AMB EL SEU PERMÍS, ALÇO LA COPA

Aquesta setmana al fantàstic Palazzo Venezia de Roma, ha tingut lloc la setzena edició dels prestigiosos premis Europa de Teatre. El clima del públic ha pujat la temperatura en conèixer que el guanyador -ex aequo amb Isabelle Huppert- ha estat el gran actor Jeremy Irons. És un actor a qui he seguit des dels seus inicis, inexpressiu per a alguns i reconcentrat per a altres. Res aliè a la prestigiosa tradició teatral britànica. Si en el cinema destaca per la seva marcada idiosincràsia, d’alt de l’escenari és un actoràs sense pal·liatius. L'últim que he vist d'ell, amb retard, ha estat el film La Correspondència, de Giuseppe Tornatore i banda sonora del genial Ennio Morricone. Va tenir una tèbia acollida, en principi, però Irons, fidel al seu estil com absent, irònic, perdut, distret, tendre i educat, sobresurt en la seva calculada rèplica a la seva jove amant. Els anys no perdonen i la seva gestualitat emmalalteix de certa feblesa que compensa amb escenes d'alt contingut eròtic.

Parlo d'aquest actor, amb principis i creences una mica enrevessades, en primer lloc perquè és un gran actor, a ningú deixa indiferent, en un sentit o un altre, però és que a més, gent propera a mi m'han identificat sempre a ell. Ull! Sense conyes ni rialles, en un pla informal, gresca festiva i entre amics i família. Evidentment no parlo per res del físic, no ens assemblem en res, Irons és un personatge atractiu i seductor, i un servidor, doncs bé, que volen que els digui. Sí que és possible que en l'actitud, el gest o la mirada, tinguem una semblança, amb mi i amb uns quants milions d'homes més. Tampoc el seu compte corrent té similitud amb el meu, lògic.

Fanny Ardant subratlla d'Irons la seva concentració, la seva veu suau i fosca, la seva generositat i la capacitat per obrir-se emocionalment i totalment al públic, però mantenint el control absolut de la situació. Sí, diuen que sóc un manaire, que m'agrada prendre la iniciativa i controlar tots els passos. Una cosa així com desconfiar dels altres i creure que només jo puc sortir victoriós. És clar que també té altres interpretacions, per exemple, ser un paio cregut, autoritari i mal fiat. "Quan t'avorreixes en alguna cosa comences a fer les coses malament, hi va haver un temps en què em vaig avorrir del cinema", diu l'astre. Home! en una versió més d'estar per casa, sempre m'han dit que sóc cul de mal seient. És veritat, m'avorreixo aviat i em canso de les rutines. M'agrada innovar, canviar, buscar, renovar ... en fi, un paio insuportable. Una altra frase d'aquest descendent shakespearià, "el consumisme se'ns ha escapat de les mans i d'aquí unes dècades lamentarem com ens estàvem matant per fer diners". Doncs home, no dic que no, però no en un sentit general. Malauradament avui és molta la gent que s'està matant no per fer diners, o pastar-los, sinó que únicament es barallen per subsistir, per no morir d'inanició, cosa molt diferent a morir d'èxit. És cert que qui pot, gasta quantitats gens menyspreables en bestieses i bagatel·les que són manifesta i llastimosament absolutament prescindibles. El meu sòsies anglès té un formidable castell a Irlanda, jo no.

En fi, no facin gaire cas, tarda d'avorriment i fred. Alço la meva copa per aquest gran actor, però sense líquid. Per a tots vostès que tenen la santa paciència de llegir-me, sí que l’alço plena de bombolles d'or i brindo per tots nosaltres, perquè puguem seguir emprenyant pletòrics i, finalment, que Déu ens lliuri del 155, som una comunitat maleïda, d'acord , però no imbècils del tot.

NI D’AIXÒ NI D’ALLÒ.

El cartró de tabac d'aquesta setmana ve il·lustrat amb un enorme ull i el seu fons blanc. En lletres blanques sobre fons negre diu "Fumar augmenta el risc de ceguesa", ai cony. El que no faré serà dubtar del pronòstic, ni molt menys, doctors té l'església. Hi ha diversos missatges d'aquest tipus que es van succeint en el temps de forma correlativa. Cito com a exemple el d'un senyor estès a la taula d'operacions a qui els cirurgians el van convertint en menuts. Per no parlar d'un paio al que se li està desconxant la cara a trossos o l’encoratjador primer pla d'una ferida al coll de tres parells d'ous. En fi, que un escriu, o s'injecta un llingotasso, i damunt de la taula, a part del bolígraf, l'encenedor, una lupa, munts de papers lliures de classificar, els mots encreuats i un frare d'alabastre en actitud meditativa, apareix el maleït paquet de tabac amb missatges que indueixen directament al suïcidi planificat o assumir un tossut i persistent complex de culpabilitat. Amén d'un acolloniment sense parangó. I no és que frivolitzi totes aquestes escabroses i gravíssimes conseqüències, de cap manera. El que sí em pregunto regularment és per què cony estan a la venda?

La droga i els estupefaents prohibits, fa ja moltes dècades que s'han carregat a centenars de milers de consumidors. A mi el sol esment em terroritza. Aquest sí que no es ven a estancs ni establiments de llenceria fina. És que són els càrtels, diuen. Doncs ostia! Amb els mitjans tècnics i repressius que existeixen avui dia, amb els quals, sense tu adonar-te'n, poden no només saber què portes a les butxaques sinó corroborar que els teus penjolls es troben en perfecte ordre de revista, com és que no es carreguen els càrtels , el pal que els aguanta i al fill de puta que ho conrea i distribueix. ¿O és que potser ja no queden 007, ni articles 155 que els doni pel sac?

Tinc una mà en període transitori, suposo, feta miques. Si senyor, tres dits de la mà dreta polvoritzats, acompanyat d'un dolor insuportable i un temor wagnerià a donar-me algun copet. Porto ja una setmana amb aquest conyàs. Bé és veritat que no he anat encara al metge. I encara que no hagi d'elaborar mandonguilles, posem per cas, si que necessito assistència per lligar el llaç de les sabates, obrir una ampolla de vi o tallar el pa. I no esmento el girar el volant en un revolt. ¡Òstia! Quina sacsejada. Bé, resumint, un dels meus néts és carn de camp, esportista a ultrança, i com a tal, disposa d'ungüents, pomades, cremes o elixirs màgics contra els cops o la mala llet dels contrincants. He triat un tub de crema, tipus Colgate, i ja m'he aplicat alguns apòsits del miraculós invent, encara que segueixo igual. El cas és que m'ha donat per llegir les contraindicacions i m'he quedat de pedra. Vist el que he llegit no seria estrany trobar-me la meva pobre mà per algun racó de casa. Verge Maria!, em pot passar de tot, incloent el quedar-me com un ocellet al seient de l'avió en el moment de l'enlairament, que ja de per si aquell tràngol em produeix ofec, això sí, conec qui em prem al coll.

¿I que me’n diuen d’empinar el colze fins a extrems en que el fetge es queda com una mòmia? No és el títol d'una pel·lícula. Que si el chupito, la copeta de cava, el carajillete, el cervezote, el lingotasso de platja, la pluja daurada de morapio, el rom escalfat  a compartir amb la Loli de torn, en fi, una veritable destil·leria de carn freda. Diàriament, a tot el món, hi han més torradores que poesies a les vinyes. És un veritable escàndol el que s’arriba a beure la humanitat en les seves diferents opcions. El mateix que els efectes: Fetge a la menier, voladura de cervells, fetge al xiclet, remenat de pàncrees, suflé de fetge i, per als iniciats en el tema, mousse de cirrosi amb fruites del bosc.

Si és que, com diria Luciano, del tercer segona, ¡Cagondiós! Tonses pa que silven los gobiennos.

NOTES DE CAMÍ.

Segons les meves notes devien ser sobre les onze del matí. Creuava el Pont del Mil•lenni o de Sant Pau i, per molt abrigat que anés, el fred s'enganxava a la cara, afilat, tallant i humit. El Tamesis discorria sota els meus peus sense altre objectiu que lliurar les seves aigües al mar. El flux era ràpid, des de Gloucestershire passant per Oxford i Eton, ambdues ciutats lligades al món universitari i en el cas d'Eton, elitisme del l'elitisme, ha proporcionat a Anglaterra ni més ni menys que 19 primers ministres. Aigües avall el riu lliurarà la seva líquida mercaderia a les gèlides aigües del Mar del Nord. A diferència d'altres rius com el Rhin, Danubi o Mosa, el tràfic de barcasses és molt inferior, gairebé imperceptible en aquest tram. Els crits de les gavines i els seus vols rasants a la recerca d'alguna cosa que portar-se al bec, em resulta molest, potser atordit pel fred. Les cames no flaquegen encara però l'esquena és com si estigués travessada per mil dagues. Són dies de caminar i molt. No conec altra manera de conèixer una ciutat, la seva gent, els seus contrastos i, per descomptat els seus llocs emblemàtics, i aquí són gairebé interminables. Londres és una imponent ciutat, la ciutat de les ciutats. Les arrels de l'Imperi Britànic salten a la vista, fonent el seu gloriós passat amb un florent futur, manifest en els seus descomunals edificis on el barroc i el modernisme combreguen en pau i esplendor.

