Plou
a bots i barrals, el neteja vidres no dóna l'abast amb l'aigua que cau, i les
rodes semblen surar. Mal dia per jugar-se la pell a la carretera. Em creuo amb
altres automobilistes en sentit contrari que no semblen immutar-se amb la
tempesta, bé, ara és el moment, el preludi de la gran ostia que es produirà en
qualsevol moment. Ja se sap, l'home és l'únic animal que sempre ensopega amb la
mateixa pedra. Són inútils les advertències, corren i avancen. Ja s'ho faran,
també jo em puc encastar al cul d'un camió durant qualsevol llanci relliscós,
però almenys soc conscient del que està en joc. Poca visibilitat i condensació
al parabrisa. Porto recorreguts 90 km, ja només falten 510. A poc a poc i bona
lletra.
He
de portar el gos al veterinari, li ha sortit un petit bony al ventre. Crec que
serà un quist, poca cosa. Encara que, la veritat, potser hauria de portar-lo al
psiquiatre, és un pulguero molt perspicaç i atent. Intel·ligent podria dir,
però llavors ja no seria cap gos especial, seria com tots. I no ho és. Tinc una
transferència pendent, els mobles de l'habitació de la nena. La setmana que ve,
no hi ha pressa. Tothom vol cobrar, cony. Tinc ganes de fumar, però he deixat
la jaqueta al maleter ¡déu meu! El pare esta cabrejat, diu que la seva pensió
és una merda, i raó no li falta, crec que tot aquest embolic de les pensions no
és altra cosa que una estafa colossal. Passes la vida amb més estretors que
il·lusions, et fas gran i diposites grans esperances i projectes per quan
deixis d'estar a primera fila. ¿I quin és el resultat, què és el que t'espera?
Doncs que t’envien una bonica carta comunicant-te la teva nova situació i que
conclou amb el llançament als teus morros d'una nutrient i voluminosa tifa de
vaca, amb un llacet escrit en tinta transparent que diu "Estimat pringat,
li desitgem una ràpida i sobtada mort per poder-nos estalviar la seva merda de
pensió".
Creix
la pluja, s'han encès els focus i encara veig menys. Em detindré en una àrea de
servei, un lloc en el qual demanes un entrepà de pernil i et donen una
albergínia suada farcida de no sé què, però fumaré. Ha refrescat i fa olor a
humitat. M’assalta la temptació d'enviar
un missatge, m'abstinc. Però puc fer-ho curtet, quatre paraules, no, millor
quan em detingui. Hi ha el cementiri ple de IPhone, i ja no funcionen ni
recarreguen bateria. Arrenco de nou, em fumària un altre pito, però no
procedeix. Em queden 280 km, tot arribarà, la pluja sembla remetre el seu
ímpetu. El meu company de fatigues m’alerta de proximitat de radar, a
cinc-cents metres, redueixo, com tot fill de mare. Et fan la foto i et foten
una pasta. Cabrons! Puc dir-ho tranquil·lament perquè estic al cotxe sol. D'una
altra manera es podria considerar incitació a l'odi i 'zasca! al jutjat ¡Cagundéu!
L'autopista
discorre entre valls verdes, per aquí les pastures són pinzellades comuns en el
paisatge. Els ramats d'ovelles esquitxen el camp de puntets blancs. La pluja va
quedant enrere i el sol comença a despertar entre veloços núvols que busquen el
mar per omplir els dipòsits. Em queden 90 km, per pujar-me al monte Igueldo i deixar-me seduir per la
bella Easo. Però això serà ja demà. Sento per la ràdio un senyor amb molta convicció
que canta les meravelles del 155 sense arpa ni violí. Des que vam implantar el
155 tot ha anat bé i s'està reprenent el bon camí, diu. ¿Merda! m’assetja la
nicotina no ingerida. Vaig sol al cotxe encara, ningú em sent, cap espia a la
guantera, buida la rereguarda. Com és possible tenir tan mala llet com per dir
que tot va bé, quan tothom sap que s'han proposat exterminar aquest país? No em
sent ningú ni de bon tros em proposo induir a odi algun. Això ells. ¡Cagundéu!
La sensació és d'estar cobert de merda fins el tupè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada