CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. LLAVIS TRENCATS

Intento avançar-me al recorregut del sol perquè no em sorprengui al carrer. Aproximadament des de les onze del matí fins a les sis de la tarda és perillós voler enfrontar-se al astre rei. Et devora viu. Matino i surto amb la bicicleta o camino un bon recorregut, la brisa de la mar t'acompanya i et protegeix dels mals esperits. Avui pedalejava tranquil·lament i sense pressa pel circuit de bicicletes, patinadors, patinets, patinets elèctrics i altres enginys sobre rodes. No em surto mai dels límits del petit circuit, a l'inrevés dels vianants que no paren d'envair-lo i amb aires de prepotència. Avui he vist a uns vint metres una família xerrant tan tranquil·lament enmig del carril, he procedit a fer notar la meva presència mitjançant el toc del timbre. M'han mirat i han seguit a la seva. En arribar a la seva alçada m'he detingut, han recollit els seus trastos de platja, m'han fos amb la mirada i en arrencar s'ha sentit "atura't idiota". Quina ha estat la meva reacció? Cap, és clar, en un matí es pot repetir fins a deu vegades l'episodi. Això no eximeix que després assegut a la muntura te’n recordis de la seva dinastia. No hi ha cultura animalista ni bicicletera, o millor encara, no hi ha cultura. Massa borrego agressiu. Abunden massa a hores d'ara els que la paraula diàleg o contrast de parers el confonen amb grunyit i cop de puny.

Tampoc he anat al nàutic avui, desborda glamur, he buscat refugi en una petita rambla amb dos laterals rodats. Silenci eixordador, magnànima ombra sota un gegantí plataner de llargues i poblades branques i una tauleta a la justa mesura de les ulleres de sol, el paquet de tabac, un cendrer, la cartera i el diari. Aquest és un clàssic del lloc; esmorzars de forquilla i estilet, arbequines amanides i porró supervivent de mil batalles. Ja no practico l'elitista litúrgia matinera del bacallà fregit amb alls i nevat amb pebre vermell, les sardines pescades de bon matí, els daus de sípia a l'all i oli, o els sempre benvinguts popets a la cassola. El temps sempre se't avança, de manera que excepte un cafè amb llet i una magdalena, qualsevol mossegada em va bé. Dilluns es va celebrar a la catedral de València una missa en record del cabdill Franco per ser 18 de juliol. No sé què pensar ja, igual pot ser fum de palla mullada o desitjos enyorats més forts que una roca. Ja saben, Espanya no només és diferent, sinó que és un carrusel de sorpreses, quasi sempre contradictòries.

M'he regalat un estimulant passeig fins al far del port, les vistes són impagables i la perspectiva del poble vist des del mar és una novetat que et sorprèn. Durant l'espai en què he anat donant compte d'un puret, la bocana registrà un trànsit inusitat d'embarcacions de tot tipus, entrants i sortints, visitants a proveir combustible o els sempiterns pijos ratllant el mar amb les seves agosarades piruetes a lloms de temibles motos nàutiques. M'han suggerit aquella bella expressió que diu... tenia els llavis trencats d'estimar, i altres que es parteixen la cara fent l'indi. Per molt que t'entestis no li donaràs mai forma a l'aigua. M'he detingut un instant sense delatar la meva presència, una senyora gran de delicats trets i dolços gestos, asseguda a la proa de la bocana a mar obert i reptant al sol, semblava conversar amb càlids gestos i brillantor en els seus ulls amb un gosset graciós i juganer. He pensat que potser no tindria un altre contertulià més lleial i sincer, acostava el seu petit morro a la seva mà castigada per les tardors i els seus afilats dits li oferien galetes que eren arrabassades amb pueril delicadesa. Potser un dia també es va trencar els llavis estimant, qui ho sap. El vent batia els cendrosos cabells torbant-li  la càlida mirada, absort en l'estampa em preguntava si la vida hauria tractat amb respecte a aquella dona o si per tot bagatge ja no li quedava més que el seu amic de les galetes.