MÒMIES I AMICS

Senyores, senyors, pel que sembla i segons anunci del govern espanyol, es vol procedir al desallotjament, al trasllat de les restes mortals de la mòmia, del dictador Franco. Sembla ser que la gran idea de Pedro Sánchez es trobarà amb una aferrissada resistència. No es pot passar per alt que solament un 56'1% dels votants del PP a Catalunya prefereix la democràcia a qualsevol altra forma de govern, i pel que fa a Ciutadans el 83'5%. Els que no estan en aquests percentatges, que són molts, s'inclinen per el NO democràcia. És obvi imaginar que aquesta enquesta feta a les Espanyes, on la malenconia franquista gaudeix de molt bona salut, el resultat seria esgarrifós. Ignoro si el CEO (Centre d'estudis d'opinió) ho té previst. Si algun dia se’ls hi acudís sortir al carrer junts, riguin-se del bloqueig dels taxistes. Han passat 43 anys del traspàs de l'actual mòmia, i perviuen privilegis, condonacions, prebendes i mamoneos múltiples. Això sense comptar les legions d'adeptes que tant i tant enyoren aquells grisos temps. No té una explicació lògica ni traduïble a l'actualitat.

¿Es pot imaginar algú que a Berlín hi hagués un centre en forma de basílica o un modern gratacels, tant és, per acollir el pelegrinatge de milers de ciutadans per retre homenatge a Hitler? ¿Entra en els seus caparrons pensar que el ministre de l'interior alemany condecorés a Nostra Senyora de Schoenstatt amb la Creu de Plata, com aquí es va concedir a La Santíssima Mare de Déu dels Dolors en la seva qualitat de titular de la Reial i Venerable confraria del Nostre Pare Jesús de la Humilitat i María Santíssima dels Dolors? Jesús, Jesús, però on cony estem. Així no és d'estranyar que en fires, conclaves de partits polítics i concentracions públiques, es puguin veure xiringuitos amb material de màrqueting al·lusiu a la mòmia, i símbols absolutament il·legals com la bandera amb la gallina. És realment Espanya, diferent? Doncs miri, no sabria dir-li, em fa pensar que pot ser que sigui diferent, distinta, la ostia en bicicleta, un gra al cul, jo que sé. Però el que es diu seriosa, homologable als països democràtics de la veïna Europa, jo diria que no. Igual estic equivocat i el gra al cul sóc jo. A saber.

Parlant de grans, Catalunya lidera una vaga de taxistes que ja s'ha contagiat a gairebé tot Espanya. No entro en el fons d'aquestes qüestions, tothom intenta defensar els seus legítims interessos. Em crida l'atenció que porten anys posant-nos de chupa de dómine, mofant-se, insultant, caricaturitzant, menyspreant, i ara resulta que s'uneixen a la causa dels taxistes catalans perquè no se sentin sols, per donar-los escalf en la seva iniciativa. Collons, hem passat del "A por ellos" al "A con ellos". Manda huevos. Però si som els que volen trencar Espanya, esbocinar-la, descosir-la, esquinçar-la, esquerdar-la. No, ja no, ara som amics per sempre -Friends forever- que diria Julián el dels melons. Quins pebrots. Tant és així que caldrà buscar espais per a tants amics; les timbes de cartes, els matalassos sobre les vies del tramvia, les tauletes style càmping, les paelles, els càntirs i cervesots, els jocs infantils, etc. Déu n'hi do ubicar tantíssims amics que es volen unir a la reclamació dels seus drets. A con ellos, se senten els càntics a l'autopista camí de Barcelona. Arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos i correspondència grata de fermes amistats, i en lloc i en bellesa, única. Que diria Cervantes.

