LA FONDA DE L'HERMINIA.ELS ESTIUEJANTS DE TOTA LA VIDA. (2)

Els estiuejants de tota la vida (2ª part)

Tros IX

El matrimoni format per Narcís i Júlia eren els pares de Júlia, Elisenda i Roser. Les tres bessones. Venien de Girona, crec que de La Bisbal d’Empordà. Narcís Raventós era un home de negocis molt destacat en el sector de la fusta, ignoro si d’escuradents o mobles. Els estiuejants els tenien un gran respecte i s’afalagaven quan parlaven amb ells o participaven d’alguna excursió per les rodalies. Deien que tots ells feien flaira, s’entén que volien dir flaira a cartera contenta, a tinta de bitllet. Les nenes eren les ninetes de la fonda durant tota la primera quinzena de l’agost. Fins i tot el Nen, deu fer uns tres anys, els hi va construir un carretó per a cada una, això sí, per ordre de l’Hermínia, Cagondéu! Agafaven pedretes d’entre la merda del jardí i les portaven a dintre la fonda, fent les delícies de la gent i l’encabronament del Rosendu que tenia d’anar al darrere escombrant. Després les noies en trobaven fins i tot a l’armari dels plats i les estovalles, les posaven dintre una capsa de cartró i Nennnn! Cagondéu! Però, pobretes, se’ls tenia de consentir tot perquè qui paga mana, el Sr. Narcís paga i l’Hermínia no esta per collonades. Un dia que l’Hermínia havia baixat molt contenta, sucada segura, va manar que els preparessin un pícnic i que el Nen els portés fins la Font del Ferro a passar el dia. No hi fa res que no tingués carnet de conduir, en sabia i molt. Estigues pendent que no es faci mal ningú, no rondinis per res i fes el que et manin. Teniu la meva benedicció, Cagondéu! Una tarda de llamps i trons al capvespre, abans de sopar, en Rosendu dormia, l’home de negocis enfustats i la mestressa tenien un estira i arronsa en vers al manteniment dels negocis, els estudis d’inversió en millores i, en això va insistir molt el Sr. Narcís, els comptes de resultats i els llindars de rendibilitat. Feia estona que l’Hermínia aclucava l’ull i arrodonia la morrera, i vet aquí que va intervenir la senyora Júlia: Narcís, que la Sra. Hermínia ja en té de sobres amb la direcció i conducció del negoci, no li escalfis el cap. Bé, sí, jo dels números ben poca cosa en sé, és el Rosendu qui fa aquestes coses, encara dormia, els resultats i els estudis d’inversió suposo que els té en aquell llibrot gran de les reserves, gentilesa de Codorniu. I els llindars, miri, això està molt clar, tot el que hi ha de les reixes capa a dintre, és nostre. Ja veurà, quan el Rosendu tanca cada nit, i tot seguit ja puja a dalt, truca a la meva cambra i estigui desperta o dormi, em deixa la capsa de puros Coiba amb la recaudació del dia a dintre, damunt la tauleta de nit. Vostè ja m’entén, això és l’únic que jo entenc bé i l’únic que m’interessa. Ostia Júlia, no m’esperava tant, vols dir que aquesta dona sap llegir? Au calla i dorm.

