EXCENTRICITATS

"El pitjor de la mort és que és per sempre", caramb!  Quantes poques paraules per dir tanta veritat. Fi i sibil·lí, García Márquez en tot el seu esplendor. "Perdonin que no m'aixequi" va dir Groucho Marx de la inscripció en la seva futura tomba. Dues maneres oposades d'enfocar un tema que produeix terror a la majoria dels humans. I encara tenim el popular i planer "El muerto al hoyo y el vivo al bollo" que se sol emprar entre  vividors i aprofitats. Fa pocs dies que prenent cafè i llegint un diari em vaig posar perdut el jersei en llegir un curt però contundent epitafi: Donant els condols a la vídua "Ho sento molt, que no sigui res". "Avui per tu, demà per mi", no es diu, però es pensa. N'hi ha realment que són per morir-se, sobretot els que es mediten abans de deixar-los anar i en què cal posar cara d'aflicció i el gest tort. Com qui té ganes mal d'estomac, vaja. A cau d'orella de la vídua "Pots estar contenta, en Ramón ha quedat molt maco". Versió pelegrina i cutre: "Ha quedat molt bé, sembla adormit" "Qui ho havia de dir, ahir prenent unes cerveses al bar den Paco". Decididament em quedo amb l'elegància i senyoriu de Jep Gambardella, el magistral protagonista de la Gran Bellesa. En el funeral d'un amic de cos present, diletant i aristocràtic, Jep, s'acosta al fèretre amb la cara hieràtica i la mirada humitejada, immòbil, cap múscul en acció i sense una llàgrima -per no robar protagonisme als parents-, mira al fèretre com si estigués veient en el seu interior i es dóna mitja volta per llançar la seva mirada a la vídua, a la qual s'abraça compungit i xiuxiueja a cau d'orella "Quan tot això passi, d'aquí a uns dies, setmanes, potser algun mes, i el dolor s'hagi anat apaivagant, truca’m, estimada. Sí senyor, tot un cavaller, però calavera fins a la medul·la ".

Cada un de nosaltres podria escriure un llibre de la seva vida, relacionant la quantitat de misèries, insensateses, baixeses, mentides i ficades de pota que ha sentit o presenciat. En aquest porc món, exceptuant malalties, misèries i guerres, gairebé tota la resta és una conya. El que estigui lliure de culpa que es foti un cop de destral, estaria sol. I no oblidin que tot el que els pugui passar en aquesta vida, abans ja ho ha cantat un bolero. Estanislau Figueres ja va dir allò tan encertat al Parlament espanyol "« Senyors, vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres ». És clar que sí, ens esforcem tant al llarg de la vida per poder arribar a ser el que mai hem sigut ni serem, que no ens queda un altre remei que actuar de forma ordinària, cíclica i ranquejant. Abans ens passàvem les vacances d'agost fent plans per a setembre. Avui ens sembla poc un mes de vacances i ens avorrim de pensar que al setembre tornarem al de sempre, a la rutina. Falta originalitat, no en tenim, i portem desenes d'anys conjurant-nos per canviar les coses, olorar aromes nous, planejar nous objectius ... però abans morim en l'intent. "Alguna vegada has comptat les dones amb les que has estat ?, No sóc bo en aritmètica. Resposta intel·ligent i sàvia.

Recorden l'escena final de Els Ponts de Madison? Francesca tremola de por i d’indecisió  amb la mà a la maneta de la porta. ¿Què fer? Saltar del cotxe i obrir el seu cor a la novetat, el desitjat, el envejat, o quedar-se paralitzada tan sols recordant el que va ser i no serà mai més. Petrificada. No hi ha vent favorable per a qui no sap on va. I hem de reconfortar-nos, trencant les nostres vides sense atrevir-se a obrir aquella finestra que sembla cridar-nos? "Els vells somnis eren bons somnis. No es van acomplir, però m'alegro d'haver-los tingut”. Molt bonic, sí, però què més?