LLETRA A LLETRA

Plou, en bona hora. L'aigua és necessària per hidratar el planeta i els nostres rovellats ossos. D'aquestes tardes en què a un li entra aquesta estranya enyorança, una miqueta de records que ja no tornaran i un molt d'ànsies de viure, de connectar amb la vida i desprendre’t de la rutina. Tasca gens fàcil, som animals de costums. Massa embolics per sostreure’s de la realitat, de la quotidianitat. Gairebé tot està cap per avall. Fa fàstic. Les lleialtats i fidelitats brillen per la seva absència. Temps convulsos, temps de mentides i impostures, de baixes passions.

Tretze anys escrivint pels descosits sota el paraigua del Tren de Llarg Recorregut. Em fa l'efecte que aquesta "marca" ha envellit, com jo mateix. Què ràpid passa el temps. Em van aconsellar al diari que presentés tres opcions, tres capçaleres i, finalment, vam acordar el Tren. I aquí segueix donant guerra, creuant estacions, devorant quilòmetres i llocs. Països, gent, costums, paisatges i desgràcies també.

M'agrada explicar històries, la gran majoria viscudes, les altres doncs penjant del trapezi de la inventiva, de la mare de tots els recursos; la imaginació. Quan la imaginació vola, ja se sap, un remenat de piruetes en l'aire, portes que s'obren i tanquen, il·lusions que pengen d'un fil i pretenem amarrar-les amb un altre fil. És divertit obrir el calaix de les lletres i seleccionar-les, escollir-les, resseguir el seu esvelt perfil, i construir paraules, ordenar-les, combinar-les en un perseguit ordre fins que donin lloc a frases que sonin com acords i concises. Com la cadència d'una melodia edificada amb saltirons pel teclat d'un piano. Ajuntem frases per recollir-les en un paràgraf. Ordenem els paràgrafs i ja tenim el text. ¿Haurem encertat? Se sentirà una bonica melodia? ¿Agradarà? Ningú ho sap en aquest moment. Tan sols els lectors emetran el veredicte inapel·lable; aprovat o insuficient, aquest i només aquest serà el veritable valor del treball. Tota la resta no importa.

Aquesta finestreta, del Tren, ja fa molts anys que es va obrir. De quan en els trens es podien abaixar o pujar. Ja fa tant que avui les finestretes dels trens són hermètiques, ja no s'obren. La meva sí. A bord, respiro l'apressant aire càlid i xafogós de les serpentejants planures i les afilades i feridors queixalades del vent gelat de les muntanyes. M'arriba el rugit de la vella locomotora udolant entre congostos. Veloç, constant i amb rància saviesa, engoleix els desgastats rails que arriben fins a l'infinit sense conèixer-se, deixant al seu pas un rastre descomunal i alhora efímer de fum negre.

Persisteix la pluja, no dona treva. Ha canviat el paisatge, els verds són més verds i el camp s'inocula de primavera. No trigarà el sol a apaivagar el termòmetre per després enfilar-se uns quants pisos més amunt, on habita la suor i l'ensopiment. Quan les roselles uneixen les seves galtes vermelles i travesses enmig del sembrat. Conec parts en què la calamarsa ha polvoritzat els cirerers, un greu error de la naturalesa. "Vull fer amb tu el que la primavera fa amb les cireres", Neruda i els seus acolorits somnis.

És temps de tren, de meravelles. He pres el camí de la dreta, les bifurcacions són per prendre decisions. El tren s'endinsa al bosc i ens ensenya les seves llàgrimes de menta i farigola. Els aromes embriaguen l'espai, pins i roures competint per mostrar la seva impol·luta grandesa i els incomptables rierols transportant la seva mercaderia vessants avall. Allà hi han els pollancres, com llapis verds i platejats, secs, rebent el beneït líquid, jugant entre els canyissars exhausts. La soledat del bosc s'ha trencat amb l'arribada de la primavera.