Les dues cosines, l’Alba i l’Antonieta no han faltat mai a la cita estiuenca, i d’això ja deu fer uns deu anys. Ara deuen estar a la ratlla de la quarantena, si fa o no fa. Quan van reservar el primer cop, van remarcar molt cerimonialment  que no els posessin dos llitets, van demandar un llit de matrimoni. I l’any passat, telefònicament parlant, al confirmar les dates, última setmana de juliol i primera d’agost, els digueren  si els podien canviar el llit per un dels que fan avui dia, de dos metres quasi. L’Hermínia amb molt de tacte i desfent-se en amabilitats i elogis els va dir que molt lamentablement això ja no era possible, perquè el seu subministrador de llits és a França i ja no hi ha temps material per la gestió. Això és el que els va dir. Que se’n vagin a follar a l’armari si no en tenen prou amb el llit que tenen, les cosinetes, anda ya! I això és el que va dir quan va concloure la conversa telefònica. No hi havia dubte de que tenien com a clientes a un parell de lesbianes, de cosinetes, res. Ja vaig notar quelcom estrany. Li va comentar al Rosendu al segon any, perquè ell de per si no se n’adona de res. Guaita  tu, Rosendu, aquell parell són lesbianes. Què vols dir, que són polítiques? També un matí, quan va baixar la nena li va voler comentar. Saps una cosa nena, l’Alba i l’Antonieta són tortilleras. Per l’amor de Déu, mama, voldràs dir lesbianes, no? Avui ja no hi ha tabús afortunadament amb aquestes coses, són gent com nosaltres, com tothom. És una opció personal i molt respectable. La gerent va donar un cop de porta i tot baixant les escales, jo no entenc aquesta criatura, que ja no hi ha tubus diu i que són com nosaltres, mare de Déu de les Neus! Però el més gros va passar un matí en el que el Nen passava l’escombra per l’estora de recepció, l’Antonieta sortia del menjador després de injectar-se un cafè amb llet i les banyes cruixents d’un croissant. No se sap com, el cas és que quan es van creuar algú li va tocar el cul a l’estiuejant i allà només hi havia l’escombra i el Nen. Es va muntar un ciri incontrolat perquè la xicota es va sentir molt ofesa pel tocament. Jo crec que perquè la ma entremaliada era la d’un home. Va acudir l’Hermínia per interrogar el Nen, Cagondéu,  molt exaltada i amb l’ull tancat. Jo penso que exagerava perquè el maluc tocat era el d’una dona que no era ella. Les dues noies eren molt i molt correctes en les salutacions i paraules de cortesia amb tothom. Si bé miraven d’esquivar les converses o la participació en jocs de taula o tertúlies de mitja tarda. Tampoc els hi feien ascos a les botifarres amb fesols ni als plàtans de fàcil pelada. Però per les mirades cofoies que destil·laven, crec que els hi feien més patxoca les dues noies del menjador. D’ençà d’aquell episodi tan esfereïdor i delicat de tractar, del cul i  l’escombra,  les senyoretes lesbianes van exigir amenaçadores de què el Nen no anés mai més a portar-les ni a buscar-les a l’estació. Cagondéu. El tema és d’aquells que s’han d’agafar amb pinces i molta cura, però així i tot, el personal de la cuina fotia unes conyes i uns tips de riure que anaven molt més enllà de lo permissible.  El dia que es van refregar dues pomes pels baixos del davantal i els van dir a les noies, porteu les pomes a aquell parell de croquetes, a veure si demà ens saluden com Déu mana. No sé on anirem a parar! Sempre que se’n van ja cap a Barcelona, en Rosendu diu parsimoniós des de dalt el tamboret, collons tant d’enrenou, més val dues tortilleras que un parell de maricons! Qui el va parir, serà escanyapolls! Tosc, ignorant i ruc... a més de dropo.  

Continuarà.

LA FONDA DE LA HERMINIA (ELS ESTIUEJANTS DE TOTA LA VIDA 1ª PART)

Tros VIII

ELS ESTIUEJANTS DE TOTA LA VIDA (1ª part)

Com a totes les fondes, a Ca l’Hermínia tenien una clientela molt fidel, fins el punt de que algunes famílies ja eren la tercera gernació en passar l’estiu allà. Cert que en els darrers vint anys la clientela ha envellit molt i tampoc s’ha anat renovant com passava molt abans. En ocasions el menjador semblava l’avantsala del més enllà. Per no esmentar els avenços de tot tipus, les ofertes d’avui i el tarannà de la gent que és molt diferent. Ara venen gent jove que a l’endemà han de fer una travessa de muntanyes, i es limiten a sopar i dormir. Sí que hi han estiuejants, però menys. I colles, moltes colles de nois i noies que sopen i beuen com condemnats a mort i després surten al jardí a tocar la guitarra i cantar, i això al Cagondéu no li agrada gens. O posar de volta i mitja la fonda i el recepcionista dropaire amb la clenxa damunt l’orella. I es clar, per si fos poc es pixen pels quatre punts cardinals del que resta de la merda del jardí.

Els estiuejants donaven vida a la fonda i al poble sencer. La mestressa de bon matí ja portava impecablement pintada la morrera i remenava les anques amb soltesa pel mig de les taules ¿ja li han servit la crema catalana aquestes noies? Durant aquests dos mesos el Nen anava com a boig amunt i avall, cada dia com a mínim una avaria de més o menys importància, Cagondéu! Tornavís, alicates, femelles del quatre i filferro, amunt i avall! Si no em compreu guants no trec la merda! Ep! Però al vespre premi, sucada i xarrups! Glups. I això es notava, es nota. El dia que l’Hermínia ha sucat al vespre va més arregladeta, ben pintada, ben pentinada, a vegades amb davantal blau cel i unes puntetes blanques que la fan un veritable amor de dona, es veu què és una reescalfada satisfeta, inclús les olles a pressió les porta, com ho diria, més apretadetes, més al seu lloc i la regatera no cal ni dir-ho, mengívola del tot. Bé que ho saben els que abans en deien viatjants, aquests sempre saben de tot. Després de sopar feien unes partidetes de cartes i  l’Hermínia no se n’estava de passar-hi sovint, Tot bé, que falta alguna cosa? Del que després ells comentaven me’n abstinc, no estem per indecències ni flatulències. Aquest ofici quasi ha desaparegut amb internet i les noves maneres de comunicar-se. I si en branda algun ja no és un viatjant o representant, no, han millorat l’estatus, ara és un tècnic/corporatiu/d’aprovisionament, medalla al mèrit de vendes que no els obsta per mirar-se igualment el cul de l’Hermínia. ¿I el bo d’en Rosendu? Doncs dropejant, com sempre. Assegut al tamboret de recepció fullejant els sants del Lecturas. S’emprenya com una mona quan l’Hermínia li fot un crit ¡Rosendu! Per favor! Aixeca el cul i porta una baralla de cartes i el tapet verd als Srs. Guilleumes! Família de llautó sense polir que s’han destacat des de sempre per tocar els collons cada dos per tres, amb demandes il·lògiques, lloances fora de context o ficticis refinaments del pixapins no viatjat. No en tinc el menor dubte de que tot es deu al detallista comportament de l’Hermínia, perquè quan acaben l’estada cap a finals d’agost, al moment de marxar, els hi entafora un pernil dintre el maleter del cotxe. Pernil que ni el Dr. Ulldemolins seria capaç de recomanar-li a l’Amèlia, pudent i sec, el gozo de Teruel ¡toma ya! Acostumaven a passar-hi tot l’agost.

