COPS DE MAR. ROGELIO, ELS NÚVOLS I EL JUTGE.

Es va produir la mort d'un conegut, l’apreciava. La mort, ni que sigui esperada o temuda, sempre ens agafa amb el pas canviat, l'efecte sorpresa ens commou. I els sentiments, com els pètals, s'obren de manera que llavors, i només llavors, descobrim  que sentíem pel finat alguna cosa més que una simple amistat. De vegades fins i tot enaltim aquelles virtuts que mai vam tenir l'honradesa de reconèixer-lo. Per no esmentar les crítiques pujades de to amb què injuriàvem la seva feina  o les seves dots.

En aquest cas no ha estat així, Rogelio va ser un mariner d'aigües precipitades, va embarcar amb disset anys en un vaixell bacallaner i ja no va abandonar el mar fins al dia de la seva jubilació, fa tot just uns quatre anys. Amb singladures de deu mesos la vida de Rogelio va transcórrer entre Terranova i Groenlàndia, i els seus últims abordatges van ser en el mar de Barents, al nord de Lapònia i al sud del Pol Nord. Era un home de poques paraules, sorrut, esquerp i adust. Lliurava dos mesos a l'any cremant els seus cartutxos al bar de la confraria de pescadors. Sobre els quaranta anys un accident li va minvar en part les facultats del seu braç esquerre. El capità no va permetre la seva evacuació a cap port noruec i va ser atès a la infermeria del vaixell. El maleït arpó va esbudellar el seu avantbraç. Tenia sentit de l'humor i fins i tot feia riure als seus contertulians. A la pregunta de si tenia una núvia a cada port, sempre responia irat que ell no tenia núvies, tenia esposes en tots els ports d'Escandinàvia que el tractaven com a un marit de veritat, deia. No hi ha més, s'ha assegut a la taula de Neptú i li desitjo una llarga i còmoda singladura en el fons de l'oceà on, a no trigar, tindrà una sireneta esperant-lo a cada escull.

El temps és implacable, cada jornada es fa de dia segons el que li surti al temps dels entre núvols. Després d’un juny  abrasador i inquietant, juliol desperta amb alts i baixos impredictibles. Hi ha gent a la platja, m'ho miro de lluny per no cremar-me, però els carrers apareixen amb certa tranquil·litat, sobretot per als comerços. No així en la nit en què el bullici es dispara i poder reservar una taula en un restaurant es converteix en una odissea. Seguim amb els estereotips de sempre, sento una senyora rondinar perquè una botiga llueix un rètol amb la paraula "souvenirs", aquesta mania, diu, de retolar tot en català. Podria ser la mateixa que l'any passat em va indigestar el Martini per allò de "pa", havent de ser, segons ella, "pan", no ho entenia, tot i que l'establiment no tenia motos ni cotxes, ni de bon tros calces i sostenidors a l'aparador. ¡Maleït català subversiu!

Veig per televisió, amb rubor, impotència i fàstic, a una senyora plorar desconsoladament perquè han "okupat" casa seva i no només no pot entrar-hi, sinó que li han aconsellat que no aparegui per allà, que formuli la denúncia però que no prengui cap iniciativa que podria perjudicar-la greument. Els confesso que és una cosa que m’atordeix i treu de polleguera, per no dir que m’encabrona molt seriosament. Per acabar de filar encara més prim, els ocupants, des del balcó, es mofen d'ella, la insulten i la comminen perquè se’n vagi a fer punyetes. Crec que legalment existeixen  no sé quines tortuositats legals que impedeixen el desallotjament immediat dels habitatges afectats per aquesta xacra que es compte per milers. M'agradaria parlar amb un jutge, no amb un advocat o amb el set ciències de torn, amb un jutge que em dediqués el temps necessari per instruir-me i fer-me entendre que el principi de propietat privada és interpretatiu, que pugui ser segons com. A ulls d'un llec com un servidor, l'assumpte és senzill, diàfan, net, indiscutible, injust, lamentable, insultant; Jo visc aquí, pago els impostos, tinc una escriptura justificativa de la propietat perquè la llei m'obliga a tenir-la, he pagat al notari els seus honoraris i al registre també, i, em fa mal, però també he pagat la hipoteca. ¿I no puc entrar a casa meva?