Tros 5
La
saga familiar
Com no
pot ser de cap altre manera, tallarem el meló per la banda de la Sra. Hermínia.
Va veure la llum al seu poble, Rocanúa, l’any 1961, de manera que suporta 56
anys a les seves molsudes espatlles. De ven jove ja va destacar amb una
incipient mala llet, no oblidada pels seus companys de classe, caganers i
infants. La seva mare, Hermínia, era la cuinera, i molt celebrada a la comarca.
El pare, en Josep Petranques, Josepet, a més de la seva passió per la poesia,
tenia una mena de diligència amb motor i rodes que feia servir per anar a rebre
i transportar els clients que arribaven per ferrocarril fins a la fonda. Al
concloure l’estança feia el recorregut invers. Era un automòbil obert sense
portes ni finestres, i sota el cul del conductor s’hi apilaven les mantes pudentes
i desfilades que es proporcionaven als senyors viatgers. Els forasters, en
diríem. Com anècdota val a dir que a demés d’aquestes ocupacions dormia tot el
sant dia. La Sra. Hermínia, la actual, es just reconèixer-li que era una dona molt i
molt maca, guapota per entendre’ns. Tenia un cos ben tornejat, les cames ben
perfilades i un parell de tetes que eren l’admiració de tots els borinots i
boines de la comarca. Als disset anys ja
va començar a tibar les regnes del negoci simultaniejant el fet de que la iaia
Hermínia ja perdia oli. Del pare no calia esperar res perquè seguia dormint com
sempre fins un bon dia en que ja no li va venir de gust despertar-se. En
aquests anys la Sra. Hermínia ha endurit el caràcter, s’ha creat una rutina
intocable i, malauradament, el seu cos s’ha transformat. Per més inri ha patit
un petit col·lapsa facial que li ocasiona un tic que li fa aclucar l’ull
esquerra i al mateix temps els llavis se li bufen una mica ensenyant les dents.
Molt més acusat quan s’enfada o discuteix. És molt desagradable perquè hi ha
vegades que al produir-se aquest episodi facial se li observa algun residu
alimentari en alguna dent o, fins i tot, la resta d’un escuradents inserit en
algun raconet bucal. I alhora emet un
soroll com d’inspiració salivera. Un fàstic, vaja. Se li nota molt, pobrissona,
perquè quan es pinta aquell tros de morro, i té un esglai o s’enfada, se li
comencen a inflar els llavis i, abans de la xuclada salivera, li adquireixen
una maleïda forma de ferradura. Qui la va parir, quin tro de dona! Per
desgracia s’ha engreixat més del que
fora de desitjar. Jo crec que si un dia li esclatés la faixa de manera
sobrevinguda, fotria una fuetada que Déu ens guardi si arreplegava algú.
Aquelles boniques i arrodonides tetes s’han mutat per dues olles a pressió i
dos mugrons com dues broques del vuit. Agressius diria jo. El personal li
guarda un respecte càustic i sarcàstic que em sembla amagar un temor palpitant.
No crida mai, excepte al seu marit, i quan entra a la cuina fotent aquelles
mirades com ganivetades i rebobinant els sorolls ensalivats mentre tanca l’ull,
les dones baten els ous i tallen la botifarra com perseguides pel dimoni.
Va
ser aquí precisament, a la cuina, quan li va agafar la dèria de que volia un
muntacàrregues per pujar-li l’esmorzar cada dia al llit, la seva cambra és
justament damunt de la cuina. Quan li van trametre el pressupost va tancar
l’ull i va dir que amb un forat al sostre i una corriola amb dues safates ja
n’hi havia prou. Per no desentonar a dalt, quan ja ha esmorzat posa l’orinal
damunt de l’orifici. I el personal des de a baix s’ho mira com dient, guaita,
la merda de l’Hermínia. Ben dinada puja a la seva estança, però en realitat
se’n va a la saleta secreta on mira la Belén Esteban i d’altres programes de
tall cultural i enriquidor. El raconet s’usa també per converses amb proveïdors
rellevants o visites familiars. Diuen les noies, les minyones, que tot ho
saben, que en certa ocasió va pujar el Sr, Llorens, proveïdor de carns, home
molt assenyat i reconegut. Estaven
asseguts cara a cara i el Sr. Llorens li deia: Mira Hermínia fa molts anys que
ens coneixem i mútuament ens hem afavorit amb els nostres negocis, ja saps que
per mi ets la millor client i que t’aprecio en gran manera. Si per mi fos...Pel
temor a ser vistes i els nervis, les noies anaven i venien...El Sr. Llorens
s’havia aixecat d’esquena a la porta, tapava a la senyora. Estava ell amb el
tors una mica inclinat i amb les mans aferrades a les olles a pressió de la
propietària, diuen les noies que se sentia un sorollet que no era ben bé el del
tic de la senyora, diguem, com si xarrupés el porró, beure de canto, entomant
d’esquitllada. Però clar, com que no se
li veia el cap no van arribar a saber que li podia passar a la senyora. En fi,
ja s’ha sap, la gent jove veu pel per a tot arreu. Rosendo Tió, Rosendu, poden
haver escollit el millor noi de la Vall, va ser l’elegit per compartir la seva
vida. Lleig, dropo, bevedor, amb una alopècia cavalcant i una halitosis que
tomba un mort. No ha funcionat mai, per a ella ve a ser com el gos sense orella
ni ull. Diuen que varen intentar fer l’amor la vigília del casori per allò
d’entrenar-se, diuen. I altre vegada tres anys més tard per engendrar la seva
filleta. I no ho van aconseguir. La qual cosa ens fa deduir que la senyora fa
pel cap baix uns trenta anys que no ha reblat cap clau. Pobra, els millors anys
de la seva vida. Quan l’Hermínia no es troba prou catòlica, els diu a les
noies, que vinguin els del asaguru!, el
que vol dir doncs que ja fa anys que no ve el Dr. Ulldemolins, que la visitava
freqüentment i amb esmerçada diligència a la saleta secreta.
Continuarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada