UNA DE PES I UNA ALTRA DE MARISC

Un que ja, modèstia a part, té el cul refregid i certificad pel que fa a restaurants i abeuradors de tota mena, es creu en el legítim dret d'opinar certes obvietats. Excepcions poques i punteres, n'hi ha -sempre molt cares- la resta, crec jo, no estan a l'altura de les circumstàncies pel que a costa o litoral es refereix. Sense generalitzar però clavant la dent, mai millor dit. Precisament és ara quan disposem de més temps per gaudir gratant-nos el melic o gaudir dels plaers del bon menjar i beure i, perquè no, del amor. Té raó Marc Álvaro quan diu que es fomenta l'establiment del "entra i no tornis mai més". No hi ha cap voluntat per fidelitzar, al contrari, gairebé tots som tractats de guiris ocasionals. De forasters incauts seduïts per unes cridaneres pissarres o simplement agafats pel braç i empastifats per boniques paraules de xarlatà de fira. L'espectacle pot arribar a ser decebedor i preocupant. ¿A què es deu que paguem sense dir ni piu menjars que no responen a uns mínims de qualitat? ¿Per què acceptem preus que estan inflats d'aire viciat, preus de dos mesos per a cobrir la precarietat dels altres deu? Jocs de taula impresentables o senzillament foradats, personal rotundament desqualificat, vins de "la casa" a 14 euros l'ampolla, olis refregits que converteixen els sopars de peix en autèntiques "fritangas". El cafè convida la casa -per déu-, si a quaranta o cinquanta euros per barba ens hem pagat el cafè, copa i puro. Es persegueix la quantitat, la massa, a tants plats per hora. Disculpi, ¿i la qualitat? És que des d'aquesta terrassa el client pot observar tot el port i el glamur de veure riuades de gent amunt i avall gelat en mà i espolsant-se els ardors amb resignats somriures i més gelats. En la majoria de casos no veig justificat el compte, ni molt menys. Comenta Álvaro que avui tot és una experiència, pot ser que així sigui, en boca dels savis gastrònoms, però l'assumpte és que si es tracta d'una experiència nefasta o fins i tot tirana ¿val la pena experimentar-la?

El mateix The New York Times es fa ressò de l'escàndol dels submarins espanyols. La història comença el 2004 amb l'aprovació del pressupost per a la construcció de quatre submarins -no sé per què- per un import de 2132 milions d'euros -no sé per què- i que després de catorze anys de projecte s'ha vist pràcticament duplicat arribant als 3907 milions. Ara l'Armada Espanyola -no sé per què- espera de la flamant ministra que aprovi el finançament perquè la seva construcció no es paralitzi i el primer submarí pugui submergir-se en l'any 2031 -no sé per què-.

Però, però resulta que els senyors arquitectes navals, enginyers navals o qui sigui, no es van adonar que aquests monstres bèl·lics de ferro -no sé per què- tenien un excés de pes en el seu disseny de 120 tones, que al meu poble són 120.000 kgs. Raó per la qual van deduir que aquests artefactes es submergirien a les fredes aigües de l'Atlàntic, per posar una mica d'aigua, però a l'hora d'emergir, de pujar a la superfície, no pujaria ni per art de màgia. No flotaven. No problem va dir algú, se li afegeixen deu metres més d'eslora -llargada- i problema solucionat, pes repartit. Collons, ¡albricias! haver-ho dit abans, Martínez. Ja està senyor, suren i espanten a l'enemic. ¡Òstia! Però si ara no caben al port -no sé per què- I una altra vegada, No problem, s'allarga el port.

En resum, 3907milions, més un ou de allargar-los, més assessorament americà, no, així no, 14 milions, més 16 milions per dragar el port, més 86 milions per arreglar les carraques anteriors i puguin combatre. Endevina endevinalla, a què no saben qui pagarà la factura.

Vamos a ver abuelo, ¿de qué montante estamos hablando? Me diga? Qué cuánto costará la inmersión, coño! Ah, pos haber gritao más. Pos ahora de pensión me dan 500 euretes, pero man dicho que me suben un euro más. ¡Jo!