VENC VOT

Doncs sí, poso a la venda una de les parts més íntimes de l'intel·lecte. Perquè les altres, les altres parts que no formen part de l'intel·lecte, no puc posar-les en subhasta, les necessito i, arribat el cas, tampoc és previsible que hi hagués moltes bufetades per licitar. Sembla que es confirmen les pitjors expectatives, serà necessària una tercera convocatòria per dilucidar qui cony ha de dirigir aquest catxondo país. Lo de catxondo dit amb tots els respectes, una pell de brau no és divertida, ho són els ineptes professionals de la cosa política que, lluny de dedicar-se al noble menester de legislar, inverteixen el seu temps i els nostres diners en sestejar al parlament, compartir copes, abraçar-se a ganivetades, i posar en dificultats els seus flàccids ventres en fondes i ventas, cruspint-se el bo i millor. Això sí, tirant de Visa Or que tan exemplarment els hem facilitat els votants. Som així de singulars. O de ximples.

Anem a veure, un vot és un vot, no cal oblidar que de vegades un sol paperet d'aquests pot encimbellar un diputat a la poltrona o baixar-lo als inferns. Sense targeta Visa, sense luxoses estovalles, exempt de vacances pagades, sense amant. Aquest és el motiu pel qual he posat el meu vot en venda, i encara que amb còmodes terminis de pagament, el seu preu és alt dins d'una escala tarifària que contempla el partit al qual pertany, el pispa que pugui ser i el grau de corrupció que tingui la organització política. Normes que determinen per eliminació als partits que gaudeixin de prestigi, prudència, credibilitat i honradesa. Aquests cotitzen a la baixa, massa demòcrates, res corruptes i models a seguir. No interessen.

No és difícil d’entendre que si són incapaços de fer bé la seva feina, siguin la rialleta de tota Europa, cobrin per dropejar i ens amenacin amb noves eleccions per a les festes de Nadal, un s'hi oposi amb totes les seves forces a tan absurd rumb encara que només sigui per amor propi. No li donaré  l'esquena als torrons ni al rostit de cérvol finlandès, o les nadales dels nens davant del pessebre de figuretes de fang i les d'ofensiu plàstic, perquè a un grupet d'amics se'ls ha ocorregut optar a la Visa Or que tot ho veu i tot ho paga. És a dir, nosaltres som els Visa. Fins aquí podíem arribar. Almenys a Anglaterra pots arribar-te a casa del Sr. Diputat i dir-li a cau d'orella << Tu ets un joputa perquè no has complert el que vas prometre >>. Però aquí si ho intentéssim ens tancarien a la cangri per joputa, que és molt diferent. Són dues vares de mesurar: un mesura i l'altra et fot.

Això no és Londres, ja ho sé, on un cap de files pot arribar a equiparar-se, treballant dur, amb un Lord i residir a Kensington & Chelsea i els dimarts sopar a Alain Ducasse at The Dorchester de Mayfair, on a més de menjar exquisideses, en acomiadar-te et fan un vestit a força de lliures esterlines. Però alerta! Si el diputat no defensa a capa i espasa les seves promeses esbombades durant la campanya electoral, pot acabar sopant cada dia sota un pont del Tàmesi. A Espanya l'operativa és diferent, com la quadratura del cercle, és a dir, un bodrio. Aquí ni el conserge compleix amb el que s'ha dit, per les nits es posa cec de tintorro al Viva Espanya i algun cap de setmana s'apunta a la munteria de Don Fulano, que no persegueix a la guineu, com a molt algunes zorrillas. I com es dóna el cas que en el seu dia no va prometre res o res creïble, en les properes eleccions segueix sent votat i a viure que són tres dies.

Ja dic, venc el vot per a les festes de Nadal. Si es confia en la meva honradesa el preu és més assequible i compliré la meva paraula. Si per contra he d'anar a votar acompanyat del client i a l'hora que digui, la cosa ja és més onerosa (Em perdo el cérvol finlandès, el moment espiritual dels nens o la migdiada reparadora). Abstenir-se curiosos i butxaques minvants. Dono referències i si cal canto ranxeres al compàs de la guitarra camí del col·legit. Facilitats de pagament.

EFEMÈRIDES D’ALGUNES VERGES

A mi un dels paisatges que més m'ha seduït, sense cap mena de dubte, ha estat el nord-oest italià. Terra argilosa, fecunda, ocre i verd per tot arreu sota l'atenta mirada dels milers de xiprers. És molt possible que el paradís terrenal esmentat en la història sagrada sigui precisament aquí, a La Toscana. Tot això amb la aquiescència i permís de la Marca Espanya que, ja se sap, Espanya és com la mare, que no n’hi ha més que una. I a més és de "lo más bonito del mundo entero". Tot i així he de reconèixer que freqüentment peco d'indecís, dubto davant el dilema, em sento ofuscat i decideixo amb la pretensió de simular fermesa i convicció, però no és cert ni fals del tot, sinó tot el contrari. Qui entén del que sap, defensa amb afany que a la mediterrània hi ha tres paradisos universals: La Toscana, La Provença i l'Empordà. Això diuen. Conec els tres paradisos i crec que em decideixo per La Toscana. Això sí, comptant amb la benevolència de Marbella i Benidorm encara que, la veritat, aquesta última la agermano  més amb Manhattan que amb el Mediterrani, per allò dels gratacels aixecats a la vora ferida del mar. Espanya és molt primmirada pel que fa a la planificació urbanística de les seves costes, sobretot a llevant, on s'ha edificat allà on a un li ha sortit dels bessons i en lògica i conseqüent concordança amb la prestigiada Marca Espanya.

No en va en aquelles planures de suaus turons van veure la llum grans personatges com: Leonardo da Vinci, Dante Alighieri, Galileo Galilei, Miquel Àngel, Americo Vespucio, Maquiavel, el meu segon pare, Puccini, Lorenzo de Medici i fins a dos cineastes, Roberto Benigni i Franco Zeffirelli. Aquí, a l'únic Franco que conec és un que es fotografiava a cavall, cobert amb una peluda capa , que va néixer a El Ferrol i signava condemnes a mort. Marca Espanya. No és que sigui millor o pitjor, és simplement diferent, una altra manera, un estil diferent d'enfocar el món. Si Puccini va escriure Tosca, el del Ferrol va compondre Zasca !, obra extensa en diversos actes on rebia fins l'apuntador, i si l'apuntador era català llavors concloïa amb una sòrdida apoteosis, fusell en mà. Que hi farem, és una simple qüestió de gustos, si bé estarem gairebé tots d'acord que hi ha gustos molt semblants al de la cicuta.

El debat polític europeu està absent en les tortuositats i trifulgues de la pseudo política espanyola. Espanya, i la seva marca, és diferent a Europa en gairebé tot, ja ho va dir Fraga, però no hem sabut entendre-ho mai. A la esvalotada i dolça Piazza de Campo, a Siena, es celebra dues vegades a l'any la festa del Palio, per la Mare de Déu de Provenzano al juliol i la de la Mare de Déu de l'Assumpció a l'agost. Festa d'origen medieval on els diferents barris o districtes de la ciutat competeixen en una vistosa i tumultuosa carrera de cavalls, circumdant la plaça amb llancis realment suggestius on els corsers engalanats galopen sobre les desgastades llambordes a la recerca del Palio. En ambdues dates Siena es troba atapeïda de turistes de mig món àvids de conèixer de prop l'emoció de les cavalcadures en tan reduït espai i el colorit dels estendards en places, carrers i balcons. Aquí, on La Marca capitalitza el bo i millor del seu catàleg, hi ha una altra medieval tradició, la coneguda com Torneo del Toro de la Vega. Cruel i espantós viacrucis en el què un toro és perseguit, picat i punxat fins a la mort. Mort sàdica, lenta, crua i estendard del dolor d'un ésser viu elevat a la cinquena essència. El toro és deixat anar a prop de la Plaça Mayor de Tordesillas, corre escortat per la multitud fins a creuar el pont sobre el Duero i arribar a la zona del Cristo de les Batallas -pobre Crist-. Un cop al Campo del Honor comença la litúrgia, el llancejar, que consisteix en enfonsar-li la llança en un costat fins a la mort. I ho fa amb més forats que un colador. Cavallistes i multitud celebren amb gran gresca tan sinistre propòsit un dimarts de setembre, per a la Virgen de la Peña. Es fa patent l’arrel de la Marca España basada ancestralment en la imposició i l’ús de la violència, lluny del diàleg, res d’admetre veus discordants.  