Per cert, tot parlant dels Guilleumes, em ve a la memòria aquell famós sopar de cap d’any del 87 en què per un desgraciat incident domèstic, podríem dir-ne, el rellotge de peses va deixar de funcionar, mort, sense dir l’hora,  estirat a terra com un taüt qualsevol. Ballaven la conga al voltant de les taules unes vint persones, la última el Sr. Guilleumes, i ja se sap que l’últim és el que es balanceja  més a dreta i esquerra, a tort i a dret. Doncs amb una fuetada de la conga, en Guilleumes va sortir disparat anant a parar de front al rellotge on hi va deixar incrustada una bona porció de la seva epidermis facial. Estès a terra com un llobarro al forn, les senyores xisclant, els senyors intentant escenificar preocupació, i la mestressa de la fonda demanant en Rosendu i el Nen a crits. El Nen ajuntà tres taules i d’una embranzida va fotre raïms, torrons i neules a fer punyetes. El van estirar allà i el Dr. Ulldemolins s’apoderava de la situació sota un silenci imposat i certament sepulcral. Les noies van desendollar el tocadiscs. El que l’accidentat fotés una cara d’esglai que feia por, no va ser inconvenient perquè el doctor el sotmetés a un rigorós examen de constants vitals. Sortosament, al cap d’una estona es va reincorporar i amb el rostre somrient es dirigí als components de la conga i clients en general per notificar-los: L’any nou ens porta una bona nova, aquest senyor s’ha fet una petita ferida al front, motivada per  l’impacte del seu cos contra la fusta del rellotge. Tot conseqüència de la trompa que porta, que no és poca cosa, i que jo diagnostico com a esvaïment agut de suposada procedència etílica. Llit, llarga son, i apòsits d’aigua calenta al cap fins demà a la tarda. Naturalment del diagnòstic del Dr. Ulldemolins no en va fotre cas ningú, més que res perquè la bufa que calçava el doctor era de càtedra, i la resta de comensals, a part de fotre cara de cadàvers tots, ja ni s’aguantaven els pets. Bon any nou a tots! l’Amèlia va esclatar amb aplaudiments i les noies es van arrancar amb el carro de Manolo Escobar, qué se lo habían robado. Rosendu i Nen! Pugeu al Sr. Guilleumes a la seva cambra i vigileu que va pixat fins els mitjons. Cagondéu! Arreplegueu el cobrellit! Però si el cobrellit és un drap esfilagarsat i tinyós, Cagondéu, la mare que la va parir, morros de cony, deia el bo d’en Rosendu.

Continuarà.

LA FONDA DE L'HERMÍNIA. (CAGONDÉU)

Tros VII

CAGONDÉU (EL NEN)

En aquest cas, Cagondéu no és un exabrupte, és el Nen. Una mica sinistre el personatge sí que ho és, té 46 anys i en fa vint i quatre que va ser batejat com el nen i va entrar a viure a Ca l’Hermínia. Sobresurt per no obrir quasi mai la boca, parla molt poc. Entén perfectament el català però el poc que parla sempre ho fa en castellà. Tan sols fa servir un mot, una paraula amb el posat absent: Cagondéu! No dona per més. Segurament en una altre casa podria passar perfectament com el niño de los recados o para todo, però no és el cas, aquesta descripció amaga unes connotacions burletes i el Nen és quelcom més serio. Ell s’ocupa en exclusiva de totes aquelles tasques de conservació i manteniment que afectin a la fonda. Porta un llapis sempre a l’orella només per marcar punts o fer senyals. És home de solucions dràstiques i normalment en surt airós. És cert que si no li manen, ell no mou un dit. I com que qui ha de manar, no mana per incompetència manifesta, viu amb folgada comoditat i una inactivitat igualment manifesta. Per norma no es lleva mai abans de les nou, ni després. Un dia a la setmana tota la seva atenció la inverteix en les aixetes dels lavabos i boies de les cisternes, a l’estiu. Malgrat les reformes, encara són les d’origen i s’espatllen a tort i a dret. Igualment son freqüents els embussos d’aigües fecals, canonades i els tubs de baixada estan en molt mal estat, sortosament això no ho revisen els de Hasienda. És feina del Nen. En ocasions es creua amb algun client dels de tota la vida i la coneixença i confiança fan que el posin en alerta, Nen, quan puguis mira’t el wàter de la 12 si us plau, i mentre segueixen el seu camí, és molt bon noi aquest nen, lloança que es barreja amb una remor que es va allunyant, Cagondéu! El dia que està per dalt amb la caixa d’eines en una ma i a l’altre una mala llet d’aquí t’espero, se sent com un fil musical continu on insistent i repetidament només se sent la cançó del Cagondeu per tot arreu. No és la cançó de l’enfadós. Ningú sap d’on ha sortit, ni qui són els pares, ni té carnet d’identitat, ni assegurances, ni ha sortit mai del poble. Si algun cop s’ha trobat indisposat l’Hermínia l’ha enviat al Dr. Ulldemolins a que li fes un cop d’ull. No és res noi, això és cansament o, baixa’t els pantalons que mirarem els reflexes. Tu el que necessites és penicil·lina i llit, dóna-li aquest sobre a la Sra. Hermínia i que t’ho compri tot!  Cagondéu!