Abonant 17 lliures se m'obre el pas a la catedral anglicana de Sant Pau. En aquest fastuós temple, a la zona més alta de Londres, s'han celebrat els esdeveniments més importants de la història d'Anglaterra. La formidable cúpula amb 111 metres d'altura domina l'horitzó de la ciutat. El fred s'ha replegat en bona mesura, creuo l'arc del temple i trepitjo terra ferma a Paternoster Square. Aquesta plaça, a l'abric de la catedral, respira un aroma d'assossec, de pau. Tots els carrers adjacents vénen identificats amb el mateix nom: Paternoster. Ignoro la raó. Enmig de la plaça hi han disposades una vintena o trentena d'hamaques de color blau marcades amb una P. La gent dóna un respir als seus castigats peus i es tendeix plàcidament sota un tímid sol. Jo els vaig emular i fer el mateix, em submergeixo en el blau teixit i tanco els ulls per un moment. Maleïda esquena. Em sorprèn veure una taula de ping-pong al carrer on dos cavallers es baten a cops de pala, un encorbatat, l'altre no. No crec haver vist una altra ciutat amb tantes corbates com aquí, la gent autòctona vesteix bé, els turistes s'encarreguen de posar colorit i senzillesa en els seus vestits. De la mateixa manera que ells a l'estiu, apareixen per Salou semblant-se més a Tarzán dels micos que a un lord. Acaben de donar les dotze del migdia i començo a barallar-me davant els dubtes; ¿Una pinta de cervesa rossa o negra? M'inclino per la rossa. Aquí els gots o gerres són grans, agradablement fornits, consistents. Encara que després -sorry- apareguin ràpidament les presses de baixos. Les cafeteries solen ser esplèndids establiments, alguns d'ells veritables temples de la decoració i el bon gust. En molts d'ells no serveixen a l'assedegat client, has d’anar a la barra, formular la corresponent comanda, s'abona, s'agafa el cubell de cervesa, i et dirigeixes a on més et plagui, taula, mateixa barra o al carrer.

Vaig sortir de l'entorn espiritual i vaig caminar per sinuosos i pintorescs carrers plens de pubs i abeuradors diversos. La cosa havia canviat en poc temps, em sentia sufocat i suat. Vaig posar l'anorac dins d'una cabina de telèfons vermella en desús, em vaig desprendre del jersei, els guants i les calces facials. De sobte es va produir un vendaval tan exagerat que no deixava caminar, vaig moure les portes giratòries i vaig entrar als baixos de l'edifici capgròs o tort. Immediatament em van assaltar dos individus negres com dos castells preguntant-me a quina planta anava. Em vaig esforçar amb el meu anglès de la Conca de Barberà i ràpidament em van convidar a deixar l'edifici. Un crist, vaja. La fam delatava la seva presència i la bufeta reclamava el seu dret a la descompressió. Tot just al tombar hi havia un restaurant espanyol, però això ja és una altra història.

SHETLAND

Suposem que vostè està davant d'un aparador de roba per a home, exposat tot l'arsenal de peces amb molt de gust i matisos nadalencs i, de sobte, els seus ulls s'aturen davant un jersei de llana Shetland de vius colors i disseny propi de la marca. I automàticament escolta el seu jo ¡cony que maco és! Podria fer el mec amb ell, marcar-me un golet i, de passada, dissimular l'estúpida panxa que no para de donar-me pel sac. Ja s'ho imagina, ja es veu dins d'aquest tros de teixit tou, càlid i esponjós al tacte, un deu, vaja. T'ho has comprat en el corte inglés? ¡En el corte queee! Si us plau, noi. Llavors li foto la mossegada original i el fulmino. La dependenta li deixa anar "Oh good, sir" amb aquest encant i aplom de l'Imperi Britànic, mentre vostè s'examina davant el gran mirall, el gran delator de les nostres mancances i dit acusador dels paupèrrims mitxelins. Cagontot quina panxa, la mare que la va parir. Però, que cony, a veure qui pot més, senyoreta, quant val. ¡Déu del cel! Cent quaranta lliures, que traduït a paraules entenedores rondarà els cent cinquanta-set euros, el que vénen a ser vint i sis mil cent vint i tres  peles. Ostia nen, vaja ostia, valgui la redundància. Me’l posaré el dia de la tornada a casa, més que res per allò de enlluernar una mica. Encara que ben pensat com cony vull enlluernar amb aquesta fatxa, amb aquest bodegó entre pit i baixos. Però si el trinxo a la maleta es pot arrugar o desmillorar les seves nítides traces. ¿I si m'ho penjo a l'esquena a lo Paul Newman? Però anem a veure, com cony el penjo a l'esquena si fa un fred de tres parells de collons i porto pellissa, calces al coll, barret de llana a lo Brad Pitt i caputxa. Millor el poso a la bossa i ja veurem, això sí, revisant l'habitació a fons abans d'abandonar-la. No seria el primer hotel on em deixo ...

Hi ha situacions en què un se sent com humiliat, avergonyit, vigilat, sospitós, delinqüent o malparit. Per a mi una de les més escabroses és en el moment de creuar la zona duanera o de la policia de qualsevol aeroport. Què volen que els digui, veure’m caminant descalç, amb les sabates a la mà, el cinturó en una safata blava al costat de  l’abric, el telèfon, la targeta d'embarcament, la cartera, el carregador del telèfon, la gorra de NY, la càmera , no sé quantes coses més i 3 litres de mala llet. ¡Aquest jersei fora, a la cinta. Com que fora! En puta samarreta Nike Just do It i les sabates a la mà, pressionant els genolls perquè no se’m baixin els pantalons. Vinga ja home, però això que cony és. Pip pip, torni a passar per l'arc, porta alguna cosa sobre? Si, si que porto, porto un sac de llàgrimes, cagontot. Ara el de la safata, que és negre, porta el portàtil a la motxilla? Doncs ... no, només la tauleta. Doncs tregui-la de la motxilla la posa a la safata amb la motxilla i la torna a passar per la cinta. La mare que em va parir, perdré el vol. Bé ja està, ja ha passat el pitjor. Què dic, ¿Com que ja està? però si em queden sis escales mecàniques i mig km. de passadissos fins a la porta d'embarcament. Fa una hora que porto el DNI atrapat a les dents, no recordo on he guardat la targeta d'embarcament, el cinturó l’he estret massa i em sento constret, la corretja de la càmera la he lligat al cinturó i a cada passa em va repicant els bessons. ¡Déu meu!, com m'agrada viatjar volant! ¡Cony, i el jersei? A la merda el jersey.

LES PARAULES DE L'ÀNIMA TRENCADA (Anònim).

No lluny d'aquí el camí es bifurca i pren dues direccions, una a l'oest i l'altra cap al Nord. És com una paràbola de la vida, una cruïlla que es planta davant teu i has de prendre una decisió sense més remei. Blanc o negre, dreta o esquerra, humit o sec, sortida o entrada. Encert o error. Hi va haver un temps en què, gairebé sense pensar-ho ni saber-ho, optava sempre per la ruta de l'èxit, el camí encertat. La sort jugava al meu favor. La gent em saludava i donava mostres de compartir les meves il·lusions fins i tot, per què negar-ho, amb una dolça i sorneguera pàtina d'enveja. Et van bé les coses? M'alegro per tu, t'ho mereixes. El sol brillava com mai ho havia fet i la brisa col·lisionava amb les branques seques i les platejades fulles, originant una preciosa melodia de vidre. Van desaparèixer autopistes i sinuoses carreteres, tampoc es coneixien les distàncies, n'hi havia prou en tenir un somni i despertar-se en aquell lloc tan desitjat. Apropar els llavis als pètals d'una rosa era com besar cent galtes, cent llavis, estimar com mai ningú havia estimat. Les paraules totes, àtones i tènues com el lleu descens d'un rierol a la nit de lluna.

Un desgraciat dia vaig equivocar el camí i la vaig cagar. Em vaig endinsar en el bosc seguint el pedregós sender, plovia, feia fred, i el vent castigava la mala herba i matolls creant figures fantasmals. Gairebé sense donar per cert el meu espant, atemorit vaig contemplar sota la llum d'un llamp com el llop ferotge s'apropava a mi amb el seu fastigós rostre ple de sang. No hi havia dubte, acabava de cruspir-se l'àvia de la depravada Caputxeta. Em va mossegar el cul, però vaig poder evadir-me. Banyat en suor per el malson, em trobava enmig de l'autopista sortejant veloços cotxes que semblaven córrer darrere meu. Vaig despertar banyat en suor, sens dubte vaig errar el camí, ningú em saludava, ningú tenia una paraula per al meu consol, les coses et van malament, veritat? Fota’t cabronàs, t'ho mereixes. El sol es va equivocar de planeta i vivia a les tenebres, els rius es van desbordar i vaig salvar la pell a la part alta d'un campanar on el geperut, el molt canalla, no parava de donar puntades de peu a les maleïdes campanes. Vaig acostar els meus llavis a una rosa i la molt puta em va cosir a espines. Aquells enyorats cent llavis em van incrustar unes gegantines banyes que em van foragitar a salts. Mentre es diluïa entre els braços (i les cames) del seu amant, em va enviar un repugnant WhatsApp, dient-me "t’enyoro molt". Pèrfida, falsa i cruel. Hòstia que mala sort la meva, em vaig equivocar de camí, de porta, de color, i jo què sé, cony, però és que vaig cobert de merda fins al coll! I sense lluna.

LA FONDA DE LA HERMINIA. CLOENDA

CLOENDA

Tros XI

Tot el que antecedeix per mi té un gran valor, sobretot sentimental. La vida a pagès és de los més autèntic que podem trobar. Tothom té les seves coses i manies, de la mateixa manera que a la ciutat de pixapins també es couen les seves mandonguilles. Aquí manca de quasi bé tot, en els pobles petits, però tot i així la gent és més riallera, més confiada, més de bona fe. Ara, tampoc els hi toqueu allò que no sona perquè podeu assaborir el gust d’un bon mastegot, com a tot arreu. Avui no hi ha atontats, els més atontats fan rellotges de fusta. Obrir les finestres o sortir al carrer encara que el vent fred et fuetegi la cara, és un plaer incomparable. Veure la verdor, sentir els rossinyols refilant o aturar-se perquè passin els ramats de vaques o xais. Viure una turmenta a la boca de la llar de foc, obrir un tomàquet recent collit i batejar-lo amb oli i sal o fer-la petar al cafè els dies plujosos, són petites coses que comparades amb la vida de ciutat, surten propulsades com petites fletxes que impacten directament en el cor. En aquests temps potser no tant, però antigament es menyspreava o fins i tot es ridiculitzava la vida de poble per part dels ciutadans. Avui, ja no tant, ni molt menys, cada cop són més les persones que canviarien el seu estatus per anar-se’n a viure a pagès. I no és que tot siguin flors i violes, de cap manera, però és una altre cosa, és una altre cosa.

Els personatges aquí empleats han estat exagerats en els seus trets i perfils, però tots en el seu conjunt són gent encantadora, gent arrelada a les seves tradicions i que amb esforç i un ventall de sacrificis s’han sabut guanyar el respecte i la comprensió de tothom. Si és veritat, que per ser més petits, se’n destaquen molts com personatges pintorescs. Que també hi són en altres indrets, encara que es fan més visibles aquí. Una dona manaire, astuta i rebel com l’Hermínia hi és a tot arreu, i si el seu matrimoni és un fracàs cantat i es fa esmunyir les inquietuds vaginals amb un desmenjat bufanúvols de tota la vida, d’ulls de vellut, pell bruna i propietats curatives, doncs que hi farem, el que estigui lliure de culpa què es prengui un cafè. Que la nena sigui fruit del pecat i la suada dels seus progenitors en una tarda de reescalfament barceloní, doncs sí, és lamentable, pobreta. Sobre tot no li digueu mai que el seu pare és el cagondiosero. No se n’aniria al Sinki. Qui no ha conegut un metge de poble? Pura responsabilitat i professionalitat en temps d’escassetats i penúries. Amics de tothom i esforçats valedors de la salut dels convilatans amb escanyats mitjans i més escanyats estipendis. Poca cosa podem dir de la pobra Amèlia, quan la necessitat obliga no hi ha més remei que prendre decisions a contracor, i si a Barcelona va trobar el camí per guanyar-se les garrofes donant classes de clarinet i satisfent les pampallugues  de baix ventre a centenars de desdentats i esclofollats de closca, doncs és el que calia. Prou en va tenir de viure molts anys en llòbregues circumstàncies sola i lluny de casa. El Nen és un actor comú i corrent. Infància truncada per una llar esquerdada, i una joventut envoltada de fam i males companyies. No era un gigolo, ni sabia que volia dir la paraula, caràcter tancat, malfiat i allunyat de la realitat. No es pot dir altre cosa sinó que va tenir molta sort, moltíssima. Si no hagués sigut per aquell polvet de 48 hores amb la impetuosa Hermínia, avui seria un desgraciat, un perdulari. En canvi ara bufa cullera cada dia, i dia sí dia no, té permís per obrir la porta que ni els bombers podrien, per no rumorejar cagondéu durant una horeta i fer-li sentir a la seva protectora que encara que la joventut se li va escapar en una molt llunyana tempesta, pot sentir-se dona i, si no estimada, sí desitjada. També hi ha homes com el Rosendu, i tant que sí. Tenen un pas testimonial per la vida. La abúlia, la mandra i la indiferència els margina de tot i els agrada marginar-se. El seu desinterès elevat a la enèsima potència aconsegueix que la mateixa gent els esquivi, els aparti del seu camí. Per no sentir no sent ni el pes de les banyes que porta incrustades, i si les ombres adquirissin forma real, se li veurien tan grosses que ni els bombers li podrien serrar. I trobo que les té molt ben guanyades.

Si ometem aquest darrer personatge, tot el que podem dir és que la gent de poble són gent entranyable, extraordinària, deixada injustament de banda moltes vegades, quan la seva vàlua està molt per damunt dels seus crítics i instigadors de la befa. Passen els estius i els crus hiverns, la vida segueix inalterable en aquest petit indret. Els ramats segueixen els seus camins i els pagesos s’ho miren rere els vidres del cafè, avui hi ha partit. Els senders revifen de verdor i serpentegen muntanya amunt, antiga ruta d’estraperlistes. D’aquí un parell de mesos només seran una línia marró enterrada sota un mirall de gel, i les planures tallades per el riu es tornaran gegantines catifes de neu blanca, pura i freda. Les xemeneies del poble fumejaran visibles en una vall de silenci. I la sapiència i el saber estar restarà escampat per tot arreu sense fer cap distinció, per la senzilla raó de que no n’hi ha cap ni una. Bé sí, a pagès la gent sap espavilar-se molt més.

Fi.

LA FONDA DE L'HERMINIA. ANEM TANCANT

TROS  X

ANEM TANCANT

La vida a l’estiu transcorre en un ambient festiu, sovint s’emprenen iniciatives, municipals o particulars, per endolcir i entretenir a grans i petits. La festa major, com a tots els pobles, és el punt culminant de les gresques populars estiuenques, i en el cas de Rocanúa la festa major sempre s’ha celebrat el darrer cap de setmana de l’agost. De fet assenyala l’acabament de l’estiu. A muntanya el temps és molt variable i acostumen a arribar-hi les primeres turmentes als vols de setembre, dia més dia menys, nits de trons i llamps que espeteguen i retronen pels cims. Flassada al llit, neteja de la llar de foc i proveïment de llenya, que mai està de més. Tardes de recolliment, les dones a casa fent punt de creu, desbrossant els corrals a l’espera de les primeres neus, rascant-se el dol de les ungles o seguint fil per randa les evolucions dramatúrgiques de Sálvame i tota la patuleia aquella que desperta els instints més odiosos del ser humà, provocant el delit de la gent de manera càustica i vomitiva. Es distreuen, mira. O fer-la petar al voltant de la taula tot posant ous de vidre als mitjons per sorgir els tomàquets maritals,  mentre esbudellen amb ironia als estiuejants de refinades maneres, uns quiero y no puedo, o s’interroguen a compte de si el metge ja estarà a dalt amb l’Amelia aplicant-li el tronat i arrugat estetoscopi allà on només de mirar-ho has de sortir foragitat. La mare que els va parir, ep! Però és un bon metge.

Els homes són una altre cosa, no critiquen tant a la gent, són un xic més prudents i menys apassionats en la discussió. Hi pot influir el fet de que les tardes d’hivern es reclouen al cafè i, així com elles van dient fàstics dels demés però no tenen mai les mans quietes, els homes no tenen altre cosa que no sigui tocar-se els collons dins d’una franca camaraderia al empori cafeter. Els temes futbolístics predominen, en el ben entès que qualsevol iniciativa de tipus xerrameca no tindrà mai cabuda fins que no s’hagi fet la botifarra o un dòmino, Pau! Porta la baralla, Pau! Vinga el dòmino cap aquí. La mare que els va parir. No desenganxaran el cul de la cadira fins per allà les set o un quart de vuit.   Anar al cafè després de dinar és més antic que la invenció de la boina. És lògic, la vida a pagès té molt poques satisfaccions i moltes menys distraccions, el clima és dur i senyoreja les urpes per tota la vall. La gent s’agrupa i discuteixen, s’ajuden, comparteixen i es copien la declaració de la renda del més tronat. Lo del cafè, ben mirat, és d’aquelles tradicions quasi seculars, a la prehistòria ho feien en una cova humida i putrefacta, es bevien el xarop de vint i cinc mil sargantanes premsades i pessigant el dit gros del peu del més talòs, els inflava a osties, i tots calents i bé. Això sí, no tenien tele ni Barça. Ara és diferent, els cafès acostumen a ser força acollidors, grans, de sostre alt i alguns, només alguns, amb més merda que el pal del galliner del Sebastià. S’hi està a gust i calent, i els dies de Barça-Madrid els macagondéu corals arriben a apaivagar els del Nen. Abans hi venia el Rosendu però va deixar d’anar-hi per la feina –dels demés- i la mandra. Un dia li vaig preguntar al taverner si li feia patxoca, si se sentia cofoi de tenir aquell amable ambient de tarda en el local ple de camperols, menestrals i llenyataires, preferentment. ¿Què me’n dius, Aureli, de tots aquests? Cagondéu! No fan gasto ni per canviar la bombeta i deixen els pixadors per entrar-hi amb esclops. Almenys els pixapins es foten els xintonics com carquinyolis, cagondéu. Bé, gràcies, Aureli, missatge processat. Tampoc en vaig fer massa cas, l’Aureli era un pelacanyes ara reconvertit en un talòs macís. És veritat que en els bars de poble, millor dit, en els quioscos de poble, venen menys diaris que la fulla dominical de la parròquia. Un individu entra al bar i divisa de lluny La Vanguardia damunt el mostrador, o el Mundo Deportivo, empresonat amb aquell ferro amb mànec enganxós perquè no l’agafin prestat, i s’hi abraona com un gra de pus al cul. A partir d’aquell moment l’exemplar escollit anirà passant de ma en ma per rigorós ordre de petició. I prohibidíssim fer els 8 errors. Proveu, proveu un dia d’entrar al bar a fer un cafè i deixeu el diari al costat amb les ulleres i el tabac. Abans de cinc segons tindreu una manasa sobre el diari i una boca sense dents dient-vos: darrere, un servidor. Què és meu, collons! Home, també vull entendre l’Aureli quan es mostra queixós pel consum. Són clients que es passen quatre hores en un cafè per un euro –preu promoció eterna- consumint electre, escupin a terra, esternudant, cridant, tossin, rascant les botes als ferros de la taula i demanant aigua per escurar el cafè. Tot això en mig d’una boira espessa i pudenta a base d’exhalacions de tabac. Perquè, tot sigui dit, encara hi ha indrets on tot això de les normatives i prohibicions s’ho miren des de dalt del paller. I què cony! Un cafè de poble a l’hivern ha de estar ben emboirat. Que seria de nosaltres, els de poble, un Barça-Madrid sense anar al cafè, sense el cafè i gotes, sense els maleits crits, sense fumar pels descosits. Res. Quasi que ja ni valdria la pena viure en un poble. O és què al Passeig de Gràcia a Barcelona sentiu un cagondéu amb tota la seva empenta, amb aquella entonació precipitada com si no es voler dir, però s’ha de dir perquè es un impuls que surt de dins, incontrolat, tímid o agosarat, segons el destí de l’exabrupte. No és un renec, és una idiosincràsia que s’arrela pràcticament des de  les primeres empastifades de merda al bressol. Com ha de ser.

LA FONDA DE L'HERMINIA.ELS ESTIUEJANTS DE TOTA LA VIDA. (2)

Els estiuejants de tota la vida (2ª part)

Tros IX

El matrimoni format per Narcís i Júlia eren els pares de Júlia, Elisenda i Roser. Les tres bessones. Venien de Girona, crec que de La Bisbal d’Empordà. Narcís Raventós era un home de negocis molt destacat en el sector de la fusta, ignoro si d’escuradents o mobles. Els estiuejants els tenien un gran respecte i s’afalagaven quan parlaven amb ells o participaven d’alguna excursió per les rodalies. Deien que tots ells feien flaira, s’entén que volien dir flaira a cartera contenta, a tinta de bitllet. Les nenes eren les ninetes de la fonda durant tota la primera quinzena de l’agost. Fins i tot el Nen, deu fer uns tres anys, els hi va construir un carretó per a cada una, això sí, per ordre de l’Hermínia, Cagondéu! Agafaven pedretes d’entre la merda del jardí i les portaven a dintre la fonda, fent les delícies de la gent i l’encabronament del Rosendu que tenia d’anar al darrere escombrant. Després les noies en trobaven fins i tot a l’armari dels plats i les estovalles, les posaven dintre una capsa de cartró i Nennnn! Cagondéu! Però, pobretes, se’ls tenia de consentir tot perquè qui paga mana, el Sr. Narcís paga i l’Hermínia no esta per collonades. Un dia que l’Hermínia havia baixat molt contenta, sucada segura, va manar que els preparessin un pícnic i que el Nen els portés fins la Font del Ferro a passar el dia. No hi fa res que no tingués carnet de conduir, en sabia i molt. Estigues pendent que no es faci mal ningú, no rondinis per res i fes el que et manin. Teniu la meva benedicció, Cagondéu! Una tarda de llamps i trons al capvespre, abans de sopar, en Rosendu dormia, l’home de negocis enfustats i la mestressa tenien un estira i arronsa en vers al manteniment dels negocis, els estudis d’inversió en millores i, en això va insistir molt el Sr. Narcís, els comptes de resultats i els llindars de rendibilitat. Feia estona que l’Hermínia aclucava l’ull i arrodonia la morrera, i vet aquí que va intervenir la senyora Júlia: Narcís, que la Sra. Hermínia ja en té de sobres amb la direcció i conducció del negoci, no li escalfis el cap. Bé, sí, jo dels números ben poca cosa en sé, és el Rosendu qui fa aquestes coses, encara dormia, els resultats i els estudis d’inversió suposo que els té en aquell llibrot gran de les reserves, gentilesa de Codorniu. I els llindars, miri, això està molt clar, tot el que hi ha de les reixes capa a dintre, és nostre. Ja veurà, quan el Rosendu tanca cada nit, i tot seguit ja puja a dalt, truca a la meva cambra i estigui desperta o dormi, em deixa la capsa de puros Coiba amb la recaudació del dia a dintre, damunt la tauleta de nit. Vostè ja m’entén, això és l’únic que jo entenc bé i l’únic que m’interessa. Ostia Júlia, no m’esperava tant, vols dir que aquesta dona sap llegir? Au calla i dorm.