Què els puc dir, si trobo una finestreta en la meva devastada agenda, potser em plantejo un torneig de quatre o cinc dies a San Gimignano. No hi haurà toros, ni cavalls ni llances. Però els colors i la llum que entraran pels meus ulls els asseguro que no les canviaré per cap marca. Només pretenc passejar i no barallar-me amb ningú que es negui a escoltar-me. Marca? No, per favor.

LA GRAN CAGADA

Un tema curiós, per no dir-ho amb el seu propi nom: escatològic. Així és, l'any 2010 afortunadament em vaig lliurar d'un viatge a l'Índia amb un grupet d'amics. En aquells temps jo estava en plena efervescència viatgera i no vaig poder compaginar-ho amb la meva agenda. Al cap dels mesos vam celebrar un sopar per posar negre sobre blanc a les nostres diferents singladures dels últims temps. Com és lògic tothom parlava amb passió i delit dels llocs visitats, posant l'accent en les seves singularitats i sorpreses. El reduït destacament que va optar per viatjar a l'Índia va ser el més derrotista, el més decaigut, no sé si el més vulnerable, crec que no. Van aterrar a Nova Delhi i allí van romandre sis dies, abans d'iniciar un periple que els portaria fins a Mumbai -Bombay-. En el seu discurs les paraules més repetides van ser excrements i defecació.

Faig aquesta introducció per situar-nos al lloc, els esdeveniments i les conseqüències. El govern de l'Índia, amb 1.300 milions d'habitants, s'ha proposat prendre mesures per avergonyir i eradicar l'ancestral costum de defecar per tots els costats, menys en banys i excusats. En aquest país hi ha ja molta gent que ha deixat enrere la pobresa però no l'hàbit de abaixar-se els pantalons en qualsevol lloc. El govern ho té difícil, molt difícil. Els anuncis de televisió i tanques publicitàries furguen en el contrast de ser un país emergent amb la major economia en moviment, en on fer les necessitats a l'aire lliure és la norma habitual en la majoria de pobles i extraradis de les ciutats. Els meus amics van comprovar des d'un tren com en els ravals de la capital, a primeres hores del matí, havia legions d'homes ajupits abonant la infecta terra dels afores. Que per molt abonament que li tirin tan sols brollen els diables. Hores més tard és el torn de "elles" que, en la mateixa posició, sembren de merda l'ambient. I parlo d'hectàrees, no d'un raconet  rere una barraca derruïda. Amb l'objectiu de donar fi a les mega cagades índies, el govern ha construït milions de lavabos repartits pel país, i donar per acabat aquest costum el 2019. No crec que el lema que han ideat pugui limitar una litúrgia de milers d'anys ; "Només l'hàbit d'usar un vàter és un progrés real". Almenys a l'Índia rural.

Actualment a causa d'aquest progrés no tan incipient, es dóna el cas que gairebé tots els defecadors tiren de Smartphone durant el seu alleujament. Es venen milions de televisors, neveres i motocicletes, però a casa, sense lavabo i les vies del tren a vessar d’infectes i pestilents tifes. Tenir un lavabo a la llar segueix sent considerat impur per molts vilatans. Almenys la monarquia francesa es cagava en el tron ​​rebent a emissaris i diplomàtics a Versalles, però un brivall sota el tron ​​retirava els excrements i netejava el cul del monarca. Això si no s’orinava sobre la palla que cobria el terra mentre dictava cartes cortesanes. No els va quedar altre remei que inventar el perfum, Versalles, en tota la seva grandesa, feia pudor de cort  de porcs.

Ja ho han intentat altres vegades a l'Índia, però res. En algunes pedanies i poblets amb castes antiquíssimes els homes van obligar a les dones fer ús dels vàters del carrer, amb el vel i el sari posats. Ells no. No vull imaginar-me a que havien de fer olor els saris, i els efluvis dels homes provinents d'uns calçons entre podrits i momificats, m’ennuvolen el pensament. M'alegro de no haver compartit aquell viatge, i no perquè sigui molt escrupolós, sinó perquè, coneixent-me com em conec, ja em veig prenent un banyet al Ganges i veure’m envoltat i assetjat per vaques sagrades més mortes que vives, rosegades pels infectes insectes, gossos podrits i cent vint tones de xurros diversos gronxant-se al so d'un Sitar, que és la seva mega guitarra. Exxx!

