LA FONDA DE L'HERMÍNIA (Tros IV)

  

LA FONDA DE  l’HERMÍNIA

Tros 4

LA FONDA PER DINTRE

Les reformes del 87 van venir a ser un punt d’inflexió, ni més ni menys, en la vida de la fonda, en tots els aspectes. A la planta baixa hi ha la recepció, una mica assilvestrada i sense seguir cap pauta o línia decorativa de cap estil. A la paret de darrera del mostrador, de manera desafiant, pengen dues banyes grosses com un llamp. Impossible que pertanyin a la fauna del lloc, més aviat em decantaria per alguna bestia de Mongòlia o països adjacents. No es menys cert que les maledicències del poble els hi atribueixen propietats al·legòriques. Abans, en un extrem del fastigós mostrador de fusta enganxosa, hi tenien aquell bonic timbre dels hotels, obries la ma i picaves el botonet ring-ring-ring. Lògicament cada vegada que passava un vailet per allà ring-ring, i els diumenges talment semblava un festival de timbres pirinenc. El fet va causar l’enuig de la mestressa fins el punt d’ordenar al Nen que enganxés una xinxeta del revés en la punta del timbre. Aconsellada per bons clients es va endur el timbre a la seva cambra per que no li fotessin un altre cop de pal els de Hasienda, que no hi tenien res a veure. Junt al voluminós llibre de reserves, gentilesa de Codorniu, hi tenien un calendari reproduint una bellesa morena amb una guitarra a les mans, Julio Romero de Torres, de l’any 1979. Entrant a l’esquerra hi jeu un grossot gos immòbil, com abstret, i no es mou, mai borda, i no és mou  perquè és de guix pintat, li manca una orella i només té un ull. Ara fa un any que s’estan pensant en canviar la catifa de recepció, és de ràfia i mostra més forats que catifa, esfilagarsada, representant un serio perill per la gent gran, els de mitja edat y els infants. A la dreta tenim la porta dels lavabos i wàters. En el de les senyores s’hi passa els anys un rònec armari on hi van dipositant els diaris llegits i els Lecturas de la Sra. Hermínia. Encara hi han exemplars de la República. No sé si és prudent assenyalar que tota aquesta zona rau infectada per una pudor que depèn del país podria arribar a ser motiu d’empresonament. Ai Senyor, quin mal de cap de clavegueres diuen els fondistes. Jo crec que entre els anys que porta aquesta pudor senyorejant la zona i lo enemics que són tots del sabó, si ho arreglessin es trobarien com sols, abandonats. Enyorats, tal vegada.

El menjador és l’ànima mater d’un establiment d’aquestes característiques. Té un aforament d’unes 60 persones què, en l’època bona, s’acostuma a omplir. No tens la sensació d’un restaurant parisenc, coquetó i íntim, però si s’haguessin esmerçat una mica, segur que el resultat fora força gratificant. Uniformitat en el conjunt sí que n’hi ha; No hi ha ni una sola cortina que no estigui foradada, els coberts són rigorosament desiguals a totes les taules, les estovalles tenen uns colors ofensius a la vista i deu fer uns cinc hiverns que la Nena els va proposar per tal d’incrementar les vendes al hivern, de convertir el menjador en una sala de reunions per empreses; megafonia, projectors, pissarra, etc. L’Hermínia se’n va anar a Barcelona amb el seu marit i van tornar al vespre amb un horrorós faristol de plàstic amb peu, que avui s’està rere la porta del menjador amb una cistelleta de castanyes damunt , corcades.  Renoi, les taules estan disposades de costat i per files. Com els pupitres de la canalla al cole. De manera que tothom mira al front i tots els ulls es concentren de sobte amb un agosarat rellotge de peses que es va aturar cap allà l’any del 87, per una sinuositat involuntària durant el ball de la conga. Si més no ara, segons com, sembla una caixa de morts dempeus amb unes boles dintre.