Les dues cosines, l’Alba i l’Antonieta no han faltat mai a la cita estiuenca, i d’això ja deu fer uns deu anys. Ara deuen estar a la ratlla de la quarantena, si fa o no fa. Quan van reservar el primer cop, van remarcar molt cerimonialment  que no els posessin dos llitets, van demandar un llit de matrimoni. I l’any passat, telefònicament parlant, al confirmar les dates, última setmana de juliol i primera d’agost, els digueren  si els podien canviar el llit per un dels que fan avui dia, de dos metres quasi. L’Hermínia amb molt de tacte i desfent-se en amabilitats i elogis els va dir que molt lamentablement això ja no era possible, perquè el seu subministrador de llits és a França i ja no hi ha temps material per la gestió. Això és el que els va dir. Que se’n vagin a follar a l’armari si no en tenen prou amb el llit que tenen, les cosinetes, anda ya! I això és el que va dir quan va concloure la conversa telefònica. No hi havia dubte de que tenien com a clientes a un parell de lesbianes, de cosinetes, res. Ja vaig notar quelcom estrany. Li va comentar al Rosendu al segon any, perquè ell de per si no se n’adona de res. Guaita  tu, Rosendu, aquell parell són lesbianes. Què vols dir, que són polítiques? També un matí, quan va baixar la nena li va voler comentar. Saps una cosa nena, l’Alba i l’Antonieta són tortilleras. Per l’amor de Déu, mama, voldràs dir lesbianes, no? Avui ja no hi ha tabús afortunadament amb aquestes coses, són gent com nosaltres, com tothom. És una opció personal i molt respectable. La gerent va donar un cop de porta i tot baixant les escales, jo no entenc aquesta criatura, que ja no hi ha tubus diu i que són com nosaltres, mare de Déu de les Neus! Però el més gros va passar un matí en el que el Nen passava l’escombra per l’estora de recepció, l’Antonieta sortia del menjador després de injectar-se un cafè amb llet i les banyes cruixents d’un croissant. No se sap com, el cas és que quan es van creuar algú li va tocar el cul a l’estiuejant i allà només hi havia l’escombra i el Nen. Es va muntar un ciri incontrolat perquè la xicota es va sentir molt ofesa pel tocament. Jo crec que perquè la ma entremaliada era la d’un home. Va acudir l’Hermínia per interrogar el Nen, Cagondéu,  molt exaltada i amb l’ull tancat. Jo penso que exagerava perquè el maluc tocat era el d’una dona que no era ella. Les dues noies eren molt i molt correctes en les salutacions i paraules de cortesia amb tothom. Si bé miraven d’esquivar les converses o la participació en jocs de taula o tertúlies de mitja tarda. Tampoc els hi feien ascos a les botifarres amb fesols ni als plàtans de fàcil pelada. Però per les mirades cofoies que destil·laven, crec que els hi feien més patxoca les dues noies del menjador. D’ençà d’aquell episodi tan esfereïdor i delicat de tractar, del cul i  l’escombra,  les senyoretes lesbianes van exigir amenaçadores de què el Nen no anés mai més a portar-les ni a buscar-les a l’estació. Cagondéu. El tema és d’aquells que s’han d’agafar amb pinces i molta cura, però així i tot, el personal de la cuina fotia unes conyes i uns tips de riure que anaven molt més enllà de lo permissible.  El dia que es van refregar dues pomes pels baixos del davantal i els van dir a les noies, porteu les pomes a aquell parell de croquetes, a veure si demà ens saluden com Déu mana. No sé on anirem a parar! Sempre que se’n van ja cap a Barcelona, en Rosendu diu parsimoniós des de dalt el tamboret, collons tant d’enrenou, més val dues tortilleras que un parell de maricons! Qui el va parir, serà escanyapolls! Tosc, ignorant i ruc... a més de dropo.  

Continuarà.

LA FONDA DE LA HERMINIA (ELS ESTIUEJANTS DE TOTA LA VIDA 1ª PART)

Tros VIII

ELS ESTIUEJANTS DE TOTA LA VIDA (1ª part)

Com a totes les fondes, a Ca l’Hermínia tenien una clientela molt fidel, fins el punt de que algunes famílies ja eren la tercera gernació en passar l’estiu allà. Cert que en els darrers vint anys la clientela ha envellit molt i tampoc s’ha anat renovant com passava molt abans. En ocasions el menjador semblava l’avantsala del més enllà. Per no esmentar els avenços de tot tipus, les ofertes d’avui i el tarannà de la gent que és molt diferent. Ara venen gent jove que a l’endemà han de fer una travessa de muntanyes, i es limiten a sopar i dormir. Sí que hi han estiuejants, però menys. I colles, moltes colles de nois i noies que sopen i beuen com condemnats a mort i després surten al jardí a tocar la guitarra i cantar, i això al Cagondéu no li agrada gens. O posar de volta i mitja la fonda i el recepcionista dropaire amb la clenxa damunt l’orella. I es clar, per si fos poc es pixen pels quatre punts cardinals del que resta de la merda del jardí.

Els estiuejants donaven vida a la fonda i al poble sencer. La mestressa de bon matí ja portava impecablement pintada la morrera i remenava les anques amb soltesa pel mig de les taules ¿ja li han servit la crema catalana aquestes noies? Durant aquests dos mesos el Nen anava com a boig amunt i avall, cada dia com a mínim una avaria de més o menys importància, Cagondéu! Tornavís, alicates, femelles del quatre i filferro, amunt i avall! Si no em compreu guants no trec la merda! Ep! Però al vespre premi, sucada i xarrups! Glups. I això es notava, es nota. El dia que l’Hermínia ha sucat al vespre va més arregladeta, ben pintada, ben pentinada, a vegades amb davantal blau cel i unes puntetes blanques que la fan un veritable amor de dona, es veu què és una reescalfada satisfeta, inclús les olles a pressió les porta, com ho diria, més apretadetes, més al seu lloc i la regatera no cal ni dir-ho, mengívola del tot. Bé que ho saben els que abans en deien viatjants, aquests sempre saben de tot. Després de sopar feien unes partidetes de cartes i  l’Hermínia no se n’estava de passar-hi sovint, Tot bé, que falta alguna cosa? Del que després ells comentaven me’n abstinc, no estem per indecències ni flatulències. Aquest ofici quasi ha desaparegut amb internet i les noves maneres de comunicar-se. I si en branda algun ja no és un viatjant o representant, no, han millorat l’estatus, ara és un tècnic/corporatiu/d’aprovisionament, medalla al mèrit de vendes que no els obsta per mirar-se igualment el cul de l’Hermínia. ¿I el bo d’en Rosendu? Doncs dropejant, com sempre. Assegut al tamboret de recepció fullejant els sants del Lecturas. S’emprenya com una mona quan l’Hermínia li fot un crit ¡Rosendu! Per favor! Aixeca el cul i porta una baralla de cartes i el tapet verd als Srs. Guilleumes! Família de llautó sense polir que s’han destacat des de sempre per tocar els collons cada dos per tres, amb demandes il·lògiques, lloances fora de context o ficticis refinaments del pixapins no viatjat. No en tinc el menor dubte de que tot es deu al detallista comportament de l’Hermínia, perquè quan acaben l’estada cap a finals d’agost, al moment de marxar, els hi entafora un pernil dintre el maleter del cotxe. Pernil que ni el Dr. Ulldemolins seria capaç de recomanar-li a l’Amèlia, pudent i sec, el gozo de Teruel ¡toma ya! Acostumaven a passar-hi tot l’agost.

Per cert, tot parlant dels Guilleumes, em ve a la memòria aquell famós sopar de cap d’any del 87 en què per un desgraciat incident domèstic, podríem dir-ne, el rellotge de peses va deixar de funcionar, mort, sense dir l’hora,  estirat a terra com un taüt qualsevol. Ballaven la conga al voltant de les taules unes vint persones, la última el Sr. Guilleumes, i ja se sap que l’últim és el que es balanceja  més a dreta i esquerra, a tort i a dret. Doncs amb una fuetada de la conga, en Guilleumes va sortir disparat anant a parar de front al rellotge on hi va deixar incrustada una bona porció de la seva epidermis facial. Estès a terra com un llobarro al forn, les senyores xisclant, els senyors intentant escenificar preocupació, i la mestressa de la fonda demanant en Rosendu i el Nen a crits. El Nen ajuntà tres taules i d’una embranzida va fotre raïms, torrons i neules a fer punyetes. El van estirar allà i el Dr. Ulldemolins s’apoderava de la situació sota un silenci imposat i certament sepulcral. Les noies van desendollar el tocadiscs. El que l’accidentat fotés una cara d’esglai que feia por, no va ser inconvenient perquè el doctor el sotmetés a un rigorós examen de constants vitals. Sortosament, al cap d’una estona es va reincorporar i amb el rostre somrient es dirigí als components de la conga i clients en general per notificar-los: L’any nou ens porta una bona nova, aquest senyor s’ha fet una petita ferida al front, motivada per  l’impacte del seu cos contra la fusta del rellotge. Tot conseqüència de la trompa que porta, que no és poca cosa, i que jo diagnostico com a esvaïment agut de suposada procedència etílica. Llit, llarga son, i apòsits d’aigua calenta al cap fins demà a la tarda. Naturalment del diagnòstic del Dr. Ulldemolins no en va fotre cas ningú, més que res perquè la bufa que calçava el doctor era de càtedra, i la resta de comensals, a part de fotre cara de cadàvers tots, ja ni s’aguantaven els pets. Bon any nou a tots! l’Amèlia va esclatar amb aplaudiments i les noies es van arrancar amb el carro de Manolo Escobar, qué se lo habían robado. Rosendu i Nen! Pugeu al Sr. Guilleumes a la seva cambra i vigileu que va pixat fins els mitjons. Cagondéu! Arreplegueu el cobrellit! Però si el cobrellit és un drap esfilagarsat i tinyós, Cagondéu, la mare que la va parir, morros de cony, deia el bo d’en Rosendu.

Continuarà.

