Ja
se sap què contra Catalunya tot és vàlid. Em temo que tanta validesa s’està
escampant com una taca d’oli. Aquí s’ha muntat el procés, mal edificat, però
amb innegables traces de present i futur irremeiablement lligades a la
democràcia i l’europeisme. Si algun recó d’Espanya és europeu per vocació i
tradició, és precisament aquesta cantonada del nord a la dreta. Per tot arreu
som denigrats, insultats, humiliats i amenaçats. Cal preguntar-se si la
independència és una opció legítima dintre de la legalitat o és un pecat mortal
què directament porta als inferns. A Espanya només es creu en la segona opció.
Els partits polítics y premsa unionista estan convençuts que literalment hem de
desaparèixer.
¿Què
ha fet Espanya per donar resposta a les reiterades demandes de poder celebrar
un referèndum? Doncs iniciar un procés de desdemocratització. Una accelerada
erosió de principis rotundament bàsics. Ni negociar, ni parlar, ni escoltar, no
tenen cabuda en “la seva” democràcia. A tot estirar la posada en marxa de les
clavegueres del estat, acompanyat d’una escandalosa politització de tot el
procés, atiada fins a les últimes conseqüències incloent-t’hi els més ínfim
detalls. ¿Què hi diuen a tot això les esquerres per excel·lència? Doncs els
fills polítics de Pablo Iglesias, el gallec, no el madrileny, diuen amb matisos
de cotó fluix el mateix que pregona la dreta més rància.
L’episodi
surrealista de la Junta Electoral Central, s’ha posat abruptament sobre la
taula amb innegables tints ideològics. A Europa no diuen res, ja ho sabem, com
també sabem que estan que trinen. Resulta que a les televisions de mig món es
parla de presos polítics o exili, i aquí es prohibeix rotundament. La majoria
de periodistes normals, perquè la majoria són normals, es fan creus de fins on
estan arribant les coses, això per no parlar dels llaços, tot un estat sencer i
les seves institucions al darrere declarant la guerra a uns llaços grocs. Als països
nòrdics es produeix alguna defunció per atacs de riure en llegir aquestes
noticies. Per cert, ¿sí què té cabuda que ens hàgim de sentir a diari;
colpistes, nazis, fugats, terroristes, amics de terroristes, sediciosos, etc?
Potser sí què un dia vindran al crit de “A por ellos”, però de veritat.
