COPS DE MAR. ¡QUIN ESTIU MÉS GUAI!

Has jurat guardar-me amor etern, deia ell, ruc d’ell, per tant  ja no em podràs posar banyes en tota la vida, va concloure el ruc. La resposta a tan oníric raonament no es va fer esperar. Vés ha prendre pel cul i no diguis més bestieses, va dir ella mentre es tensava les gomes de la seva braga/bikini. L'acció es desenvolupava a escassos dos metres de la meva copa de vi blanc, molt fred, és clar. El veranda, amb els braços i cames empastifats de inintel·ligibles ratlles blaves, quan es desprenia de la seva gorra de guerriller, presentava un micro crani plantat de pèls grocs a la part superior, el terrat diguem. Els laterals del crani, presumiblement, s'haurien esquilat amb el ganivet elèctric de tallar xoriço. Style Changui. La seva suposada “promesa”, escampada per la tovallola, destacava per les tres anelles penjant del lòbul, una perla més falsa que la innocència del PP a tot el llavi inferior, i un indiscret i rovellat cascavell penetrant i penjant del seu melic. Style putot festiu. Més no vaig veure. Però el meu instint, ai el meu instint !, em suggereix que alguna ferramenta  devia de portar la mossa en tota la bonyiga. Potser una campaneta, potser una dent de mico o, qui sap, si un colló de pop. No fotis!, qui sap, a saber. No els explico res més de la conversa d'aquests troglodites, no val la pena haver de donar-nos un bany de iode. Per cert, oi que s'han inventat els pipi/can o la platja/can? Doncs cony que muntin el tarugo/can i fiquin a tots aquests del cervell congestionat. Eii Choni. Quina gentussa, cony. ¡Marxant una altra copeta de blanc, si us plau. I fresc!

Ja saben, la bañota de l'estiueig. El conyàs de la brisa, la xafogor, la maleïda calor, les infusions de teta nocturna a la sorra, el modern banyador del pare, déu meu! Els acabats d’ofegar, les sirenes, ambulàncies, la policia i, en fi, els collons dels negres donant color a la cosa amb els seus modelets i bosses Vuitton de tot a cent, amigo. Que si a la tornada em llanço de cap al gimnàs, que com segueixis així la panxa t’amagarà la pirula ... per el  que serveix! Que si en els balcons fora guiris! L’altre que diu veig cul, vull cul, la senyora que per fi pesa només 52 kgs, però els pits 48 més, que no ens deixen portar al gosset, caguntot. Miniflauta de Jabugo a 9 eurets i mal profit. El cotxe nou, per pagar, les consoles dels nens al respatller, en còmodes terminis, ella amb pamela i ell amb cabreig, el gosset, la pilota de platja, l'apartament, per pagar, fet una merda amb tanta humitat. La gent s'ho munta bé, tenim apartament a segona línia de mar. Sap distribuir els temps i alternar les fases de la lluna: 15 dies per gaudir arruïnant-se i onze mesos i mig per pagar les quotes de la hipoteca i l'IBI de premi de consolació.

Homeee, Pere, quant de temps, cony! Feia anys que no el veia, busca-raons, dropo, vividor, sense feina coneguda, amant de les  amants, solter i víctima dels setges sexuals. Què és de la teva vida, segueixes enarborant el pal major en els mars regirats? Perquè suposo que no t'hauràs casat, no? No, que va, que va. Tot ha canviat, amic. Ja no cal seguir fent de gos i ensumant dones a les que fer-les un favor. Ara tot és més senzill. Avui hi ha el WhatsApp i les subministradores d'orgasmes, jajaja! Ostia Pere, el que tu no sàpigues ... I es pot saber qui són les subministradores d'orgasmes, no em diràs que ara vas pagant. Ni un duro, avui les dones, no totes, és clar, ja són més agosarades que nosaltres en els vells temps, i et posen entre l'espasa i la paret a cada cantonada. I aquí a la platja, ni t'explico. Collons, i jo sempre enclaustrat tocant el piano, ruc ignorant si què sóc. ¡Subministradores d'orgasmes, quins pebrots! Però què Guai !! 