LA FONDA DE L'HERMÍNIA. (CAGONDÉU)

Tros VII

CAGONDÉU (EL NEN)

En aquest cas, Cagondéu no és un exabrupte, és el Nen. Una mica sinistre el personatge sí que ho és, té 46 anys i en fa vint i quatre que va ser batejat com el nen i va entrar a viure a Ca l’Hermínia. Sobresurt per no obrir quasi mai la boca, parla molt poc. Entén perfectament el català però el poc que parla sempre ho fa en castellà. Tan sols fa servir un mot, una paraula amb el posat absent: Cagondéu! No dona per més. Segurament en una altre casa podria passar perfectament com el niño de los recados o para todo, però no és el cas, aquesta descripció amaga unes connotacions burletes i el Nen és quelcom més serio. Ell s’ocupa en exclusiva de totes aquelles tasques de conservació i manteniment que afectin a la fonda. Porta un llapis sempre a l’orella només per marcar punts o fer senyals. És home de solucions dràstiques i normalment en surt airós. És cert que si no li manen, ell no mou un dit. I com que qui ha de manar, no mana per incompetència manifesta, viu amb folgada comoditat i una inactivitat igualment manifesta. Per norma no es lleva mai abans de les nou, ni després. Un dia a la setmana tota la seva atenció la inverteix en les aixetes dels lavabos i boies de les cisternes, a l’estiu. Malgrat les reformes, encara són les d’origen i s’espatllen a tort i a dret. Igualment son freqüents els embussos d’aigües fecals, canonades i els tubs de baixada estan en molt mal estat, sortosament això no ho revisen els de Hasienda. És feina del Nen. En ocasions es creua amb algun client dels de tota la vida i la coneixença i confiança fan que el posin en alerta, Nen, quan puguis mira’t el wàter de la 12 si us plau, i mentre segueixen el seu camí, és molt bon noi aquest nen, lloança que es barreja amb una remor que es va allunyant, Cagondéu! El dia que està per dalt amb la caixa d’eines en una ma i a l’altre una mala llet d’aquí t’espero, se sent com un fil musical continu on insistent i repetidament només se sent la cançó del Cagondeu per tot arreu. No és la cançó de l’enfadós. Ningú sap d’on ha sortit, ni qui són els pares, ni té carnet d’identitat, ni assegurances, ni ha sortit mai del poble. Si algun cop s’ha trobat indisposat l’Hermínia l’ha enviat al Dr. Ulldemolins a que li fes un cop d’ull. No és res noi, això és cansament o, baixa’t els pantalons que mirarem els reflexes. Tu el que necessites és penicil·lina i llit, dóna-li aquest sobre a la Sra. Hermínia i que t’ho compri tot!  Cagondéu!

Coincidint amb lo dels vint  i vuit anys, aquest és el temps que fa que en Rosendu va fer un viatge d’una setmana sencera a Madrid. Ningú ha  sabut mai la raó d’aquest viatge, que compartia amb altres col·legues fondistes de la demarcació. Perquè no és que sigui ruc, és que va néixer ruc i amb una mandra imbatible. Què hi podia fer ell en un simpòsium, si tot just sap escriure el seu nom amb majúscules. Doncs hi va anar. Mentre tant, l’Hermínia  se’n va anar a Barcelona un parell de dies ha estar-se a casa d’una amiga. Llavors l’Hermínia estava valenta i no li feia por res. Escapçant la cosa, ni amiga ni casa. Anava cremada i calenta com un ferro roent, maleit Rosendu, i es va estar dos dies sencers, amb les seves nits, fotent-li a la manxa d’una manera diabòlica i que no va suspendre fins que el pito de les actuals olles a pressió no la van alertar de que l’ànec ja era cuit. Flamenca i dominant va esprémer aquell xiquet, abatut, inert, afligit i debilitat. Estoy solo señora, no tengo donde ir. Collons, va pensar ella. Dit i fet, cap a Rocanúa. A ver si te aprendes esto niño. Tu has venido aquí a pedir trabajo. Es todo lo que tienes que decir. Aquí casa no et mancarà mai de res. En Rosendu va tolerar perquè no volia crits ni escàndols, però mosca a l’orella, la tenia, sí. Però home, no veus que és un bon noi, va arribar famèlic i avergonyit, només volia feina i té molt bones mans! Dormirà a la caseta de darrere el jardí i ja veuràs com no molestarà per res, és molt prudent. Mare de Déu del cel! La caseta era una merda integral, plena de escletxes i ratolins, s’hi guardava la llenya i els estris de jardineria, que ningú feia servir, es clar. I quan arribin les glaçades d’hivern? Que la netegi el Rosendu. No li va dir pas que el nen era un cagüendiosero. D’ençà que va tenir aquest canvi d’impressions amb el seu marit durant la presentació del nen, l’Hermínia començà a sentir-se neguitejada, tenir calfreds, espantada podia descriure el seu estat. Hola Ulldemolins, estaràs a casa aquesta tarda o pujaràs a dalt? A les sis, gràcies. El doctor li va fer el que es fa en aquests cassos i va desaparèixer una estona en el seu laboratori. Enhorabona Hermínia, estàs prenyada. Amb la mirada clavada a les lleganyoses rajoles i els ulls humitejats, i molt segurament influïda pel nen, va pensar Cagondéu! Sense perdre l’alè ni un minut, durant el sopar, li va dir al Rosendu: Rosendu, aquesta nit m’has de fer l’amor. Que t’has tornat boja? Però ella estava absent, encantada, ja li havia dit, i ara pensava com faria l’amor amb aquell tros d’ase que només de veure’l li venien arcades. Però no hi havia alternativa, caixa o faixa. La veritat es que va necessitar dues hores i mitja per posar aquell home en condicions d’aprofitar-lo, però quan va venir el moment clau el Rosendu va fer un intent d’aixecar-se, però renoi, l’Hermínia se’l va atansar tan fort contra les tetes que el paio no va tenir opció, voy pallà! Però que has fet! Enhorabona Hermínia, ara sí.

El Nen menjava a part, mai millor dit. No participava en gaire bé res i dinava en un racó de la cuina, en un sota escala. Les dones de la cuina, com que mai els hi deia res, li van penjar el mort de que potser era un rosega sotanes. I òbviament que no ho era. Un bufanúvols van dir-li un cop, enraonies. Si haguessin conegut que la millor defensa que tenia el Nen era una arma d’un sol canó entre les cames, fortament agressiva, potser no li haurien dit tantes bestieses. Menjava, callava i marxava, sense mirar-les, i això les treia de polleguera, pixa curta, cony! Il·luses. Però ell les ignorava, tenia el seu abeurador dalt, al primer pis, rere les cortines que tapaven la porta que ni els bombers la podrien obrir, només ell, cagondéu! L’Hermínia es va fer un jurament recent nascuda la nena, un dia de tardor, amb els carrers buits i les quatre botigues encara més buides, es va posar un mocador al cap i quasi de nit se’n va anar a veure la Mare de Déu de les Neus. Hola Neus! No cal que em renyis, prou que ho sé que no vinc mai a veure’t, vull que m’ajudis. Dóna’m forces perquè mai se m’escapi, que no tingui cap moment de debilitat, guarda’m de les temptacions del dimoni perquè mai ningú no sàpiga que el Nen és el pare de la Dolors. No ho ha de saber mai ningú, ni el talòs d’en Rosendu. El Nen, tampoc.

CONTINUARÀ

LA FONDA DE L'HERMÍNIA. TROS VI

Tros VI

"ROSENDU I DOLORS

El Rosendu és un home que no serveix pel negoci, o millor dit, no serveix per res. Té tres anys més que ella i el preocupa anar-se quedant sense cabells, que la beguda ja no li caigui molt bé i, principalment dues coses, a saber: que no li facin servir taules el diumenge i esbrinar d’una vegada per totes qui collons és el Nen. Encara que tot s’ha de dir, ell li parla al Nen com si fos el seu fill. Més enllà d’aquest perfil és difícil de trobar algun aspecte que resulti interessant o atractiu en la vida d’aquest senyor. Quasi sempre està assegut al tamboret de recepció mirant les il·lustracions  dels Lecturas vells, i fen els vuit errors del diari. El llibre de reserves el té totalment prohibit de tocar, el mateix que la caixa, ni cinc. Fa tres anys va anotar quatre reserves, amb 13 persones, per dinar el 17 de juliol. Així ho va fer, però del any anterior. El cristo que li va muntar la Sra. Hermínia ha quedat com un dels dies més violents en la historia de la fonda. Fa 25 anys que dorm en una altre habitació al  extrem oposat del passadís. No li agrada el futbol, els toros, el cinema, ni llegir, ni la televisió ni la música. I diuen que les dones tampoc, però si veu una d’aquelles regateres que diuen “toca’m”, no hi fa pas ascos, ep, però no toca.  Ni per descomptat torçar el llom. Fuma. Si és que l’Hermínia li dona cèntims. El parell de dotzenes de cabells que li queden se’ls pentina de costat i això, apart de que sembla un bunyol, el fa més gran. Fins i tot, tot ell fa com una mica de repèl. Amb la seva dona fan una parella, un matrimoni certament estrany, difícil de comprendre. De fet en Rosendu no és que sigui un infeliç, una soca. És més que això, camina per la vida com un autòmat, com si estigués sol, per ell no existeixen les motivacions, les alegries o les emocions i es mostra totalment indiferent davant dels successos diaris, com el futbol, la política, els viatges o l’avorriment. Bé l’avorriment potser no ve al cas perquè en definitiva viu com a dintre d’una bombolla plena de silenci i avorriment. És el seu món. Qualsevol noieta d’avui dia en diria,  que aquest paio està classificat en la categoria dels intirables.

