LA FONDA DE L'HERMÍNIA. (CAGONDÉU)

Tros VII

CAGONDÉU (EL NEN)

En aquest cas, Cagondéu no és un exabrupte, és el Nen. Una mica sinistre el personatge sí que ho és, té 46 anys i en fa vint i quatre que va ser batejat com el nen i va entrar a viure a Ca l’Hermínia. Sobresurt per no obrir quasi mai la boca, parla molt poc. Entén perfectament el català però el poc que parla sempre ho fa en castellà. Tan sols fa servir un mot, una paraula amb el posat absent: Cagondéu! No dona per més. Segurament en una altre casa podria passar perfectament com el niño de los recados o para todo, però no és el cas, aquesta descripció amaga unes connotacions burletes i el Nen és quelcom més serio. Ell s’ocupa en exclusiva de totes aquelles tasques de conservació i manteniment que afectin a la fonda. Porta un llapis sempre a l’orella només per marcar punts o fer senyals. És home de solucions dràstiques i normalment en surt airós. És cert que si no li manen, ell no mou un dit. I com que qui ha de manar, no mana per incompetència manifesta, viu amb folgada comoditat i una inactivitat igualment manifesta. Per norma no es lleva mai abans de les nou, ni després. Un dia a la setmana tota la seva atenció la inverteix en les aixetes dels lavabos i boies de les cisternes, a l’estiu. Malgrat les reformes, encara són les d’origen i s’espatllen a tort i a dret. Igualment son freqüents els embussos d’aigües fecals, canonades i els tubs de baixada estan en molt mal estat, sortosament això no ho revisen els de Hasienda. És feina del Nen. En ocasions es creua amb algun client dels de tota la vida i la coneixença i confiança fan que el posin en alerta, Nen, quan puguis mira’t el wàter de la 12 si us plau, i mentre segueixen el seu camí, és molt bon noi aquest nen, lloança que es barreja amb una remor que es va allunyant, Cagondéu! El dia que està per dalt amb la caixa d’eines en una ma i a l’altre una mala llet d’aquí t’espero, se sent com un fil musical continu on insistent i repetidament només se sent la cançó del Cagondeu per tot arreu. No és la cançó de l’enfadós. Ningú sap d’on ha sortit, ni qui són els pares, ni té carnet d’identitat, ni assegurances, ni ha sortit mai del poble. Si algun cop s’ha trobat indisposat l’Hermínia l’ha enviat al Dr. Ulldemolins a que li fes un cop d’ull. No és res noi, això és cansament o, baixa’t els pantalons que mirarem els reflexes. Tu el que necessites és penicil·lina i llit, dóna-li aquest sobre a la Sra. Hermínia i que t’ho compri tot!  Cagondéu!

Coincidint amb lo dels vint  i vuit anys, aquest és el temps que fa que en Rosendu va fer un viatge d’una setmana sencera a Madrid. Ningú ha  sabut mai la raó d’aquest viatge, que compartia amb altres col·legues fondistes de la demarcació. Perquè no és que sigui ruc, és que va néixer ruc i amb una mandra imbatible. Què hi podia fer ell en un simpòsium, si tot just sap escriure el seu nom amb majúscules. Doncs hi va anar. Mentre tant, l’Hermínia  se’n va anar a Barcelona un parell de dies ha estar-se a casa d’una amiga. Llavors l’Hermínia estava valenta i no li feia por res. Escapçant la cosa, ni amiga ni casa. Anava cremada i calenta com un ferro roent, maleit Rosendu, i es va estar dos dies sencers, amb les seves nits, fotent-li a la manxa d’una manera diabòlica i que no va suspendre fins que el pito de les actuals olles a pressió no la van alertar de que l’ànec ja era cuit. Flamenca i dominant va esprémer aquell xiquet, abatut, inert, afligit i debilitat. Estoy solo señora, no tengo donde ir. Collons, va pensar ella. Dit i fet, cap a Rocanúa. A ver si te aprendes esto niño. Tu has venido aquí a pedir trabajo. Es todo lo que tienes que decir. Aquí casa no et mancarà mai de res. En Rosendu va tolerar perquè no volia crits ni escàndols, però mosca a l’orella, la tenia, sí. Però home, no veus que és un bon noi, va arribar famèlic i avergonyit, només volia feina i té molt bones mans! Dormirà a la caseta de darrere el jardí i ja veuràs com no molestarà per res, és molt prudent. Mare de Déu del cel! La caseta era una merda integral, plena de escletxes i ratolins, s’hi guardava la llenya i els estris de jardineria, que ningú feia servir, es clar. I quan arribin les glaçades d’hivern? Que la netegi el Rosendu. No li va dir pas que el nen era un cagüendiosero. D’ençà que va tenir aquest canvi d’impressions amb el seu marit durant la presentació del nen, l’Hermínia començà a sentir-se neguitejada, tenir calfreds, espantada podia descriure el seu estat. Hola Ulldemolins, estaràs a casa aquesta tarda o pujaràs a dalt? A les sis, gràcies. El doctor li va fer el que es fa en aquests cassos i va desaparèixer una estona en el seu laboratori. Enhorabona Hermínia, estàs prenyada. Amb la mirada clavada a les lleganyoses rajoles i els ulls humitejats, i molt segurament influïda pel nen, va pensar Cagondéu! Sense perdre l’alè ni un minut, durant el sopar, li va dir al Rosendu: Rosendu, aquesta nit m’has de fer l’amor. Que t’has tornat boja? Però ella estava absent, encantada, ja li havia dit, i ara pensava com faria l’amor amb aquell tros d’ase que només de veure’l li venien arcades. Però no hi havia alternativa, caixa o faixa. La veritat es que va necessitar dues hores i mitja per posar aquell home en condicions d’aprofitar-lo, però quan va venir el moment clau el Rosendu va fer un intent d’aixecar-se, però renoi, l’Hermínia se’l va atansar tan fort contra les tetes que el paio no va tenir opció, voy pallà! Però que has fet! Enhorabona Hermínia, ara sí.

El Nen menjava a part, mai millor dit. No participava en gaire bé res i dinava en un racó de la cuina, en un sota escala. Les dones de la cuina, com que mai els hi deia res, li van penjar el mort de que potser era un rosega sotanes. I òbviament que no ho era. Un bufanúvols van dir-li un cop, enraonies. Si haguessin conegut que la millor defensa que tenia el Nen era una arma d’un sol canó entre les cames, fortament agressiva, potser no li haurien dit tantes bestieses. Menjava, callava i marxava, sense mirar-les, i això les treia de polleguera, pixa curta, cony! Il·luses. Però ell les ignorava, tenia el seu abeurador dalt, al primer pis, rere les cortines que tapaven la porta que ni els bombers la podrien obrir, només ell, cagondéu! L’Hermínia es va fer un jurament recent nascuda la nena, un dia de tardor, amb els carrers buits i les quatre botigues encara més buides, es va posar un mocador al cap i quasi de nit se’n va anar a veure la Mare de Déu de les Neus. Hola Neus! No cal que em renyis, prou que ho sé que no vinc mai a veure’t, vull que m’ajudis. Dóna’m forces perquè mai se m’escapi, que no tingui cap moment de debilitat, guarda’m de les temptacions del dimoni perquè mai ningú no sàpiga que el Nen és el pare de la Dolors. No ho ha de saber mai ningú, ni el talòs d’en Rosendu. El Nen, tampoc.

CONTINUARÀ