LINXAMENT INFORMATIU (O l'obstinada desinformació)

Segons publica el Consell de Cambres de Comerç de Catalunya en la seva Memòria econòmica de Catalunya 2017, es posen de manifest multitud de dades que desmunten, fan miques, les alarmants previsions que durant l'últim trimestre de 2017 va formular el Banc d'Espanya com arma de combat contra el procés secessionista de Catalunya. Catastrofistes i asfixiants amb una previsió de costos súper multimilionaris per aquesta comunitat. No s'han complert, ans al contrari. El govern espanyol va aprovar un decret exprés per facilitar el canvi del domicili social de les empreses amb l'objectiu de mantenir un relat alarmista i que generés alarmisme i desconfiança en el procés independentista. No cal dir que la marxa d'una sola empresa és una mala notícia. El que no es va explicar és que els centres de producció i els llocs de treball seguien on eren. En 2017 van canviar de domicili -social- 2536 empreses, i en aquest mateix període van marxar 1279 empreses de Madrid, de les quals ningú va dir res. De la mateixa manera es va vendre la falsedat que l'Agència Europea del Medicament no es va establir a Barcelona per causes directes de la situació política. Es va escollir Amsterdam i no per això ningú va imputar a Catalunya com a culpable que no s'establissin a Milà o Copenhaguen que també aspiraven a l'elecció.

Si alguna cosa ha enterbolit la situació econòmica no ha estat altra cosa que la desatenció del govern espanyol, l'alarmisme infundat i la sagnant desinversió en infraestructures -que amb els nostres impostos ens paguem de més-. Catalunya té el 16'2% de la població de tot l'Estat, representa el 19'2% del PIB, aporta el 21'3% de la recaptació total d'impostos i el 25'6% de totes les exportacions. Per contra només rep el 13'5% de la inversió pública de l'Estat. Estem parlant de dades contrastades, emeses per un organisme oficial, no de l'oncle Genaro l'altre dia en la bronca del bar.

Hi ha hagut desinformació, tergiversació i confusió mal intencionada i a nivells de linxament absolutament impropis d'un país democràtic, si és que donem per descomptat que ho sigui. D’altre banda sabem que una cosa és la gimnàstica i una altra agafar una pea com un piano. ¿Moldre a pals a una població indefensa i intervenir per enfonsar l'activitat econòmica d'aquest poble, són mesures acceptables d'un estat de dret? Podria donar-se la mateixa circumstància, els mateixos fets, a Anglaterra, Holanda o Finlàndia, per nomenar uns pocs? S'imaginen -encara que els costi un gran esforç- que havent desavinences polítiques importants a Alemanya amb el land de Baviera, se'ls ocorregués arruïnar el land més pròsper i cosir-los a hòsties. Veritat que sembla impossible. Doncs som on som.

Pel que sembla aquest 2018 tampoc va malament del tot, de moment. En el primer trimestre el PIB català ha crescut un 0'8%, el doble que la mitja de la Unió Europea i amb unes previsions del tancament anual amb un creixement del 2'9%. No està gens malament. En vint anys Catalunya ha evolucionat de tal manera que ha girat com un mitjó les dades: El 1995 les vendes a Espanya representaven el 63'5% del total. En 2017 el 64'5% van ser vendes a l'estranger. No deixa de ser curiós que davant les pors, les amenaces velades i les pressions de tota mena, no hagin fet efecte en Siemens, Amazon, Nestlé, Facebook, Allianz, Oracle, Mediamarkt i Lidl, que presenten uns molt bons credencials via inversions a Catalunya per a aquest mateix any. I Mercadona també.

En certs centres de poder europeus se'ls comença a penjar la mosca a l'orella. Una altra cosa és que per raons estrictament diplomàtiques i de bon veïnat, es matin les mosques en veu baixa. Amb el canvi de govern semblen obrir-se portes amb renovat aire, no voldria equivocar-me però molt em temo que no serà altra cosa que l'aire condicionat d'estiu. Ja saben, Spain is diferent!

UNA DE PES I UNA ALTRA DE MARISC

Un que ja, modèstia a part, té el cul refregid i certificad pel que fa a restaurants i abeuradors de tota mena, es creu en el legítim dret d'opinar certes obvietats. Excepcions poques i punteres, n'hi ha -sempre molt cares- la resta, crec jo, no estan a l'altura de les circumstàncies pel que a costa o litoral es refereix. Sense generalitzar però clavant la dent, mai millor dit. Precisament és ara quan disposem de més temps per gaudir gratant-nos el melic o gaudir dels plaers del bon menjar i beure i, perquè no, del amor. Té raó Marc Álvaro quan diu que es fomenta l'establiment del "entra i no tornis mai més". No hi ha cap voluntat per fidelitzar, al contrari, gairebé tots som tractats de guiris ocasionals. De forasters incauts seduïts per unes cridaneres pissarres o simplement agafats pel braç i empastifats per boniques paraules de xarlatà de fira. L'espectacle pot arribar a ser decebedor i preocupant. ¿A què es deu que paguem sense dir ni piu menjars que no responen a uns mínims de qualitat? ¿Per què acceptem preus que estan inflats d'aire viciat, preus de dos mesos per a cobrir la precarietat dels altres deu? Jocs de taula impresentables o senzillament foradats, personal rotundament desqualificat, vins de "la casa" a 14 euros l'ampolla, olis refregits que converteixen els sopars de peix en autèntiques "fritangas". El cafè convida la casa -per déu-, si a quaranta o cinquanta euros per barba ens hem pagat el cafè, copa i puro. Es persegueix la quantitat, la massa, a tants plats per hora. Disculpi, ¿i la qualitat? És que des d'aquesta terrassa el client pot observar tot el port i el glamur de veure riuades de gent amunt i avall gelat en mà i espolsant-se els ardors amb resignats somriures i més gelats. En la majoria de casos no veig justificat el compte, ni molt menys. Comenta Álvaro que avui tot és una experiència, pot ser que així sigui, en boca dels savis gastrònoms, però l'assumpte és que si es tracta d'una experiència nefasta o fins i tot tirana ¿val la pena experimentar-la?

El mateix The New York Times es fa ressò de l'escàndol dels submarins espanyols. La història comença el 2004 amb l'aprovació del pressupost per a la construcció de quatre submarins -no sé per què- per un import de 2132 milions d'euros -no sé per què- i que després de catorze anys de projecte s'ha vist pràcticament duplicat arribant als 3907 milions. Ara l'Armada Espanyola -no sé per què- espera de la flamant ministra que aprovi el finançament perquè la seva construcció no es paralitzi i el primer submarí pugui submergir-se en l'any 2031 -no sé per què-.

Però, però resulta que els senyors arquitectes navals, enginyers navals o qui sigui, no es van adonar que aquests monstres bèl·lics de ferro -no sé per què- tenien un excés de pes en el seu disseny de 120 tones, que al meu poble són 120.000 kgs. Raó per la qual van deduir que aquests artefactes es submergirien a les fredes aigües de l'Atlàntic, per posar una mica d'aigua, però a l'hora d'emergir, de pujar a la superfície, no pujaria ni per art de màgia. No flotaven. No problem va dir algú, se li afegeixen deu metres més d'eslora -llargada- i problema solucionat, pes repartit. Collons, ¡albricias! haver-ho dit abans, Martínez. Ja està senyor, suren i espanten a l'enemic. ¡Òstia! Però si ara no caben al port -no sé per què- I una altra vegada, No problem, s'allarga el port.

En resum, 3907milions, més un ou de allargar-los, més assessorament americà, no, així no, 14 milions, més 16 milions per dragar el port, més 86 milions per arreglar les carraques anteriors i puguin combatre. Endevina endevinalla, a què no saben qui pagarà la factura.

Vamos a ver abuelo, ¿de qué montante estamos hablando? Me diga? Qué cuánto costará la inmersión, coño! Ah, pos haber gritao más. Pos ahora de pensión me dan 500 euretes, pero man dicho que me suben un euro más. ¡Jo!

