CRONIQUES EN TINTA BLAVA. PERES, LLAMÀNTOL I MORTS

La calor comença a guanyar la partida, fins fa dues setmanes encara contemporitzàvem amb la bonança de les temperatures, però ara ja sí, juliol rebenta i l’astre reparteix mastegots reescalfats  a tort i a dret. És el temps, ja se sap, malgrat el temps i un servidor sempre hem tingut fortes discrepàncies. Tot donant compte d’un Martini sec, sense ginebra, fullejo el diari sota la protectora ombra de l’edifici de la Confraria de Pescadors. No hi ha vaixells, són mar endins fent el que jo no faig; treballar. M’aturo en una discreta notícia de l’Ajuntament de Madrid en que mitjançant una proposta de la direcció general d’Esports als districtes, pretén instaurar el “dia sense banyador” o el dia de “banyador opcional” a les piscines municipals. No es pot negar que la iniciativa sorprèn una mica. I dic una mica  perquè ja estem saturats de despropòsits i bestieses de tota mena. Fins i tot el districte de Vallecas, que no es el de Salamanca, ha declinat el suggeriment. “Es tracte de normalitzar la nuesa en piscines, sense molestar ningú”. Gran argument, però i si estic estirat a la gespa i al costat tinc un paio amb les glàndules a dos pams del meu diari? O posem per cas que al meu davant s’estén la tovallola una bonica donzella amb dues peres com dues bones idees, podré seguir llegint els disbarats de la Sra. Colau? És precís normalitzar la nuesa? Cony és que cada vegada em sento més rovellat, després diuen que em passo el dia rondinant. Sort que al anar-me’n he fet bons tractes i he marxat amb dos bons llobarros i un kg d’escamarlans.

Dimecres a les nou del matí el mar estava com si l’haguessin passat la polidora, pla, quiet i a la vegada inquietant i misteriós. Una delícia. Era el dia de la peixetada amb el Pere, com cada any. Va ser puntual i amb un tres i no res salpàvem amb el seu mini vaixell, en cinc minuts ja no veiem la bocana del port. Poques embarcacions, el sol encara misericordiós i cap emprenyador amb moto nàutica. Proa al sud i la navegació resultava d’una bellesa i tranquil·litat exultant. Pels petits altaveus desfilaven els clàssics de la música francesa que tan agraden al patró, i a mi també. Un any li vaig dir que poses la meva música operística i em va fotre un grapat de sardines a la cara. Res com tenir les coses clares. Deia Pla que el peix, sense cap mena de dubte, la millor manera de cuinar-lo és a la brasa. Ni salses, ni romescos, ni parides de principiants orfes de talent. Peix pescat cap a la barca, consol mentre resa les absoltes, i llenya al foc.

Passàvem l’estona xerrant de petites coses, com les trapelleries de l’adolescència, la música que ens agrada, els colors del fons marí irisats per punyals de sol, i també de dones. En Pere és un home  cabal que a dia d’avui el seu màxim interès són les dones, és un gran estudiós del tema i el domina. Va enviduar fa anys i ara estudia. En arribar al port va iniciar les maniobres per atracar al moll de passavolants, cordes, amarra, defenses laterals, mànega d’aigua dolça sobre coberta i cap el nàutic a pagar els drets d’estada. Durant el trajecte havíem compaginat l’acurada conversa amb l’alçament de la bota del xarel·lo, més que res per aclarir-nos la gola. No vàrem fer excessos, si bé tots dos  coincidíem en que se’ns estava despertant la necessitat d’asseure’ns en una bona taula i començar la santa litúrgia d’invocar al Déu Neptú perquè ens obrís les portes de l’oceà. Què comenci el festí de la closca i la molla! deia en Pere. I com tot gran esdeveniment, van començar a dringar les copes.

Mentre em barallava amb un cabut llamàntol a la brasa, en Pere em va voler parlar de la Sra. Colau, i vaig tenir de ser molt expeditiu: mira Pere, aquesta senyora ni mencionar-la, pot acabar posant un compte llagostes o escamarlans a port, i tu i jo ja ens podem jubilar d’aquest món. Si et sembla bé podem col·laborar desinteressadament perquè foti un compte cagades al seu despatx. No fem esperar els llagostins, si us plau.   

CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. LLAVIS TRENCATS

Intento avançar-me al recorregut del sol perquè no em sorprengui al carrer. Aproximadament des de les onze del matí fins a les sis de la tarda és perillós voler enfrontar-se al astre rei. Et devora viu. Matino i surto amb la bicicleta o camino un bon recorregut, la brisa de la mar t'acompanya i et protegeix dels mals esperits. Avui pedalejava tranquil·lament i sense pressa pel circuit de bicicletes, patinadors, patinets, patinets elèctrics i altres enginys sobre rodes. No em surto mai dels límits del petit circuit, a l'inrevés dels vianants que no paren d'envair-lo i amb aires de prepotència. Avui he vist a uns vint metres una família xerrant tan tranquil·lament enmig del carril, he procedit a fer notar la meva presència mitjançant el toc del timbre. M'han mirat i han seguit a la seva. En arribar a la seva alçada m'he detingut, han recollit els seus trastos de platja, m'han fos amb la mirada i en arrencar s'ha sentit "atura't idiota". Quina ha estat la meva reacció? Cap, és clar, en un matí es pot repetir fins a deu vegades l'episodi. Això no eximeix que després assegut a la muntura te’n recordis de la seva dinastia. No hi ha cultura animalista ni bicicletera, o millor encara, no hi ha cultura. Massa borrego agressiu. Abunden massa a hores d'ara els que la paraula diàleg o contrast de parers el confonen amb grunyit i cop de puny.

Tampoc he anat al nàutic avui, desborda glamur, he buscat refugi en una petita rambla amb dos laterals rodats. Silenci eixordador, magnànima ombra sota un gegantí plataner de llargues i poblades branques i una tauleta a la justa mesura de les ulleres de sol, el paquet de tabac, un cendrer, la cartera i el diari. Aquest és un clàssic del lloc; esmorzars de forquilla i estilet, arbequines amanides i porró supervivent de mil batalles. Ja no practico l'elitista litúrgia matinera del bacallà fregit amb alls i nevat amb pebre vermell, les sardines pescades de bon matí, els daus de sípia a l'all i oli, o els sempre benvinguts popets a la cassola. El temps sempre se't avança, de manera que excepte un cafè amb llet i una magdalena, qualsevol mossegada em va bé. Dilluns es va celebrar a la catedral de València una missa en record del cabdill Franco per ser 18 de juliol. No sé què pensar ja, igual pot ser fum de palla mullada o desitjos enyorats més forts que una roca. Ja saben, Espanya no només és diferent, sinó que és un carrusel de sorpreses, quasi sempre contradictòries.

M'he regalat un estimulant passeig fins al far del port, les vistes són impagables i la perspectiva del poble vist des del mar és una novetat que et sorprèn. Durant l'espai en què he anat donant compte d'un puret, la bocana registrà un trànsit inusitat d'embarcacions de tot tipus, entrants i sortints, visitants a proveir combustible o els sempiterns pijos ratllant el mar amb les seves agosarades piruetes a lloms de temibles motos nàutiques. M'han suggerit aquella bella expressió que diu... tenia els llavis trencats d'estimar, i altres que es parteixen la cara fent l'indi. Per molt que t'entestis no li donaràs mai forma a l'aigua. M'he detingut un instant sense delatar la meva presència, una senyora gran de delicats trets i dolços gestos, asseguda a la proa de la bocana a mar obert i reptant al sol, semblava conversar amb càlids gestos i brillantor en els seus ulls amb un gosset graciós i juganer. He pensat que potser no tindria un altre contertulià més lleial i sincer, acostava el seu petit morro a la seva mà castigada per les tardors i els seus afilats dits li oferien galetes que eren arrabassades amb pueril delicadesa. Potser un dia també es va trencar els llavis estimant, qui ho sap. El vent batia els cendrosos cabells torbant-li  la càlida mirada, absort en l'estampa em preguntava si la vida hauria tractat amb respecte a aquella dona o si per tot bagatge ja no li quedava més que el seu amic de les galetes.

