CRIMS I CRIMINALS DE GUERRA

No sé si els anglesos s’han equivocat optant pel Brexit. La Gran Bretanya no és Espanya i les repercussions de la seva opció són d’una importància cabdal per a mig món i potser també per l’altre meitat. A primera vista dona la impressió de què es tracte d’una errada monumental. Però un cop paït i estudiat amb serenor, hom pensa què és una nació amb una auto estima molt elevada i fins i tot amb un sentit molt arrelat de independència, d’anar sols per tots els verals, fet contrastat en haver estat capaços de  fer enarborar el seu estendard  per els cinc continents. Quan Espanya batrà el record occidental d’anomalia democràtica i de incapacitat manifesta dels seus mediocres polítics, desconeixedors dels pactes d’Estat i engrescats penosament en guerres caïnites que avalen la seva historia, Londres ha tardat 24 hores en fer un canvi de govern, després de la renuncia de Cameron. Aquí podem estar un any sense govern, només endollats a l’actualitat per conèixer el darrer cas de corrupció, corrupció que té premi i es saluda amb el vot. Actualment, pesi a qui pesi, Espanya és una anomalia en tots els sentits, fins i tot n’hi ha que demanen el processament de tots els caps de partit per mantenir l’Estat en situació d’abandó o en funcions què és el mateix. I el més curiós de tot aquest penós escenari és que la economia del dia a dia no se n’ha ressentit, de moment. Podríem creure que la societat civil, sense la colla d’ineptes que ens governen, han governat i ens governaran, és més apta que no pas els que es dediquen a la cosa pública? Intueixo que en el cas d’Espanya, sense cap mena de dubte.

Tony Blair, impulsat per diferents grups d’opinió i de pressió, s’ha presentat en públic per reconèixer que la invasió de Irak va ser fallida i sense confirmar la presència d’armes de destrucció massiva. Amb la boca petita ha demanat perdó, però ho ha fet. I tothom sap que el terrorisme islamista actual va néixer precisament d’aquella esperpèntica decisió. En tot cas la presència del ex premier anglès davant les càmeres no té altre sentit que el de justificar-se i evadir-se d’una més que possible demanda per crims contra la humanitat. Un altre entusiasta valedor fou l’oncle Sam en la figura de George Bush, un digne representant dels Simpsons, botella en ma i cavalcant pels saloons de Texas. Però qui completava aquest tortuós triumvirat que tan mal ha fet a la humanitat?  Doncs ni més ni menys que l’arrogant Jose Mª Aznar López “estadista circense, con una alocución nasal que provocava más risas que Harpo. Señorito mesetario”, en acerada i fidel descripció del gran Gregorio Morán. Aznar, que al costat del anglès i el nordamericà era com la mosca collonera, atrevit, malcarat i despòtic, amb la còmica pretensió de debatre amb els seus col·legues la operació militar més important des de la segona Guerra  Mundial amb falses prediccions, parlant un anglès de Frankfurt en la boca i amb els peus damunt la taula del ranxo de l’oncle Sam puro en ma. Patètic. Que no es veu al mirall aquest home? Què li anava aquest personatge en la confrontació de les dues grans potències mundials amb Irak, què hi entenia de estratègia internacional, moviment de tropes i possibles repercussions planetàries per la cruenta ferida al cor de l’Islam? Si tots els seus coneixements de estratègia militar consistien en haver ordenat la invasió de l’illa de Perejil avui fa 14anys. Podríem dir que es inacceptable, però ni tan sols això, deixem-ho en que no és serio, no és serio que el destí de les persones estigui en mans de pallassos i prestidigitadors, funambulismes de corda esfilagarsada. Demanarà disculpes a la societat, reconeixerà el seu bunyol? Algú l’acusarà de criminal de guerra? Desestimin l’esperança. Aquí aquestes coses no es perdonen, es voten.