L’aire per condicionar el menjador a l’estiu, es proporciona mitjançant quatre ventiladors de sostre com els que tenia la Meryl Streep a Memòries d’Àfrica. Si bé les instruccions de la senyora són força precises: els dies parells el 1 y el 3, i els imparells el 2 i el 4. Més què res perquè consumeixen i a la gent gran no els agrada. Mentida, són uns garrepes!

Damunt de tot aquest panorama en la planta baixa, el casalot s’aixeca tres pisos. El primer el conformen les cambres dels propietaris, el Nen, la filla dels propietaris, les dues minyones de l’estiu i la saleta de la gerent Hermínia, que és secreta. Al segon i tercer hi han les habitacions dels hostatjats, nou portes per pis més dues al fons del passadís en les que hi ha els banys. Divuit habitacions per arreglar cada dia. Les habitacions no són petites, senzilles i orientades al nord. Totes disposen d’un petit lavabo que, majorment, serveix de pixador d’homes improvisat. Encara que són una mica alts. Al seu dia es van plantejar de fer els banys dintre l’habitació, com tots els hotels, però el cost es disparava. L’inconvenient ve donat perquè la clientela, majoritàriament, és gent d’edat avançada, i en el cas dels homes ja poden imaginar-se que gaire bé tots ja tenen la pròstata com la trompa d’un elefant, circumstància que obliga a sortir de l’habitació freqüentment durant la nit originant un batibull de cops de porta i soroll de sabatilles. La mestressa sempre s’ha negat a posar orinals, que els buidin ells, diu, però es clar, el preu és soroll nocturn o lavabos infectats i habitacions pudentes. Les minyones n’estan fins els ovaris de tan avi i tanta merda, i per si fos poc, no hi ha estiu que un o altre no es cagui al llit, donant peu a una empastifada general que fins i tot els poms de porta queden com a matèria reservada. Cobrellit i coixineres incloses. La cambra de la Hermínia, Sra. Hermínia, és la més gran, no té lavabo, però sí orinal. Dues parets són entapissades amb una mena de vellut color sang, com els antics prostíbuls parisencs, i les altres empaperades amb motius romàntics cool blaus, amb fonts d’aigua i adonis despullats amb uns atributs de pes. El llum de sostre és una estilitzada aranya amb ribets ceràmics blancs que entrecreua els braços causant una bona impressió en el repartiment del raig lumínic, si bé mai de la vida  ha tingut bombetes. Disposa d’un petit llum sobre la tauleta de nit que és un jove assegut i amb la bombeta entre les cames que s’acciona amb pera. Del jove ceràmic es podria dir que es parent del maricón, ai, perdó! Del efeminat de la font del jardí. Al costat del cortinatge que amaga el balcó, una amplia balconada, hi ha una gàbia molt maca i llustrosa amb el peu de metall i filigranes. Dintre hi ha un lloro de vius colors i el bec amenaçador. No dona massa la llauna perquè també és de guix com el gos de recepció. O sigui que no pot dir allò de Hermínia puta, Hermínia puta, tan propi dels lloros. Per indicació de la Cap, les noies posen pipes a dintre la gàbia, diu que donen vida. Ostres quina dona, quines exigències més estranyes. Si tinguéssim de fer una valoració de l’estança en el seu conjunt, no podríem per menys d’assimilar-la amb un mausoleu, amb una espectacular i sensorial tomba d’esveltes figures fantasmals. Tot i que aquí de marbre, tururú. Hi ha una porta tapada amb un cortinatge verd fosc, que activant els mecanismes oportuns d’apertura, dona a una habitació contigua que es la del Nen, on dorm el Nen. Mai ningú a la vida ha vist aquesta porta oberta, i la mestressa sempre diu que ni tan sols els bombers la podrien obrir, una roca, el pas barrat a cal i canto. Més segellada que la tomba del faraó. De la resta d’estances no cal fer una descripció acurada donada l’exagerada austeritat ornamental de les mateixes. Bé, la Nena guarda amb desfici damunt d’un prestatge una d’aquelles llaunes que en deien un cine NIC. I li fa costat una simpàtica fotografia panoràmica de la família Monster al complert. Efectes vinculants potser? No, només una sèrie televisiva.