Per concloure, mirin, ja sé que la gran cagada no és un títol per a un article, i els demano excuses, però ... com ho podríem titular?

DÉU VA FER A LA PATATA?

Setmana de transició, poques novetats a ressenyar, o sigui, segueixen creuant els vents i pentinant a contrapèl aquest desgavell i devastat país al qual alguns anomenen marca Espanya, com podrien dir-li marca Citroën. Ahir dimarts, la fiscal general de l'Estat, Consuelo Madrigal, Agustina Madrigal per a Pilar Rahola, va agafar l'escombra d’escalfar el clatell per repartir candela als díscols independentistes en un solemne acte amb motiu de l'obertura de l'any judicial. Pel que sembla, cosa seriosa, no ximpleries com la Diada a Catalunya. Un servidor, que és profà en qüestions de legalitat i formalismes de cintura cap amunt, li passa una cosa semblant a Rahola, en menor mesura perquè sóc més bobo, i és que no he comprès molt bé el discurs de la Sra. Fiscal. Diu textualment que "la llei està per sobre de tot i els que la incompleixen posen en perill la democràcia", "la Fiscalia actuarà per totes les vies” (recorden...No els n’hi passarem ni una) "La demagògia de les forces independentistes que contraposen legitimitat democràtica i legalitat constitucional". És curiós que en un acte de gran importància de les estructures d'Estat, s'empri tanta dedicació a Catalunya, gairebé que és un honor i tot.

Però a veure, a veure, en primer lloc el màxim interès a Catalunya és celebrar un referèndum per poder saber d'una vegada quants jugadors té cada equip. Petició que no fa l’Antoñito el Mandonguilles sinó el 80% de la població catalana, i dins d'aquest percentatge hi ha la tira de jugadors que no volen participar de la Independence Catalonien league, però volen manifestar-se mitjançant el vot (i urna, és clar). Aquests no són independentistes, però per exigir un referèndum també entren al vestidor dels amenaçats, els proscrits, els menys democràtics d'Espanya. Ja m'estic embolicant, gairebé que ja no distingeixo entre bons i dolents, autoritaris i demòcrates, lleis o societat, submissió a les lleis o són les persones les que fan les lleis, acomodar-se a la llei o acomodar la llei a la societat. Exigir més democràcia mitjançant el vot o prohibir que la gent pugui expressar-se. Ja dic, se’m creuen les neurones.

És normal que una fiscal general faci un discurs amb tanta pólvora política? No ho sé, sóc un totxo. Quan es diu que la llei està per sobre de tot i els que la incompleixen posen en perill la democràcia, a què ens referim? A fer concentracions mastodòntiques per tot el territori en un ambient reivindicatiu, festiu, familiar i mancada de incidents (com no siguin d'importació) o tenir ministres i directors Antifrau que conspiren per destruir la reputació d'adversaris polítics. Convocar la població a un referèndum de cartró pedra, amb urnes de cartró o enviar alts càrrecs a Andorra per amenaçar la banca amb la finalitat de que subministren informació de polítics catalans. Ja dic, sóc curt de llums i no sé discernir, és el que té ser català, no entenem, no som solidaris amb el país, no insistim per parlar, negociar, acordar, no hem seguit durant anys estrictament la llei. No hem col·laborat amb els governs d'Espanya per poder crear majories en temps de vaques magres, donant una maneta. No hi ha una cascada d'articles del nostre Estatut que han estat suspesos pel Constitucional, havent estat copiats per l'andalús i no recorreguts.

De veritat, ho juro, arriba un moment que ja no sé si Déu va fer l'home o l'home va sorgir d'una patata. És igual, alea jacta est, que diria un estirat presumptuós com jo. Em pregunto si no estarem tots una mica bojos, les coses haurien de ser més senzilles, més fàcils. Si en tota l'Europa civilitzada, per posar un exemple, hi ha desenes de països amb governs de coalició, perquè resulta impensable a la marca Espanya. Si en aquests mateixos països es dialoga i es discuteix fins a la sacietat tots els maldecaps que origina l'acció política, perquè a la marca Espanya es lliuren del mort i el traspassen  al Tribunal Constitucional? Que potser han perdut la parla, Sr. Rajoy?