La filla, la Dolors, la nena, actualment té 24 anys, a diferència del seu progenitor, té una molt bonica presència. Oportunitats per estudiar no n’hi ha faltat, i ha sabut aprofitar-les. La seva preparació acadèmica dista dels seus pares, la llunyania que hi pot haver entre Rocanúa i Sidney. Els pares, tots dos, són rucs de solemnitat. Va cursar la primària al mateix poble i el batxillerat a Barcelona. Els estudis universitaris també els va iniciar a Can pixapins fins el tercer any de carrera. La resta i un màster els va cursar a Londres. Avui és tota una enginyera de telecomunicacions, el que sa mare en diu...no sé, tot això de telèfons i teles. És alegre com tots els joves però té molt clar on són els límits personals. Una miqueta retreta de caràcter, un polsim de timidesa, però molt agradable en el tracte, i la conversa la conrea d’allò més agradable. Menys de política se li pot parlar de tot i, molt possiblement, li donarà sopes amb onda al seu contertulià. Segurament és la única persona, no de la fonda, de tot el poble, que l’erotisme, el sexe i totes les immundícies que gaire bé arrastra tothom, per ella són temes absents, de moment. Ella a la fonda no hi té cap responsabilitat, però hi ha conviscut des de que va néixer i, per tant, no solament és casa seva sinó que li guarda una gran estima. Com tota persona ben nascuda. A la temporada d’estiu, sense que ningú li mani, molts dies es posa el davantal i ajuda a servir les taules. A sa mare no li agrada, al seu pare tant li fot en tal de que a ell no li toquin els collons, diu. L’Hermínia cada estiu li diu el mateix, ja s’ho faran les noies, nena. És igual així van més tranquil·les, la nena. La mare vol que passi per les taules dels estiuejants preferents els ensaboni amb lo dels telèfons i les teles i així veuran que aquí hi ha nivell, que no tots són com el seu pare. Ara hi ha una mica de mala maror perquè la nena ha dit que possiblement a final de l’estiu marxarà a Hèlsinki, li han fet una oferta de feina en una multinacional de cases prefabricades de fusta. El Nen li deia l’altre dia a un veí que no havia sentit mai anomenar una feina que es diu el sinki. Coses d’avui dia. La Dolors dorm a l’habitació contigua a la de la seva mare, la oposada a la del Nen. S’entén perfectament que al prestatge que hi té només hi guardi un cine NIC de llauna, amb tota aquesta colla de fariseus, mai se sap. Si posés llibres de matèria de telecomunicacions tot el que podrien imaginar és que potser planejava d’obrir una botiga de telèfons i arradius a Rocanúa. Brètols llanuts

LA FONDA DE L'HERMÍNIA (LA SAGA FAMILIAR)

Tros 5

La saga familiar

Com no pot ser de cap altre manera, tallarem el meló per la banda de la Sra. Hermínia. Va veure la llum al seu poble, Rocanúa, l’any 1961, de manera que suporta 56 anys a les seves molsudes espatlles. De ven jove ja va destacar amb una incipient mala llet, no oblidada pels seus companys de classe, caganers i infants. La seva mare, Hermínia, era la cuinera, i molt celebrada a la comarca. El pare, en Josep Petranques, Josepet, a més de la seva passió per la poesia, tenia una mena de diligència amb motor i rodes que feia servir per anar a rebre i transportar els clients que arribaven per ferrocarril fins a la fonda. Al concloure l’estança feia el recorregut invers. Era un automòbil obert sense portes ni finestres, i sota el cul del conductor s’hi apilaven les mantes pudentes i desfilades que es proporcionaven als senyors viatgers. Els forasters, en diríem. Com anècdota val a dir que a demés d’aquestes ocupacions dormia tot el sant dia. La Sra. Hermínia, la actual,  es just reconèixer-li que era una dona molt i molt maca, guapota per entendre’ns. Tenia un cos ben tornejat, les cames ben perfilades i un parell de tetes que eren l’admiració de tots els borinots i boines  de la comarca. Als disset anys ja va començar a tibar les regnes del negoci simultaniejant el fet de que la iaia Hermínia ja perdia oli. Del pare no calia esperar res perquè seguia dormint com sempre fins un bon dia en que ja no li va venir de gust despertar-se. En aquests anys la Sra. Hermínia ha endurit el caràcter, s’ha creat una rutina intocable i, malauradament, el seu cos s’ha transformat. Per més inri ha patit un petit col·lapsa facial que li ocasiona un tic que li fa aclucar l’ull esquerra i al mateix temps els llavis se li bufen una mica ensenyant les dents. Molt més acusat quan s’enfada o discuteix. És molt desagradable perquè hi ha vegades que al produir-se aquest episodi facial se li observa algun residu alimentari en alguna dent o, fins i tot, la resta d’un escuradents inserit en algun raconet bucal. I alhora emet  un soroll com d’inspiració salivera. Un fàstic, vaja. Se li nota molt, pobrissona, perquè quan es pinta aquell tros de morro, i té un esglai o s’enfada, se li comencen a inflar els llavis i, abans de la xuclada salivera, li adquireixen una maleïda forma de ferradura. Qui la va parir, quin tro de dona! Per desgracia  s’ha engreixat més del que fora de desitjar. Jo crec que si un dia li esclatés la faixa de manera sobrevinguda, fotria una fuetada que Déu ens guardi si arreplegava algú. Aquelles boniques i arrodonides tetes s’han mutat per dues olles a pressió i dos mugrons com dues broques del vuit. Agressius diria jo. El personal li guarda un respecte càustic i sarcàstic que em sembla amagar un temor palpitant. No crida mai, excepte al seu marit, i quan entra a la cuina fotent aquelles mirades com ganivetades i rebobinant els sorolls ensalivats mentre tanca l’ull, les dones baten els ous i tallen la botifarra com perseguides pel dimoni.

 Va ser aquí precisament, a la cuina, quan li va agafar la dèria de que volia un muntacàrregues per pujar-li l’esmorzar cada dia al llit, la seva cambra és justament damunt de la cuina. Quan li van trametre el pressupost va tancar l’ull i va dir que amb un forat al sostre i una corriola amb dues safates ja n’hi havia prou. Per no desentonar a dalt, quan ja ha esmorzat posa l’orinal damunt de l’orifici. I el personal des de a baix s’ho mira com dient, guaita, la merda de l’Hermínia. Ben dinada puja a la seva estança, però en realitat se’n va a la saleta secreta on mira la Belén Esteban i d’altres programes de tall cultural i enriquidor. El raconet s’usa també per converses amb proveïdors rellevants o visites familiars. Diuen les noies, les minyones, que tot ho saben, que en certa ocasió va pujar el Sr, Llorens, proveïdor de carns, home molt assenyat  i reconegut. Estaven asseguts cara a cara i el Sr. Llorens li deia: Mira Hermínia fa molts anys que ens coneixem i mútuament ens hem afavorit amb els nostres negocis, ja saps que per mi ets la millor client i que t’aprecio en gran manera. Si per mi fos...Pel temor a ser vistes i els nervis, les noies anaven i venien...El Sr. Llorens s’havia aixecat d’esquena a la porta, tapava a la senyora. Estava ell amb el tors una mica inclinat i amb les mans aferrades a les olles a pressió de la propietària, diuen les noies que se sentia un sorollet que no era ben bé el del tic de la senyora, diguem, com si xarrupés el porró, beure de canto, entomant d’esquitllada.  Però clar, com que no se li veia el cap no van arribar a saber que li podia passar a la senyora. En fi, ja s’ha sap, la gent jove veu pel per a tot arreu. Rosendo Tió, Rosendu, poden haver escollit el millor noi de la Vall, va ser l’elegit per compartir la seva vida. Lleig, dropo, bevedor, amb una alopècia cavalcant i una halitosis que tomba un mort. No ha funcionat mai, per a ella ve a ser com el gos sense orella ni ull. Diuen que varen intentar fer l’amor la vigília del casori per allò d’entrenar-se, diuen. I altre vegada tres anys més tard per engendrar la seva filleta. I no ho van aconseguir. La qual cosa ens fa deduir que la senyora fa pel cap baix uns trenta anys que no ha reblat cap clau. Pobra, els millors anys de la seva vida. Quan l’Hermínia no es troba prou catòlica, els diu a les noies, que vinguin els del asaguru!, el que vol dir doncs que ja fa anys que no ve el Dr. Ulldemolins, que la visitava freqüentment i amb esmerçada diligència a la saleta secreta.