COPS DE MAR. LA CALOR D'UNA FACTURA

Avui no els vull parlar de la calor, les onades, els xiringuitos, les arrambades nocturnes a la sorra o les gambes al “ajillo”. Ni de la mare que els va parir a tots. Que no sé qui és. En tot cas, només em referiré, excepcionalment, a la calor. Res de nou, cap canvi, com cada any sinó més: Estic fins als mateixos congres de portar enganxada cada dia, en els braços i el que segueix després d'ells, aquesta fina i transparent capa calenta, humida i enganxosa que entorpeix el normal funcionament de les poques neurones que acumulo i, tristament, dinamita qualsevol iniciativa encaminada al més mínim esforç. Tot al contrari, sens dubte, de quan concorren totes aquestes circumstàncies en una tòrrida batussa amb una vaporosa damisel·la. Sent així, tota calor és poca. O era poca, perquè ja ni me'n recordo. (Calor: sensació que s'experimenta en entrar en contacte amb un cos calent o en estar en un ambient calent.)

Però seguim, que la calor es referma. Alain Ducasse és d'aquesta generació de cuiners que, amb només veure-li el somriure, saps que et deixarà la cartera en calçotets mitjançant "l'addition". Va oficiar de gran guru dels fogons en el segon pis de la Tour Eiffel al Jules Verne. Es tractava d'un sopar romàntic amb el que el president de la república complimentava al matrimoni Trump-Melania. A l'esquerra, Brigitte i Donald, al davant, Emmanuele i Melània. Als seus peus la ciutat llum i el Sena. Algun espavilat dels molts que sobren, es va afanyar a confeccionar una foto muntatge en què s'apreciava una factura per un import total de 154.953 euros. Cagundéu! Va ser la reacció irada i immediata dels furiosos internautes. I un Armand de Brignat valorat en 130.000 euros, una altra vegada, cagundéu!, les xarxes socials, clamaven i rugien. Motiu no els hi faltava, n’estic segur. Afortunadament a les poques hores, Le Monde va esmenar la plana als impresentables que van originar tal confusió, falsedat morbosa. L'àpat no va superar els dos mil cinc-cents euros, facturats a Emmanuele Macron, no a l'estat francès. O sigui, com a Espanya es fan aquestes coses, però a l'inrevés, donin-li la volta i Bingo! En certa manera es pot excusar la lleugeresa dels internautes espanyols perquè no estan acostumats a aquestes petiteses. El dolent dels 2500 és que sense ser un desaforament tampoc és una bagatel·la, però ja veuran com serà aprofitat per alguna Mariloli per dir-li al marit que a veure si es despenja amb un sopar així, no siguis tan ronyós, tonto del cul. Cagunlostia! Vacaburra, ets. Si és que som així, collons, perquè negar-ho. En un altre ordre de coses, parlant de Melània, esfinx, faraona, inexpressiva, muda, bellesa agressiva, exquisida escultura eslava i amb ulleres de sol fosques, impulsa a pujar 154.953 vegades al segon pis de la Tour Eiffel per donar-li la mà, sense ascensor, enfilant-se per els ferros. Colló, i tant! Doncs bé, en un altre muntatge fotogràfic d'algun malvat, es pot veure a la princesa de les agrestes planes americanes, ficar innocentment la mà al paquet presidencial, del francès. Serà desgraciat el paio, no el francès. És que el que no pot ser, no pot ser.

Ja em disposava a tancar els bolígrafs i penjar l'ordinador, quan m'apareix una petita nota a la cantonada inferior dreta de la pantalla a on llegeixo: Cul veig, cul vull. Cony! Qui hi ha per aquí? El coixí es va inflar i em va estrènyer més, el cul. Què em dius, no fotis, si us plau, però on som? Clico la tecla i se’m redirigeix ​​a una pàgina d'Instagram en la qual apareix l'arxifamós, gran editor de programes d'entreteniment, marujo de galliners i cotorres, comandant en cap de l'exèrcit de marujas espanyoles: Jorge Javier Vázquez, d'esquena, en boles, recolzat en una columna hel·lenista, la vista perduda en l'horitzó i el cul en pompa, amb un peu de foto que potser evoca els seus pensaments i resa: cul veig, cul vull. ¡Cagundéu!

COPS DE MAR. UNA CONYA

A les ones no hi ha qui les pari, cap amunt, cap avall, que pujo, que baixo. En fi, un conyàs. No les onades, sinó el govern de les corrupteles; que no hagáis tonterías o vendrá Frau Cospedal, que si te doy con el 155, que si te enrejo y me chuto tu patrimonio, que nada de comprar urnas o pongo al fabricante en una urna y a ti en una tasca de tintorro cañí, que como buen español no negocio porque no me sale de los cojones y olé, que como buen demócrata me encanta el airoso pasodoble que lleva por título susurros de sables, que si te incauto la Cheneralitá y monto un puticlú, que si me arremango y lleno de Bárcenas la Cheneralitá para dirigil-la, que te invado la región, la inmovilizo y la bloqueo  -Bueno eso no, que si la bloqueo, Egpaña se me colapsa-, que voy a encarcelar  a tres millones de catalufos, que monto un gran hermano en la TV3. En fi, ja dic, un conyàs com la copa d'un pi.

Com anava dient, les onades pugen i baixen. I per què cony parlaria jo de les ones ara? Ah sí! Estic a la platja i he d'atendre als meus cops de mar, la meva concepció in situ sobre les palmeres assotades pel vent, les hordes de guais en pantalons curts i el sensual resseguiment de belles dones en les nits de sopars en terrasses i ambients chic! Que jo sàpiga l'alcohol no ha estat convidat però, creguin-me, pura luxúria, no es veu però se’l nota, campeja i regna al seu aire, des de les més lúgubres i casposes taules fins al més alt pavelló amb bandera espanyola dels iots amarrats en bateria. Tothom donant-li al morro amb mà de vidre i esperit de 40 graus, doblegant el colze amb empenta i traça marinera. I potser, pobre de mi, tinguin tota la raó del món en agafar aquestes bufes tan aristotèliques o quixotesques ... es veuen tan diferents les coses! És clar que sí, just al costat hi ha una taula amb dues parelles de certa edat, cara a cara, durant tot el sopar no han cessat els seus estúpids circumloquis en veu més que alta. Li he suggerit al meu fill que potser caldria cridar-los l'atenció, sopa tranquil que et conec. He sopat. Elles sensacionals, belles, atractives, grans ulls rimelats. Els dos verandes carregats de polseres, medalles i tros de  Rolex, és clar. Camisa blanca i calçons curts. Quina estampa més estival i festiva! De menjar no sé què han menjat, però de beure ... un frau per a les entranyes, una acte d’aniquilació i extermini de les estimades freixures, beneït fetge! M'abstinc de relatar en quin estat es trobaven en marxar, desequilibri en estat pur.

El calendari m'informa que és dijous, el sol fa estona que xuleja a les altures i el mar blaveja l'horitzó de marbre turquesa, bon dia per navegar, no navegaré. La meva dona, conscient de la meva ingent tasca en aquest món, m'ha deixat una llista sobre del ordinador que de lluny intueixo com un rotllo de paper de vàter. Toca supermercat. He sortit de casa xiulant per no exterioritzar el meu cabreig encara que, ben mirat, també m'agrada ocupar-me de la compra perquè, entre altres coses, compro el que mai em comprarien a mi. Alerta! Fa dos mesos que no compro whisky, res, ni gota. Maleïda panxa, no es dóna per al·ludida i segueix amb la seva pertinaç crescuda. Un altre conyàs com una casa.

Bones notícies, en el seu últim informe econòmic el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, assegura que Catalunya porta posada la directa aportant uns resultats més que òptims. ¿Exportació, tret identitari, indústria eficient, caràcter emprenedor dels catalans, conjuntura mundial? No amics meus, res d'això. El ministre té la certesa que aquests magnífics resultats es deuen al fet que Catalunya esta a Espanya! Cágate lorito. Mitja Espanya ja s'està fregant les mans. Ni tan sols és un conyàs, això és la conya en persona. I marinera, és clar.

COPS DE MAR. ROGELIO, ELS NÚVOLS I EL JUTGE.

Es va produir la mort d'un conegut, l’apreciava. La mort, ni que sigui esperada o temuda, sempre ens agafa amb el pas canviat, l'efecte sorpresa ens commou. I els sentiments, com els pètals, s'obren de manera que llavors, i només llavors, descobrim  que sentíem pel finat alguna cosa més que una simple amistat. De vegades fins i tot enaltim aquelles virtuts que mai vam tenir l'honradesa de reconèixer-lo. Per no esmentar les crítiques pujades de to amb què injuriàvem la seva feina  o les seves dots.

En aquest cas no ha estat així, Rogelio va ser un mariner d'aigües precipitades, va embarcar amb disset anys en un vaixell bacallaner i ja no va abandonar el mar fins al dia de la seva jubilació, fa tot just uns quatre anys. Amb singladures de deu mesos la vida de Rogelio va transcórrer entre Terranova i Groenlàndia, i els seus últims abordatges van ser en el mar de Barents, al nord de Lapònia i al sud del Pol Nord. Era un home de poques paraules, sorrut, esquerp i adust. Lliurava dos mesos a l'any cremant els seus cartutxos al bar de la confraria de pescadors. Sobre els quaranta anys un accident li va minvar en part les facultats del seu braç esquerre. El capità no va permetre la seva evacuació a cap port noruec i va ser atès a la infermeria del vaixell. El maleït arpó va esbudellar el seu avantbraç. Tenia sentit de l'humor i fins i tot feia riure als seus contertulians. A la pregunta de si tenia una núvia a cada port, sempre responia irat que ell no tenia núvies, tenia esposes en tots els ports d'Escandinàvia que el tractaven com a un marit de veritat, deia. No hi ha més, s'ha assegut a la taula de Neptú i li desitjo una llarga i còmoda singladura en el fons de l'oceà on, a no trigar, tindrà una sireneta esperant-lo a cada escull.

El temps és implacable, cada jornada es fa de dia segons el que li surti al temps dels entre núvols. Després d’un juny  abrasador i inquietant, juliol desperta amb alts i baixos impredictibles. Hi ha gent a la platja, m'ho miro de lluny per no cremar-me, però els carrers apareixen amb certa tranquil·litat, sobretot per als comerços. No així en la nit en què el bullici es dispara i poder reservar una taula en un restaurant es converteix en una odissea. Seguim amb els estereotips de sempre, sento una senyora rondinar perquè una botiga llueix un rètol amb la paraula "souvenirs", aquesta mania, diu, de retolar tot en català. Podria ser la mateixa que l'any passat em va indigestar el Martini per allò de "pa", havent de ser, segons ella, "pan", no ho entenia, tot i que l'establiment no tenia motos ni cotxes, ni de bon tros calces i sostenidors a l'aparador. ¡Maleït català subversiu!

Veig per televisió, amb rubor, impotència i fàstic, a una senyora plorar desconsoladament perquè han "okupat" casa seva i no només no pot entrar-hi, sinó que li han aconsellat que no aparegui per allà, que formuli la denúncia però que no prengui cap iniciativa que podria perjudicar-la greument. Els confesso que és una cosa que m’atordeix i treu de polleguera, per no dir que m’encabrona molt seriosament. Per acabar de filar encara més prim, els ocupants, des del balcó, es mofen d'ella, la insulten i la comminen perquè se’n vagi a fer punyetes. Crec que legalment existeixen  no sé quines tortuositats legals que impedeixen el desallotjament immediat dels habitatges afectats per aquesta xacra que es compte per milers. M'agradaria parlar amb un jutge, no amb un advocat o amb el set ciències de torn, amb un jutge que em dediqués el temps necessari per instruir-me i fer-me entendre que el principi de propietat privada és interpretatiu, que pugui ser segons com. A ulls d'un llec com un servidor, l'assumpte és senzill, diàfan, net, indiscutible, injust, lamentable, insultant; Jo visc aquí, pago els impostos, tinc una escriptura justificativa de la propietat perquè la llei m'obliga a tenir-la, he pagat al notari els seus honoraris i al registre també, i, em fa mal, però també he pagat la hipoteca. ¿I no puc entrar a casa meva?