CRONIQUES EN TINTA BLAVA. PERES, LLAMÀNTOL I MORTS

La calor comença a guanyar la partida, fins fa dues setmanes encara contemporitzàvem amb la bonança de les temperatures, però ara ja sí, juliol rebenta i l’astre reparteix mastegots reescalfats  a tort i a dret. És el temps, ja se sap, malgrat el temps i un servidor sempre hem tingut fortes discrepàncies. Tot donant compte d’un Martini sec, sense ginebra, fullejo el diari sota la protectora ombra de l’edifici de la Confraria de Pescadors. No hi ha vaixells, són mar endins fent el que jo no faig; treballar. M’aturo en una discreta notícia de l’Ajuntament de Madrid en que mitjançant una proposta de la direcció general d’Esports als districtes, pretén instaurar el “dia sense banyador” o el dia de “banyador opcional” a les piscines municipals. No es pot negar que la iniciativa sorprèn una mica. I dic una mica  perquè ja estem saturats de despropòsits i bestieses de tota mena. Fins i tot el districte de Vallecas, que no es el de Salamanca, ha declinat el suggeriment. “Es tracte de normalitzar la nuesa en piscines, sense molestar ningú”. Gran argument, però i si estic estirat a la gespa i al costat tinc un paio amb les glàndules a dos pams del meu diari? O posem per cas que al meu davant s’estén la tovallola una bonica donzella amb dues peres com dues bones idees, podré seguir llegint els disbarats de la Sra. Colau? És precís normalitzar la nuesa? Cony és que cada vegada em sento més rovellat, després diuen que em passo el dia rondinant. Sort que al anar-me’n he fet bons tractes i he marxat amb dos bons llobarros i un kg d’escamarlans.

Dimecres a les nou del matí el mar estava com si l’haguessin passat la polidora, pla, quiet i a la vegada inquietant i misteriós. Una delícia. Era el dia de la peixetada amb el Pere, com cada any. Va ser puntual i amb un tres i no res salpàvem amb el seu mini vaixell, en cinc minuts ja no veiem la bocana del port. Poques embarcacions, el sol encara misericordiós i cap emprenyador amb moto nàutica. Proa al sud i la navegació resultava d’una bellesa i tranquil·litat exultant. Pels petits altaveus desfilaven els clàssics de la música francesa que tan agraden al patró, i a mi també. Un any li vaig dir que poses la meva música operística i em va fotre un grapat de sardines a la cara. Res com tenir les coses clares. Deia Pla que el peix, sense cap mena de dubte, la millor manera de cuinar-lo és a la brasa. Ni salses, ni romescos, ni parides de principiants orfes de talent. Peix pescat cap a la barca, consol mentre resa les absoltes, i llenya al foc.

Passàvem l’estona xerrant de petites coses, com les trapelleries de l’adolescència, la música que ens agrada, els colors del fons marí irisats per punyals de sol, i també de dones. En Pere és un home  cabal que a dia d’avui el seu màxim interès són les dones, és un gran estudiós del tema i el domina. Va enviduar fa anys i ara estudia. En arribar al port va iniciar les maniobres per atracar al moll de passavolants, cordes, amarra, defenses laterals, mànega d’aigua dolça sobre coberta i cap el nàutic a pagar els drets d’estada. Durant el trajecte havíem compaginat l’acurada conversa amb l’alçament de la bota del xarel·lo, més que res per aclarir-nos la gola. No vàrem fer excessos, si bé tots dos  coincidíem en que se’ns estava despertant la necessitat d’asseure’ns en una bona taula i començar la santa litúrgia d’invocar al Déu Neptú perquè ens obrís les portes de l’oceà. Què comenci el festí de la closca i la molla! deia en Pere. I com tot gran esdeveniment, van començar a dringar les copes.

Mentre em barallava amb un cabut llamàntol a la brasa, en Pere em va voler parlar de la Sra. Colau, i vaig tenir de ser molt expeditiu: mira Pere, aquesta senyora ni mencionar-la, pot acabar posant un compte llagostes o escamarlans a port, i tu i jo ja ens podem jubilar d’aquest món. Si et sembla bé podem col·laborar desinteressadament perquè foti un compte cagades al seu despatx. No fem esperar els llagostins, si us plau.