Coincidint amb lo dels vint  i vuit anys, aquest és el temps que fa que en Rosendu va fer un viatge d’una setmana sencera a Madrid. Ningú ha  sabut mai la raó d’aquest viatge, que compartia amb altres col·legues fondistes de la demarcació. Perquè no és que sigui ruc, és que va néixer ruc i amb una mandra imbatible. Què hi podia fer ell en un simpòsium, si tot just sap escriure el seu nom amb majúscules. Doncs hi va anar. Mentre tant, l’Hermínia  se’n va anar a Barcelona un parell de dies ha estar-se a casa d’una amiga. Llavors l’Hermínia estava valenta i no li feia por res. Escapçant la cosa, ni amiga ni casa. Anava cremada i calenta com un ferro roent, maleit Rosendu, i es va estar dos dies sencers, amb les seves nits, fotent-li a la manxa d’una manera diabòlica i que no va suspendre fins que el pito de les actuals olles a pressió no la van alertar de que l’ànec ja era cuit. Flamenca i dominant va esprémer aquell xiquet, abatut, inert, afligit i debilitat. Estoy solo señora, no tengo donde ir. Collons, va pensar ella. Dit i fet, cap a Rocanúa. A ver si te aprendes esto niño. Tu has venido aquí a pedir trabajo. Es todo lo que tienes que decir. Aquí casa no et mancarà mai de res. En Rosendu va tolerar perquè no volia crits ni escàndols, però mosca a l’orella, la tenia, sí. Però home, no veus que és un bon noi, va arribar famèlic i avergonyit, només volia feina i té molt bones mans! Dormirà a la caseta de darrere el jardí i ja veuràs com no molestarà per res, és molt prudent. Mare de Déu del cel! La caseta era una merda integral, plena de escletxes i ratolins, s’hi guardava la llenya i els estris de jardineria, que ningú feia servir, es clar. I quan arribin les glaçades d’hivern? Que la netegi el Rosendu. No li va dir pas que el nen era un cagüendiosero. D’ençà que va tenir aquest canvi d’impressions amb el seu marit durant la presentació del nen, l’Hermínia començà a sentir-se neguitejada, tenir calfreds, espantada podia descriure el seu estat. Hola Ulldemolins, estaràs a casa aquesta tarda o pujaràs a dalt? A les sis, gràcies. El doctor li va fer el que es fa en aquests cassos i va desaparèixer una estona en el seu laboratori. Enhorabona Hermínia, estàs prenyada. Amb la mirada clavada a les lleganyoses rajoles i els ulls humitejats, i molt segurament influïda pel nen, va pensar Cagondéu! Sense perdre l’alè ni un minut, durant el sopar, li va dir al Rosendu: Rosendu, aquesta nit m’has de fer l’amor. Que t’has tornat boja? Però ella estava absent, encantada, ja li havia dit, i ara pensava com faria l’amor amb aquell tros d’ase que només de veure’l li venien arcades. Però no hi havia alternativa, caixa o faixa. La veritat es que va necessitar dues hores i mitja per posar aquell home en condicions d’aprofitar-lo, però quan va venir el moment clau el Rosendu va fer un intent d’aixecar-se, però renoi, l’Hermínia se’l va atansar tan fort contra les tetes que el paio no va tenir opció, voy pallà! Però que has fet! Enhorabona Hermínia, ara sí.

