites, posseïts pel diable, blasfems, jueus, musulmans, protestants, científics... van ser les principals víctimes enviades a la foguera purificadora per aquell regne del terror implantat per personatges com Tomás de Torquemada, inquisidor general de Castella, nomenat per al càrrec el 1483. La Inquisició no acabaria la «feina» fins al segle XIX.

 

Charamsa parla d’un alt percentatge de religiosos homosexuals a la Santa Seu, que ell sitúa en més d’un 50%

Monsenyor (X)  : Em costa dir-ho, però fins  fa molt poc a dins mateix del Vaticà hi havia un bordell amb una gran activitat.  Molts ho sabíem, i alguns ho havien denunciat. El prostíbul funcionava en un apartament discret i disposava de noies, nois i joves. I predominaven els alts càrrecs, què així podien satisfer els seus desitjos més íntims sense sortir a l’exterior.

 

(Diminuts esquitxos del llibre publicat recentment per un periodista de TV3, acreditat davant el Vaticà durant dècades. Un estil molt seriós, molt documentat, molt ben escrit i molt amè de bona lectura. Vicenç Lozano. Al que li demano excuses si he pogut molestar-lo en publicar aquest petit esquitx). Aquí no hi ha conclusions, que cadascú tregui les seves.

 

dissabte, 4 de setembre del 2021

España, un gran país!!

 

España, un gran país!!

Efectivament, España és un dels països més grans d’Europa, de tal manera que França té 633000 Km2 i España 505000 Km2. Aquesta és la grandesa de la pell de toro. Àustria només en té 92000 km2. Però ull, això són magnituds que només ens porten a una certa confusió. Perquè en última instància, almenys a mi, ens importa un ou saber els km., que resten per arribar a la frontera o on rebolcar el nostre cul afamat de glòria passatgera.

España, ancestralment preocupada per la seva imatge internacional i afany d’explicar tot allò que no té explicació, de fer entendre als noruecs, als danesos o als anglesos, que som una potència “molt potenciada” o tal vegada pels efluvis de las embajadas catalanas, va considerar oportú parir un invent anomenat Marca España, avui feliçment rebatejat, consistent en gastar-se una pila de milions en pamflets i sopars d’aquells en que el glamur procedeix del qui paga, o sigui, dels espanyols.  Somriures, encaixades de mans, efímers compromisos i grans dissertacions micròfon en ma per sintetitzar les grans proeses  i progressos de la societat espanyola en el marc de la economia, el desenvolupament, la digitalització, el benestar, la justícia i per damunt de tot l’enfortiment de la democràcia plena i solidaria. Un gran èxit, tots els comensals desitjant una nova trobada, fins i tot els esquimals s’apunten a aquestes trobades ben regades.

Llàstima què amb el temps tot s’esvaeix.  Quan aquests dignataris, cònsols i demés parafernal, es desprenen del seu sopar via ventricular, llegeixen als diaris assumptes com la “toma de Perejil”, la impúdica vidorra de l’anterior cap d’Estat, les innombrables gestions clavegueres d’un ministre del interior o  la de hosties repartides a la pròpia població per voler votar,  és just en aquest moment quan es despatxa el bicarbonat a dojo entre els comensals. La marca España no queda en entredit, és que no queda.

Marca España: Salari mínim 1108€, França 1554€

Salari mig a Suissa 81609€

Paisos Baixos 54843€

Regne Unit 46990€

França 38188€

Marca España 26934€

Xipre  24058€

Alea jacta est (Creuant el Francolí) Julio Cesar.