Continuarà.

LA FONDA DE L'HERMÍNIA (Tros IV)

  

LA FONDA DE  l’HERMÍNIA

Tros 4

LA FONDA PER DINTRE

Les reformes del 87 van venir a ser un punt d’inflexió, ni més ni menys, en la vida de la fonda, en tots els aspectes. A la planta baixa hi ha la recepció, una mica assilvestrada i sense seguir cap pauta o línia decorativa de cap estil. A la paret de darrera del mostrador, de manera desafiant, pengen dues banyes grosses com un llamp. Impossible que pertanyin a la fauna del lloc, més aviat em decantaria per alguna bestia de Mongòlia o països adjacents. No es menys cert que les maledicències del poble els hi atribueixen propietats al·legòriques. Abans, en un extrem del fastigós mostrador de fusta enganxosa, hi tenien aquell bonic timbre dels hotels, obries la ma i picaves el botonet ring-ring-ring. Lògicament cada vegada que passava un vailet per allà ring-ring, i els diumenges talment semblava un festival de timbres pirinenc. El fet va causar l’enuig de la mestressa fins el punt d’ordenar al Nen que enganxés una xinxeta del revés en la punta del timbre. Aconsellada per bons clients es va endur el timbre a la seva cambra per que no li fotessin un altre cop de pal els de Hasienda, que no hi tenien res a veure. Junt al voluminós llibre de reserves, gentilesa de Codorniu, hi tenien un calendari reproduint una bellesa morena amb una guitarra a les mans, Julio Romero de Torres, de l’any 1979. Entrant a l’esquerra hi jeu un grossot gos immòbil, com abstret, i no es mou, mai borda, i no és mou  perquè és de guix pintat, li manca una orella i només té un ull. Ara fa un any que s’estan pensant en canviar la catifa de recepció, és de ràfia i mostra més forats que catifa, esfilagarsada, representant un serio perill per la gent gran, els de mitja edat y els infants. A la dreta tenim la porta dels lavabos i wàters. En el de les senyores s’hi passa els anys un rònec armari on hi van dipositant els diaris llegits i els Lecturas de la Sra. Hermínia. Encara hi han exemplars de la República. No sé si és prudent assenyalar que tota aquesta zona rau infectada per una pudor que depèn del país podria arribar a ser motiu d’empresonament. Ai Senyor, quin mal de cap de clavegueres diuen els fondistes. Jo crec que entre els anys que porta aquesta pudor senyorejant la zona i lo enemics que són tots del sabó, si ho arreglessin es trobarien com sols, abandonats. Enyorats, tal vegada.

El menjador és l’ànima mater d’un establiment d’aquestes característiques. Té un aforament d’unes 60 persones què, en l’època bona, s’acostuma a omplir. No tens la sensació d’un restaurant parisenc, coquetó i íntim, però si s’haguessin esmerçat una mica, segur que el resultat fora força gratificant. Uniformitat en el conjunt sí que n’hi ha; No hi ha ni una sola cortina que no estigui foradada, els coberts són rigorosament desiguals a totes les taules, les estovalles tenen uns colors ofensius a la vista i deu fer uns cinc hiverns que la Nena els va proposar per tal d’incrementar les vendes al hivern, de convertir el menjador en una sala de reunions per empreses; megafonia, projectors, pissarra, etc. L’Hermínia se’n va anar a Barcelona amb el seu marit i van tornar al vespre amb un horrorós faristol de plàstic amb peu, que avui s’està rere la porta del menjador amb una cistelleta de castanyes damunt , corcades.  Renoi, les taules estan disposades de costat i per files. Com els pupitres de la canalla al cole. De manera que tothom mira al front i tots els ulls es concentren de sobte amb un agosarat rellotge de peses que es va aturar cap allà l’any del 87, per una sinuositat involuntària durant el ball de la conga. Si més no ara, segons com, sembla una caixa de morts dempeus amb unes boles dintre.

L’aire per condicionar el menjador a l’estiu, es proporciona mitjançant quatre ventiladors de sostre com els que tenia la Meryl Streep a Memòries d’Àfrica. Si bé les instruccions de la senyora són força precises: els dies parells el 1 y el 3, i els imparells el 2 i el 4. Més què res perquè consumeixen i a la gent gran no els agrada. Mentida, són uns garrepes!

Damunt de tot aquest panorama en la planta baixa, el casalot s’aixeca tres pisos. El primer el conformen les cambres dels propietaris, el Nen, la filla dels propietaris, les dues minyones de l’estiu i la saleta de la gerent Hermínia, que és secreta. Al segon i tercer hi han les habitacions dels hostatjats, nou portes per pis més dues al fons del passadís en les que hi ha els banys. Divuit habitacions per arreglar cada dia. Les habitacions no són petites, senzilles i orientades al nord. Totes disposen d’un petit lavabo que, majorment, serveix de pixador d’homes improvisat. Encara que són una mica alts. Al seu dia es van plantejar de fer els banys dintre l’habitació, com tots els hotels, però el cost es disparava. L’inconvenient ve donat perquè la clientela, majoritàriament, és gent d’edat avançada, i en el cas dels homes ja poden imaginar-se que gaire bé tots ja tenen la pròstata com la trompa d’un elefant, circumstància que obliga a sortir de l’habitació freqüentment durant la nit originant un batibull de cops de porta i soroll de sabatilles. La mestressa sempre s’ha negat a posar orinals, que els buidin ells, diu, però es clar, el preu és soroll nocturn o lavabos infectats i habitacions pudentes. Les minyones n’estan fins els ovaris de tan avi i tanta merda, i per si fos poc, no hi ha estiu que un o altre no es cagui al llit, donant peu a una empastifada general que fins i tot els poms de porta queden com a matèria reservada. Cobrellit i coixineres incloses. La cambra de la Hermínia, Sra. Hermínia, és la més gran, no té lavabo, però sí orinal. Dues parets són entapissades amb una mena de vellut color sang, com els antics prostíbuls parisencs, i les altres empaperades amb motius romàntics cool blaus, amb fonts d’aigua i adonis despullats amb uns atributs de pes. El llum de sostre és una estilitzada aranya amb ribets ceràmics blancs que entrecreua els braços causant una bona impressió en el repartiment del raig lumínic, si bé mai de la vida  ha tingut bombetes. Disposa d’un petit llum sobre la tauleta de nit que és un jove assegut i amb la bombeta entre les cames que s’acciona amb pera. Del jove ceràmic es podria dir que es parent del maricón, ai, perdó! Del efeminat de la font del jardí. Al costat del cortinatge que amaga el balcó, una amplia balconada, hi ha una gàbia molt maca i llustrosa amb el peu de metall i filigranes. Dintre hi ha un lloro de vius colors i el bec amenaçador. No dona massa la llauna perquè també és de guix com el gos de recepció. O sigui que no pot dir allò de Hermínia puta, Hermínia puta, tan propi dels lloros. Per indicació de la Cap, les noies posen pipes a dintre la gàbia, diu que donen vida. Ostres quina dona, quines exigències més estranyes. Si tinguéssim de fer una valoració de l’estança en el seu conjunt, no podríem per menys d’assimilar-la amb un mausoleu, amb una espectacular i sensorial tomba d’esveltes figures fantasmals. Tot i que aquí de marbre, tururú. Hi ha una porta tapada amb un cortinatge verd fosc, que activant els mecanismes oportuns d’apertura, dona a una habitació contigua que es la del Nen, on dorm el Nen. Mai ningú a la vida ha vist aquesta porta oberta, i la mestressa sempre diu que ni tan sols els bombers la podrien obrir, una roca, el pas barrat a cal i canto. Més segellada que la tomba del faraó. De la resta d’estances no cal fer una descripció acurada donada l’exagerada austeritat ornamental de les mateixes. Bé, la Nena guarda amb desfici damunt d’un prestatge una d’aquelles llaunes que en deien un cine NIC. I li fa costat una simpàtica fotografia panoràmica de la família Monster al complert. Efectes vinculants potser? No, només una sèrie televisiva.