FONDA DE LA HERMÍNIA (Tros segón)

Tros 2

UN TOMB PEL POBLE

El poble no és precisament dels petits per la zona on s’ubica. Té una població aproximada de 300 habitants. No hi queda cap sucursal bancaria, si bé sota l’escala de l’ajuntament hi ha un caixer automàtic de La Caixa, just al costat dels gegants i caps grossos. Manquen mossos d’esquadra, guàrdia civil tampoc, però n’hi havia hagut, molt possiblement pel negoci del contraban, tan llustrós aleshores. Pel que fa al comerç i serveis doncs els habituals: carnisseria, bodega, un cafè, merceria i penjolls, parròquia de Sta. Maria de les Neus, col·legit de primària, fleca, i el clàssic corte inglés: botiga on s’hi ven de tot. I, naturalment, homes i dones per donar vida a tots aquests establiments i els nens necessaris per omplir les aules de l’escola. L’alcalde, Bertomeu Armengou, bona persona i molt servicial amb la gent, políticament parlant és independent, que no professa militància partidista. Millor, un escanyapobres menys. L’agutzil és un personatge entre simpàtic i grotesc, dels que col·loquialment els diem que els hi manca un vull. Antigament aquest càrrec s’ocupava també de traslladar els avisos i fets d’una certa rellevància als convilatans, mitjançant una corneta que la bufava en diferents enclavaments de la població. Tararíiiii.....es fa saber....Avui això ha quedat obsolet, s’han disposat per tot el poble altaveus i les notícies es transmeten per aquest sistema de megafonia. Per tal de captar l’atenció del veïnat, prèviament emeten uns segons d’alguna melodia que sempre és la mateixa. L’anterior alcalde, que va estrenar l’enginy, volia una cosa seria, no ordinària ni moderna. Algun set ciències li va endossar la 5ª de Mahler en el fragment de les trompetes de la mort. I el veïnat, ferotgement emprenyat i acollonit, varen demanar un canvi de melodia. L’agutzil proposà el pasdoble Espanya Cañí i òbviament va ser esbroncat i banyat amb oli d’oliva verge sense refinar, encara es llepa, diuen. Però escolteu, ara estic pensant que no us he dit el nom del poble, valguem Déu, quina distracció la meva. Doncs sí, aquest bell indret a l’abric dels cims que el separen de França és diu Rocavella. L’economia es basa primordialment en el sector agropecuari, el de conreu i el d’explotació forestal. El turisme té de tota la vida unes singularitats molt especials. Això no és La Cerdanya, però hi ha un bon grapat de pixapins que tenen casa pròpia, caps de setmana i alguns dies d’agost es deixen veure. La singularitat a la que he fet referència, es tracte del establiment més emblemàtic de la població des de fa prop de cent anys. És un cas extraordinari, com més anys passen més s’afermen  en el negoci. A la llarga època dels freds i les neus, poca cosa, en canvi per setmana santa, juliol i agost, es converteix en un veritable formiguer de gent. 

Els parlo de la Fonda Hermínia. Va néixer amb aquest mateix nom, molts anys després li van canviar per Hotel Herminia, fins que deu fer trenta anys que el van tornar a batejar com Fonda Herminia i fins avui, si bé per tots aquests indrets se’l coneix com a Ca l’Herminia. Com tots aquests tipus d’establiments centenaris s’han tingut d’anar posant al corrent dels temps amb les lògiques renovacions, millores, adaptacions i canvis necessaris. Val a dir, malgrat tot, que a Ca l’Herminia els ha costat una mica aquest procés de millores, un pel remisos alhora de posar-se la ma a la butxaca, uns guinos, vaja. I això que tenen la ronyonada ben coberta. Només cal dir que a la cuina varen tenir una cuina econòmica fins fa quatre o cinc anys. Un rònec ferro de més de mil kg que ja clamava al cel, soldat per tot arreu i amb filferros fent de suports o tiradors de diferents parts de l’artefacte. Les neveres de fusta i els utensilis de treball conscientment enllardats. La base de les paelles feien ben bé un centímetre. Com els hi diria? Uns porcs, vaja. Pel que diuen, van rebre una visita inesperada, que no eren precisament els de Michelin, i després d’un canvi d’impressions una mica tens, al poc temps van rebre un comunicat que no solament els va fer tremolar les dents, sinó que portava incorporada una notificació inapel·lable per la que els fotien un cop de pal d’aquells que fan història. Fins i tot, del disgust, l’Hermínia va restar allitada una setmana sencera. La fonda esta al bell mig de la plaça del poble. La centralitat urbana per entendre’ns. A diferencia de quasi totes, no és rodona ni tampoc quadrada o rectangular, no. És com aquella plaça de Lucca (Toscana) que té forma ovalada. Gran, espaiosa, la meitat amb arbres i bancs de fusta, i l’altre meitat pel pas de vehicles, camions i l’autobús de línia. Si bé Ca l’Herminia és la nineta de l’indret, allà mateix hi conflueixen els factòtums de la convivència: l’ajuntament, el forn, la farmàcia a dies alterns, el bar Floc de Neu, el corte inglés i alguna cosa més. En l’edifici nº6 de la plaça, segon primera, i viu el doctor Ulldemolins fa ben bé uns trenta anys, no ha volgut mai pertànyer a la seguretat social i encara cobra la iguala als veïns i es va sostenint. Persona molt respectada i amb un gran predicament per part de tots vilatans. De cada quatre diagnòstics n’equivoca cinc, però no se li té en compte, i per la festa major obre el ball de nit. És solter i es dona la feliç circumstància que a la mateixa escala, en el quart primera i viu la senyora Amèlia, persona ja gran i molt afable que de jove va exercir a Barcelona de puta, amb bona acollida i èxit professional. Ara la pobre, sense ascensor, ni dents, surt poc de casa, sovint hi puja el senyor doctor i es fan diagnòstics recíprocament perquè el metge ja tampoc esta per massa auscultacions, i les vaginals, ni ensumar-les de lluny. Entre l’ajuda del doctorat amic i mitja dotzena d’adolescents que hi pugen de tant en tant a què els toqui la corneta, doncs mira, es va arreglant. Però vaja, no crec que ja pugui bufar massa tampoc. Ja ben se sap, la processó és molt llarga i el ciri molt curt. El corte inglés pertany ni més ni menys que a l’esposa del senyor alcalde. Té per costum tenir sempre en el vidre de la porta un foli ratllat en el que hi diu, Ja vinc, un número de telèfon i a sota, escrit amb claredat, l’horari d’obertura i tancament del establiment. La gent del poble, sabedora del costum, passa primer per casa de l’alcaldessa consort i ¡Carmetaaaaaa! En canvi els pixapins la truquen per telèfon i baixa corrents, viu a dues cases.