CRIMS I CRIMINALS DE GUERRA

No sé si els anglesos s’han equivocat optant pel Brexit. La Gran Bretanya no és Espanya i les repercussions de la seva opció són d’una importància cabdal per a mig món i potser també per l’altre meitat. A primera vista dona la impressió de què es tracte d’una errada monumental. Però un cop paït i estudiat amb serenor, hom pensa què és una nació amb una auto estima molt elevada i fins i tot amb un sentit molt arrelat de independència, d’anar sols per tots els verals, fet contrastat en haver estat capaços de  fer enarborar el seu estendard  per els cinc continents. Quan Espanya batrà el record occidental d’anomalia democràtica i de incapacitat manifesta dels seus mediocres polítics, desconeixedors dels pactes d’Estat i engrescats penosament en guerres caïnites que avalen la seva historia, Londres ha tardat 24 hores en fer un canvi de govern, després de la renuncia de Cameron. Aquí podem estar un any sense govern, només endollats a l’actualitat per conèixer el darrer cas de corrupció, corrupció que té premi i es saluda amb el vot. Actualment, pesi a qui pesi, Espanya és una anomalia en tots els sentits, fins i tot n’hi ha que demanen el processament de tots els caps de partit per mantenir l’Estat en situació d’abandó o en funcions què és el mateix. I el més curiós de tot aquest penós escenari és que la economia del dia a dia no se n’ha ressentit, de moment. Podríem creure que la societat civil, sense la colla d’ineptes que ens governen, han governat i ens governaran, és més apta que no pas els que es dediquen a la cosa pública? Intueixo que en el cas d’Espanya, sense cap mena de dubte.

Tony Blair, impulsat per diferents grups d’opinió i de pressió, s’ha presentat en públic per reconèixer que la invasió de Irak va ser fallida i sense confirmar la presència d’armes de destrucció massiva. Amb la boca petita ha demanat perdó, però ho ha fet. I tothom sap que el terrorisme islamista actual va néixer precisament d’aquella esperpèntica decisió. En tot cas la presència del ex premier anglès davant les càmeres no té altre sentit que el de justificar-se i evadir-se d’una més que possible demanda per crims contra la humanitat. Un altre entusiasta valedor fou l’oncle Sam en la figura de George Bush, un digne representant dels Simpsons, botella en ma i cavalcant pels saloons de Texas. Però qui completava aquest tortuós triumvirat que tan mal ha fet a la humanitat?  Doncs ni més ni menys que l’arrogant Jose Mª Aznar López “estadista circense, con una alocución nasal que provocava más risas que Harpo. Señorito mesetario”, en acerada i fidel descripció del gran Gregorio Morán. Aznar, que al costat del anglès i el nordamericà era com la mosca collonera, atrevit, malcarat i despòtic, amb la còmica pretensió de debatre amb els seus col·legues la operació militar més important des de la segona Guerra  Mundial amb falses prediccions, parlant un anglès de Frankfurt en la boca i amb els peus damunt la taula del ranxo de l’oncle Sam puro en ma. Patètic. Que no es veu al mirall aquest home? Què li anava aquest personatge en la confrontació de les dues grans potències mundials amb Irak, què hi entenia de estratègia internacional, moviment de tropes i possibles repercussions planetàries per la cruenta ferida al cor de l’Islam? Si tots els seus coneixements de estratègia militar consistien en haver ordenat la invasió de l’illa de Perejil avui fa 14anys. Podríem dir que es inacceptable, però ni tan sols això, deixem-ho en que no és serio, no és serio que el destí de les persones estigui en mans de pallassos i prestidigitadors, funambulismes de corda esfilagarsada. Demanarà disculpes a la societat, reconeixerà el seu bunyol? Algú l’acusarà de criminal de guerra? Desestimin l’esperança. Aquí aquestes coses no es perdonen, es voten.  

CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. NAVEGANT A TOTA MÀQUINA

Si fa o no fa tot segueix igual per aquí. Això sí, hi ha més gent, la platja al matí i els carrers a la tarda s’omplen d’ànimes que no volen perdre’s ni un moment de les seves anhelades vacances. I els caps de setmana la cosa adquireix proporcions escandaloses, la massificació és la tònica general, i els abillaments que porten em recorden molt allò de “tres tiros una pela”. També es detecta, i molt, l’alliberament de la dona, no estan d’orgues ni discursos rònecs i rovellats, ensenyen la pell en generoses proporcions i més d’un pit amenaça de sortir del niu. I això està força bé, massa anys de decència clerical i prejudicis infundats. Els eterns pijos de plàstic i dentadura profiden que la crisi va ensarronar en els seus quarters d’hivern tornen a navegar per les blaves i tranquil·les aigües de la badia. Tot aparenta normalitat absoluta, si no fos perquè ja donem per descomptat que hi ha legions de gent que tenen prohibida qualsevol disbauxa per greus tensions de cartera. Em sap greu.

Ja han passat unes tres setmanes del viatge al nord. Aquest cop he tornat amb enyorança, amb pessigolles i papallones a l’estómac. Tots aquells paratges no són pas fàcils d’oblidar. Fins i tot aquesta setmana, a l’hora de l’aperitiu em demano una copa d’Albariño ben fred. I al cap d’una estona un altre de txacolí acompanyada d’uns deliciosos calamarcets, amorosament arrebossats i calents. La terrassa del nàutic ja està plena a vessar, i pots gaudir de la quantitat de bestieses i extravagàncies que es diuen sota ridículs barrets i rere d’ulleres fashion. Em penso que l’uniforme estiuenc de platja inclou una manera de parlar molt snob, força in, amb les vocals despentinades i la gesticulació amb posats  engolats. Aquestes escenes abunden massa en castellà, cosa que no entenc del tot, deu ser que jo no sóc in? Home sí, jo dic moltes paraulotes, però qui no en diu? Des de dalt la terrassa llambrego l’aparcament per controlar que els Mercedes i els descapotables segueixen protegint la meva estimada bicicleta. Decidit, a partir de demà s’han acabat els Albariños, la temperatura ha canviat substancialment i demana a crits una bona cervesa, mig freda mig glaçada, de les que quan fas el primer glop et quedes com mig anestesiat, dubitatiu, tot rumiant el que tardaràs en demanar la segona. En gerra, es clar.

Pocs dies a la vida m’he anat al llit sense llegir el diari i fer els mots encreuats. Ha canviat molt la lectura dels diaris, sobre tot a l’estiu que van plens de nimietats i un bon grapat de mentides, sobre tot provinents de la farsa política. Sense comptar els editats a la capital de la madre patria: confabuladors, exterminadors, intoxicadors i calumniadors. S’estan erigint amb meritori esforç com els capdavanters  de la negació del periodisme. Un gest mal calculat m’ha fet tirar per terra uns calamarcets, llàstima, no me’ls puc cruspir. I també una mica d’oli ha embrutat la pàgina on comenta el desfici del govern d’Aragó per recuperar els bens de Sixena a Lleida, quan ara resulta que n’hi ha d’escampats per molts llocs d’Espanya i no se’ls ha acudit de reclamar-los pas. El sol comença a envair la meva preuada ombra, tindré d’anar desmuntant l’oficina de platja. Es veu que el ministeri de l’Interior no acceptarà registrar el nou nom de CDC perquè la paraula “democràtic” ja està registrada. Donades les penoses circumstancies, jo els aconsellaria que el bategessin com POC, que voldria dir Partit Olla de Cols. El Sr. Rivera, cap de Ciutadans, en el seu interès i afany per constituir govern a Espanya, i de passada xuclar poder i bufar cullera grossa, s’ha desdit tantes vegades de lo dit que s’està fent creditor del premi Camaleó de l’Escó. Ara que el Sr. Cameron ha muntat un guirigall amb el ditxós Brexit, la cambra de Westminster vull de crits i esglais, però a la manera anglesa. Quan veig Cameron desempallegar-se a la Cambra o Brussel·les amb aquell tarannà tan determinant –talante que diria Bambi- se’m representen els polítics espanyols i de veritat que és esgarrifós. S’imaginen al ex premier anglés servir els cafès a les reunions i cimeres europees? Doncs els d’aquí son consumats cambrers de luxe. Ufff, la bici està cremant!! 

CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. PARAL·LELISMES DE LA LLEGENDA DE ROBIN HOOD.