PRÒXIMA ESTACIÓ, NEW YORK

Sé que pot semblar insòlit,però el tren també té ales, i aquestes ales, travessant l’Atlàntic, em van portar fins a Grand Central, a New York, al carrer 42 entre Lexington Av., i Park Av. Mig estació tèrmini i mig museu, monumental nus de comunicacions soterrat. La primera vegada que vaig caure en aquest Polifemo urbà tinc de reconèixer que em va impressionar molt. I les posteriors visites, cada cop més. Allò no és una ciutat, és com el riu quan es transforma en mar. La immensitat t’ofega, però revius. ¡I de quina manera!

Tenia deu dies per davant i volia aprofitar al minut la meva estada. Un minuciós estudi del plànol, quadriculació de la ciutat amb llapis de color i  repartiment de zones pels dies d’estada. Perfecte, un rotund nyap. Pobre de mi, cada quadricula necessitava deu dies anant ràpid. Vaig decidir no agafar cap transport públic, no perdrem cap detall dels carrers, les botigues, els edificis, la gent, la policia, els bombers. Ho volia veure tot a peu i...,me’ls vaig planxar.

El primer dia no vaig  sopar, estava rendit i amb els peus encetats. Encara em durava l’emprenyada amb el gos d’immigració a la duana del aeroport JFK. M’adormí aviat amb la imatge del pont de Brooklyn clavada al cervell. Com he dit, no vaig sopar però si  prendre una copa al The River Café, sota el mateix pont i penjat sobre el riu Hudson amb unes vistes tan increïbles del skyline de Manhattan que em vaig prometre de tornar-hi, però per sopar tranquil·lament i deixar anar la imaginació o els somnis...davant de Chinatown.

Ràpidament decidí que la magnitud de la ciutat no em permetia de tirar endavant la meva acurada planificació per rastrejar aquell monstre de gegants d’acer i formigó. Dedicaria els deu dies a fer el turista, treure una fotocopia mental dels centenars de llocs emblemàtics i deixar per futures ocasions el detall dels cinc districtes i els incomptables barris. Tres dies per tenir una idea de Brooklyn i una setmana per recórrer Manhattan. Per això aquesta crònica també serà una primera estació a la que, amb el temps, mirarem d’afegir-ne d’altres. No farem El Bronx, Queens ni Staten Island, seria necessari un llibre.

A unes quatre travessies al est del meu hotel, al costat de Grand Central, hi ha la confluència de Broodway Av., amb la sèptima, on apareix una mena de melic  del món :Times Square. Si poses en marxa unes mínimes dots d’observador, te n’adonaràs del perquè Estats Units és la primera potència, del perquè has de deixar la pell si vols destacar i ser algú dins d’aquella neurastènica societat. Del perquè, en principi, tota persona té possibilitats d’escalar posicions : Treballant dur, molt dur. Aquesta és la clau. Ni mandra, ni baixes, ni pilleria, ni ponts, ni això no em toca. Pencar molt, res més. Ningú et diu l’hora que és ni t’obre la porta del taxis, si no es a canvi d’un dòlar. El dòlar és més que una moneda, allà és una forma de viure i d’entendre la vida. ¿Fumar?, em sembla que jo era l’únic fumador a la City. Com que soc xafarder de mena, on hi ha interès, vaig parlar amb varis hispans que treballaven dos torns cada dia en diferents empreses, per tal de reunir suficients diners i poder crear la ¡ seva pròpia empresa ! En parlar de vacances o “baixes”, es posaven a riure.

Al costat de Times, a la 43, el Tony’s de Napoli, és un bon lloc per reprendre forces i lubricar les canonades amb  excel·lents vins australians, sud-africans o xilens. A NY van començar a caure les meves conviccions en torn als vins. Moltes vegades ens pensem que som els reis del mambo en diversos sectors quan, a l’hora de la veritat, adverteixes que només som el noi dels bongos.

