Els
estiuejants de tota la vida (2ª part)
Tros
IX
El
matrimoni format per Narcís i Júlia eren els pares de Júlia, Elisenda i Roser.
Les tres bessones. Venien de Girona, crec que de La Bisbal d’Empordà. Narcís
Raventós era un home de negocis molt destacat en el sector de la fusta, ignoro
si d’escuradents o mobles. Els estiuejants els tenien un gran respecte i
s’afalagaven quan parlaven amb ells o participaven d’alguna excursió per les
rodalies. Deien que tots ells feien flaira, s’entén que volien dir flaira a
cartera contenta, a tinta de bitllet. Les nenes eren les ninetes de la fonda
durant tota la primera quinzena de l’agost. Fins i tot el Nen, deu fer uns tres
anys, els hi va construir un carretó per a cada una, això sí, per ordre de
l’Hermínia, Cagondéu! Agafaven pedretes d’entre la merda del jardí i les
portaven a dintre la fonda, fent les delícies de la gent i l’encabronament del
Rosendu que tenia d’anar al darrere escombrant. Després les noies en trobaven
fins i tot a l’armari dels plats i les estovalles, les posaven dintre una capsa
de cartró i Nennnn! Cagondéu! Però, pobretes, se’ls tenia de consentir tot
perquè qui paga mana, el Sr. Narcís paga i l’Hermínia no esta per collonades.
Un dia que l’Hermínia havia baixat molt contenta, sucada segura, va manar que
els preparessin un pícnic i que el Nen els portés fins la Font del Ferro a
passar el dia. No hi fa res que no tingués carnet de conduir, en sabia i molt.
Estigues pendent que no es faci mal ningú, no rondinis per res i fes el que et manin.
Teniu la meva benedicció, Cagondéu! Una tarda de llamps i trons al capvespre,
abans de sopar, en Rosendu dormia, l’home de negocis enfustats i la mestressa
tenien un estira i arronsa en vers al manteniment dels negocis, els estudis
d’inversió en millores i, en això va insistir molt el Sr. Narcís, els comptes
de resultats i els llindars de rendibilitat. Feia estona que l’Hermínia
aclucava l’ull i arrodonia la morrera, i vet aquí que va intervenir la senyora
Júlia: Narcís, que la Sra. Hermínia ja en té de sobres amb la direcció i
conducció del negoci, no li escalfis el cap. Bé, sí, jo dels números ben poca
cosa en sé, és el Rosendu qui fa aquestes coses, encara dormia, els resultats i
els estudis d’inversió suposo que els té en aquell llibrot gran de les
reserves, gentilesa de Codorniu. I els llindars, miri, això està molt clar, tot
el que hi ha de les reixes capa a dintre, és nostre. Ja veurà, quan el Rosendu
tanca cada nit, i tot seguit ja puja a dalt, truca a la meva cambra i estigui
desperta o dormi, em deixa la capsa de puros Coiba amb la recaudació del dia a
dintre, damunt la tauleta de nit. Vostè ja m’entén, això és l’únic que jo
entenc bé i l’únic que m’interessa. Ostia Júlia, no m’esperava tant, vols dir
que aquesta dona sap llegir? Au calla i dorm.
Les
dues cosines, l’Alba i l’Antonieta no han faltat mai a la cita estiuenca, i
d’això ja deu fer uns deu anys. Ara deuen estar a la ratlla de la quarantena,
si fa o no fa. Quan van reservar el primer cop, van remarcar molt
cerimonialment que no els posessin dos
llitets, van demandar un llit de matrimoni. I l’any passat, telefònicament
parlant, al confirmar les dates, última setmana de juliol i primera d’agost,
els digueren si els podien canviar el
llit per un dels que fan avui dia, de dos metres quasi. L’Hermínia amb molt de
tacte i desfent-se en amabilitats i elogis els va dir que molt lamentablement
això ja no era possible, perquè el seu subministrador de llits és a França i ja
no hi ha temps material per la gestió. Això és el que els va dir. Que se’n
vagin a follar a l’armari si no en tenen prou amb el llit que tenen, les
cosinetes, anda ya! I això és el que va dir quan va concloure la conversa
telefònica. No hi havia dubte de que tenien com a clientes a un parell de
lesbianes, de cosinetes, res. Ja vaig notar quelcom estrany. Li va comentar al
Rosendu al segon any, perquè ell de per si no se n’adona de res. Guaita tu, Rosendu, aquell parell són lesbianes. Què
vols dir, que són polítiques? També un matí, quan va baixar la nena li va voler
comentar. Saps una cosa nena, l’Alba i l’Antonieta són tortilleras. Per l’amor de Déu, mama, voldràs dir lesbianes, no?
Avui ja no hi ha tabús afortunadament amb aquestes coses, són gent com
nosaltres, com tothom. És una opció personal i molt respectable. La gerent va
donar un cop de porta i tot baixant les escales, jo no entenc aquesta criatura,
que ja no hi ha tubus diu i que són
com nosaltres, mare de Déu de les Neus! Però el més gros va passar un matí en
el que el Nen passava l’escombra per l’estora de recepció, l’Antonieta sortia
del menjador després de injectar-se un cafè amb llet i les banyes cruixents
d’un croissant. No se sap com, el cas és que quan es van creuar algú li va
tocar el cul a l’estiuejant i allà només hi havia l’escombra i el Nen. Es va
muntar un ciri incontrolat perquè la xicota es va sentir molt ofesa pel tocament.
Jo crec que perquè la ma entremaliada era la d’un home. Va acudir l’Hermínia
per interrogar el Nen, Cagondéu, molt
exaltada i amb l’ull tancat. Jo penso que exagerava perquè el maluc tocat era
el d’una dona que no era ella. Les dues noies eren molt i molt correctes en les
salutacions i paraules de cortesia amb tothom. Si bé miraven d’esquivar les
converses o la participació en jocs de taula o tertúlies de mitja tarda. Tampoc
els hi feien ascos a les botifarres amb fesols ni als plàtans de fàcil pelada.
Però per les mirades cofoies que destil·laven, crec que els hi feien més
patxoca les dues noies del menjador. D’ençà d’aquell episodi tan esfereïdor i
delicat de tractar, del cul i
l’escombra, les senyoretes
lesbianes van exigir amenaçadores de què el Nen no anés mai més a portar-les ni
a buscar-les a l’estació. Cagondéu. El tema és d’aquells que s’han d’agafar amb
pinces i molta cura, però així i tot, el personal de la cuina fotia unes conyes
i uns tips de riure que anaven molt més enllà de lo permissible. El dia que es van refregar dues pomes pels
baixos del davantal i els van dir a les noies, porteu les pomes a aquell parell
de croquetes, a veure si demà ens saluden com Déu mana. No sé on anirem a
parar! Sempre que se’n van ja cap a Barcelona, en Rosendu diu parsimoniós des
de dalt el tamboret, collons tant d’enrenou, més val dues tortilleras que un parell de maricons!
Qui el va parir, serà escanyapolls! Tosc, ignorant i ruc... a més de dropo.
Continuarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada