LLETRA A LLETRA

Plou, en bona hora. L'aigua és necessària per hidratar el planeta i els nostres rovellats ossos. D'aquestes tardes en què a un li entra aquesta estranya enyorança, una miqueta de records que ja no tornaran i un molt d'ànsies de viure, de connectar amb la vida i desprendre’t de la rutina. Tasca gens fàcil, som animals de costums. Massa embolics per sostreure’s de la realitat, de la quotidianitat. Gairebé tot està cap per avall. Fa fàstic. Les lleialtats i fidelitats brillen per la seva absència. Temps convulsos, temps de mentides i impostures, de baixes passions.

Tretze anys escrivint pels descosits sota el paraigua del Tren de Llarg Recorregut. Em fa l'efecte que aquesta "marca" ha envellit, com jo mateix. Què ràpid passa el temps. Em van aconsellar al diari que presentés tres opcions, tres capçaleres i, finalment, vam acordar el Tren. I aquí segueix donant guerra, creuant estacions, devorant quilòmetres i llocs. Països, gent, costums, paisatges i desgràcies també.

M'agrada explicar històries, la gran majoria viscudes, les altres doncs penjant del trapezi de la inventiva, de la mare de tots els recursos; la imaginació. Quan la imaginació vola, ja se sap, un remenat de piruetes en l'aire, portes que s'obren i tanquen, il·lusions que pengen d'un fil i pretenem amarrar-les amb un altre fil. És divertit obrir el calaix de les lletres i seleccionar-les, escollir-les, resseguir el seu esvelt perfil, i construir paraules, ordenar-les, combinar-les en un perseguit ordre fins que donin lloc a frases que sonin com acords i concises. Com la cadència d'una melodia edificada amb saltirons pel teclat d'un piano. Ajuntem frases per recollir-les en un paràgraf. Ordenem els paràgrafs i ja tenim el text. ¿Haurem encertat? Se sentirà una bonica melodia? ¿Agradarà? Ningú ho sap en aquest moment. Tan sols els lectors emetran el veredicte inapel·lable; aprovat o insuficient, aquest i només aquest serà el veritable valor del treball. Tota la resta no importa.

Aquesta finestreta, del Tren, ja fa molts anys que es va obrir. De quan en els trens es podien abaixar o pujar. Ja fa tant que avui les finestretes dels trens són hermètiques, ja no s'obren. La meva sí. A bord, respiro l'apressant aire càlid i xafogós de les serpentejants planures i les afilades i feridors queixalades del vent gelat de les muntanyes. M'arriba el rugit de la vella locomotora udolant entre congostos. Veloç, constant i amb rància saviesa, engoleix els desgastats rails que arriben fins a l'infinit sense conèixer-se, deixant al seu pas un rastre descomunal i alhora efímer de fum negre.

Persisteix la pluja, no dona treva. Ha canviat el paisatge, els verds són més verds i el camp s'inocula de primavera. No trigarà el sol a apaivagar el termòmetre per després enfilar-se uns quants pisos més amunt, on habita la suor i l'ensopiment. Quan les roselles uneixen les seves galtes vermelles i travesses enmig del sembrat. Conec parts en què la calamarsa ha polvoritzat els cirerers, un greu error de la naturalesa. "Vull fer amb tu el que la primavera fa amb les cireres", Neruda i els seus acolorits somnis.

És temps de tren, de meravelles. He pres el camí de la dreta, les bifurcacions són per prendre decisions. El tren s'endinsa al bosc i ens ensenya les seves llàgrimes de menta i farigola. Els aromes embriaguen l'espai, pins i roures competint per mostrar la seva impol·luta grandesa i els incomptables rierols transportant la seva mercaderia vessants avall. Allà hi han els pollancres, com llapis verds i platejats, secs, rebent el beneït líquid, jugant entre els canyissars exhausts. La soledat del bosc s'ha trencat amb l'arribada de la primavera.

EXCENTRICITATS

"El pitjor de la mort és que és per sempre", caramb!  Quantes poques paraules per dir tanta veritat. Fi i sibil·lí, García Márquez en tot el seu esplendor. "Perdonin que no m'aixequi" va dir Groucho Marx de la inscripció en la seva futura tomba. Dues maneres oposades d'enfocar un tema que produeix terror a la majoria dels humans. I encara tenim el popular i planer "El muerto al hoyo y el vivo al bollo" que se sol emprar entre  vividors i aprofitats. Fa pocs dies que prenent cafè i llegint un diari em vaig posar perdut el jersei en llegir un curt però contundent epitafi: Donant els condols a la vídua "Ho sento molt, que no sigui res". "Avui per tu, demà per mi", no es diu, però es pensa. N'hi ha realment que són per morir-se, sobretot els que es mediten abans de deixar-los anar i en què cal posar cara d'aflicció i el gest tort. Com qui té ganes mal d'estomac, vaja. A cau d'orella de la vídua "Pots estar contenta, en Ramón ha quedat molt maco". Versió pelegrina i cutre: "Ha quedat molt bé, sembla adormit" "Qui ho havia de dir, ahir prenent unes cerveses al bar den Paco". Decididament em quedo amb l'elegància i senyoriu de Jep Gambardella, el magistral protagonista de la Gran Bellesa. En el funeral d'un amic de cos present, diletant i aristocràtic, Jep, s'acosta al fèretre amb la cara hieràtica i la mirada humitejada, immòbil, cap múscul en acció i sense una llàgrima -per no robar protagonisme als parents-, mira al fèretre com si estigués veient en el seu interior i es dóna mitja volta per llançar la seva mirada a la vídua, a la qual s'abraça compungit i xiuxiueja a cau d'orella "Quan tot això passi, d'aquí a uns dies, setmanes, potser algun mes, i el dolor s'hagi anat apaivagant, truca’m, estimada. Sí senyor, tot un cavaller, però calavera fins a la medul·la ".

Cada un de nosaltres podria escriure un llibre de la seva vida, relacionant la quantitat de misèries, insensateses, baixeses, mentides i ficades de pota que ha sentit o presenciat. En aquest porc món, exceptuant malalties, misèries i guerres, gairebé tota la resta és una conya. El que estigui lliure de culpa que es foti un cop de destral, estaria sol. I no oblidin que tot el que els pugui passar en aquesta vida, abans ja ho ha cantat un bolero. Estanislau Figueres ja va dir allò tan encertat al Parlament espanyol "« Senyors, vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres ». És clar que sí, ens esforcem tant al llarg de la vida per poder arribar a ser el que mai hem sigut ni serem, que no ens queda un altre remei que actuar de forma ordinària, cíclica i ranquejant. Abans ens passàvem les vacances d'agost fent plans per a setembre. Avui ens sembla poc un mes de vacances i ens avorrim de pensar que al setembre tornarem al de sempre, a la rutina. Falta originalitat, no en tenim, i portem desenes d'anys conjurant-nos per canviar les coses, olorar aromes nous, planejar nous objectius ... però abans morim en l'intent. "Alguna vegada has comptat les dones amb les que has estat ?, No sóc bo en aritmètica. Resposta intel·ligent i sàvia.

Recorden l'escena final de Els Ponts de Madison? Francesca tremola de por i d’indecisió  amb la mà a la maneta de la porta. ¿Què fer? Saltar del cotxe i obrir el seu cor a la novetat, el desitjat, el envejat, o quedar-se paralitzada tan sols recordant el que va ser i no serà mai més. Petrificada. No hi ha vent favorable per a qui no sap on va. I hem de reconfortar-nos, trencant les nostres vides sense atrevir-se a obrir aquella finestra que sembla cridar-nos? "Els vells somnis eren bons somnis. No es van acomplir, però m'alegro d'haver-los tingut”. Molt bonic, sí, però què més?