Avui tancarem les breus impressions al Lincoln Center, al Metropolitan Òpera House, el MET pels amics. Perquè ¡Ei!, jo he anat a New York també per veure òpera. És l’aliment bàsic de la meva vida. Aquell dia, el segon, els refilets i la frescor del proper Central Park, van acompanyar-me fins les portes del teatre per veure una Manon Lescaut que ja no podria oblidar mai més.

(Publicat el 10/01/2010)

AIXÒ ÉS UNA CONYA IV

EN PILOTA PICADA I UNA MICA DE GEL.

Doncs per aquí, bé, sense novetat destacable. Transcorre l'estiu de forma plàcida i sense sobresalts dignes d'esment, si de cas deixar constància que hi ha menys gent de l'habitual per aquestes dates. Una trompada amb la bicicleta i la rebentada de la roda del darrere són els incidents més destacats d'aquesta setmana, pel que a un servidor concerneix. Tan sols m'ha cridat l'atenció un article de Glòria Moreno en el qual ens posa al corrent de com van les coses per Finlàndia. Concretament fa referència a la roba interior i l'alcohol.

"Kalsarikänni". Amb aquesta parauleta defineixen els finesos o finlandesos l'hàbit d'embriagar-se en roba interior. El que podria traduir-se en agafar una bufa en pilotes. Així és, la foscor i l'intens fred d'aquelles latituds properes a l'Àrtic, propicien un alt consum d'alcohol, gairebé sempre a casa. Les rígides inclemències meteorològiques indueixen a passar moltes hores a casa, emborratxar-se en calçotets -és un eufemisme, deuen d'anar en pilotes-, relaxar-se i carregar piles. Ignoro com es relaxa un, amb el cervell atestat de ginebra, vodka o whisky. Precisament quan camines a palpes per terra, a la relaxació se l'anomena gelamació, com trepitjant-te la llengua. El Kalsarikänni es practica sempre sol, pura intimitat, tu vas donant tombs per totes les estances amb l'ampolla a la mà. M'imagino que si es passegen davant d'un mirall, han d’enfuriar-se en veure algú davant d'ell.

La gent de més edat tendeix sense pal·liatius a considerar que la singular i secular litúrgia de donar-li a l'ampolla a soles i en boles, no és més que agafar una mona com un pufo. No obstant això, els més joves diuen que es tracta de beure moderadament. I ja sabem que beure moderadament pot provocar entrar en una autopista en sentit contrari o arrencar de la benzinera després de repostar, amb la mànega connectada. Pel que fa al perfil dels mamons solitaris, es considera que és una bona opció per aquelles persones de classe mitjana, en aquella fase de la vida en què els nens són encara petits, la vida laboral és exigent i cal estalviar per pagar la hipoteca. Els nens diuen "mama tinc gana" i la mare els diu "ejpega que dingui papi". Si papi arriba a casa a les quatre de la tarda, posem per cas, i no contesta ningú al timbre, papi sap que ha d'esperar fins a les vuit del matí, sota una temperatura de 40 graus sota zero, tot esperant que mami es tregui els rulls de dins del cervell. Estimat, estic en boles practicant Kalsarikänni. Què fonic! És l'estat qui controla la venda d'alcohol a Finlàndia i amb certa rigorositat. Encara sort. Raó per la qual molts finlandesos s'embarquen en un ferri cap a la veïna Estònia, on el comerç de beguda dura està alliberat i és més econòmic, i es posen d'ampolles fins a les dents. Crec jo que si van amb assiduïtat a Estònia, ni circuits culturals, ni turístics, ni hòsties amb vinagre. Les maletes i bosses d'esport carregades fins als fetges de destil·lats, mai millor dit, i els espessos i encoixinats anoracs inflats fins a les costures de vidre etiquetat. 

És lògic pensar que a la seva tornada a casa als nens no els portaran de record un cérvol amb les banyes de plàstic o un Santa Claus de suro muntat en un trineu. Com a màxim unes ampolletes de vodka com les dels avions, mida xupito. Viure per veure. ¡Què dic! Viure per gronxar-se en boles i fuetejant l'ampolla. ¡Ui quin fred!