Confirmat, les semblances existeixen. Els proposo un joc de mutació cerebral que no comporta riscos, encara que sí un esforç suplementari: Imaginin que Espanya es desperta un dia sent Anglaterra! Ja sé, ja sé que no és fàcil i que la qüestió podria induir a la mort per col·lapse de mega riallada o, excepcionalment, al suïcidi induït per rebel·lia de credibilitat. No s'amoïnin, provin sense por. Coneixen les gestes de Robin Hood? Sí, és clar, tothom sap de les aventures del millor arquer d'aquells temps, segle XIII. Pel que sembla, més que un personatge de carn i ossos, es tracta d'una llegenda basada en diferents picaplets i en diferents èpoques.

Robin Hood, sobrenomenat el Príncep dels Lladres, en aquest cas seria Mariano Rajoy, denominat Marianico el Registrador, si bé el de príncep dels lladres també és títol que podria ostentar sense menyscabament. Robin, ja avançada la seva gesta va ser indultat pel rei Ricard Cor de Lleó, encara que altres autors ho centren en Eduard II. A Mariano encara no l’han indultat, per tant ignoro quin rei s'ocuparà d'aquesta condonació. El príncep dels lladres s'ocultava en els boscos de Sherwood i Barnsdale, preferentment en el primer, atès i ajudat per una colla de sicaris i malfactors entre els quals sobresortia el Germà Miquel, frare que va traduir el seu nom pel Petit Joan, expert en els fogons i les garrotades.

L'àmbit del Registrador és una mica més restringit en l'espai i en acòlits. En no tenir un bosc frondós en les rodalies de Nottingham, se'n surt força bé amb l'anomenat Complex de la Moncloa, i no té frare però va tenir Rouco Varela, del que se li desconeixen dots per als guisats però en canvi sí una indomable tendència a repartir hòsties sibil·linament . Quan Robin es camuflava a la part alta de la copa d'un arbre, desenfundava el seu llaüt llardós i cantava belles estrofes a la seva estimada lady Marian. Marianico no canta belles estrofes, m'imagino que ni canta, i de penjar-se en un arbre, molt menys, però no és menys cert que no es treu de damunt a la dama castellana Dolores de Cospedal, que no és lady, però sí García de segon cognom. Femella de mantellina i peineta sense bosc conegut.

L'anglès es desplaçava a cavall pels mil camins de Sherwood i el gallec va intentar elevar-se en helicòpter però el vol va resultar fallit, amb el que no m'estranyaria gens veure'l qualsevol dia muntant una jaca jerezana pels cingles de a Costa da Morte. El príncep dels lladres i la seva llardosa tropa s'ocultaven al bosc, transitat per mercaders, comerciants, nobles i bisbes, que eren sistemàticament assaltats, robats i desposseïts dels seus béns per a posteriorment repartir-ho entre els més desafavorits. Aquí el Registrador no té bosc, arc, ni fletxes. Ni falta que li fan, però disposa d'un estri anomenat Montoro que en riu-te’n tu del frare cuiner. Montoro no munta cavall, però no deixa canya dreta, capaç de buidar on no n’hi ha, una icona del Complex de la Moncloa. Es val de fidels escuders que, a falta de carreta i ases, es desplacen amb Mercedes automàtic. Destaquen Gurtel, el Bigotes, Rita, Bárcenas el repartidor de sobres, etc. El seu braç dret és l'esgarrifosa ombra de lady Santamaría, que alguna cosa de Sancho Panza, té. Un micro matís diferència el tractament donat als recursos obtinguts. Robin els lliurava als pobres, aquí els pobres ho donen a quatre rics. No són més que singularitats pròpies de cada un. Robin Hood, va acabar els seus dies pres en una masmorra d'un convent, va llançar una fletxa per un finestral i va ser enterrat en aquell precís lloc on es va clavar la fletxa, prop de Nottingham. Aquí no hi ha fletxes ni moribunds.

Hi ha qui diu que la història es repeteix, jo sóc dels que crec que no. Però sí que és cert que de vegades es produeixen concrecions, repeticions d'altres fets per molt distants que puguin semblar en el temps. I encara que en ambdós casos pugui tractar-se de llegendes o supòsits, observem circumstàncies que s'assemblen molt a la realitat. El joc s’ha acabat.