El Nen menjava a part, mai millor dit. No participava en gaire bé res i dinava en un racó de la cuina, en un sota escala. Les dones de la cuina, com que mai els hi deia res, li van penjar el mort de que potser era un rosega sotanes. I òbviament que no ho era. Un bufanúvols van dir-li un cop, enraonies. Si haguessin conegut que la millor defensa que tenia el Nen era una arma d’un sol canó entre les cames, fortament agressiva, potser no li haurien dit tantes bestieses. Menjava, callava i marxava, sense mirar-les, i això les treia de polleguera, pixa curta, cony! Il·luses. Però ell les ignorava, tenia el seu abeurador dalt, al primer pis, rere les cortines que tapaven la porta que ni els bombers la podrien obrir, només ell, cagondéu! L’Hermínia es va fer un jurament recent nascuda la nena, un dia de tardor, amb els carrers buits i les quatre botigues encara més buides, es va posar un mocador al cap i quasi de nit se’n va anar a veure la Mare de Déu de les Neus. Hola Neus! No cal que em renyis, prou que ho sé que no vinc mai a veure’t, vull que m’ajudis. Dóna’m forces perquè mai se m’escapi, que no tingui cap moment de debilitat, guarda’m de les temptacions del dimoni perquè mai ningú no sàpiga que el Nen és el pare de la Dolors. No ho ha de saber mai ningú, ni el talòs d’en Rosendu. El Nen, tampoc.

CONTINUARÀ

LA FONDA DE L'HERMÍNIA. TROS VI

Tros VI

"ROSENDU I DOLORS

El Rosendu és un home que no serveix pel negoci, o millor dit, no serveix per res. Té tres anys més que ella i el preocupa anar-se quedant sense cabells, que la beguda ja no li caigui molt bé i, principalment dues coses, a saber: que no li facin servir taules el diumenge i esbrinar d’una vegada per totes qui collons és el Nen. Encara que tot s’ha de dir, ell li parla al Nen com si fos el seu fill. Més enllà d’aquest perfil és difícil de trobar algun aspecte que resulti interessant o atractiu en la vida d’aquest senyor. Quasi sempre està assegut al tamboret de recepció mirant les il·lustracions  dels Lecturas vells, i fen els vuit errors del diari. El llibre de reserves el té totalment prohibit de tocar, el mateix que la caixa, ni cinc. Fa tres anys va anotar quatre reserves, amb 13 persones, per dinar el 17 de juliol. Així ho va fer, però del any anterior. El cristo que li va muntar la Sra. Hermínia ha quedat com un dels dies més violents en la historia de la fonda. Fa 25 anys que dorm en una altre habitació al  extrem oposat del passadís. No li agrada el futbol, els toros, el cinema, ni llegir, ni la televisió ni la música. I diuen que les dones tampoc, però si veu una d’aquelles regateres que diuen “toca’m”, no hi fa pas ascos, ep, però no toca.  Ni per descomptat torçar el llom. Fuma. Si és que l’Hermínia li dona cèntims. El parell de dotzenes de cabells que li queden se’ls pentina de costat i això, apart de que sembla un bunyol, el fa més gran. Fins i tot, tot ell fa com una mica de repèl. Amb la seva dona fan una parella, un matrimoni certament estrany, difícil de comprendre. De fet en Rosendu no és que sigui un infeliç, una soca. És més que això, camina per la vida com un autòmat, com si estigués sol, per ell no existeixen les motivacions, les alegries o les emocions i es mostra totalment indiferent davant dels successos diaris, com el futbol, la política, els viatges o l’avorriment. Bé l’avorriment potser no ve al cas perquè en definitiva viu com a dintre d’una bombolla plena de silenci i avorriment. És el seu món. Qualsevol noieta d’avui dia en diria,  que aquest paio està classificat en la categoria dels intirables.

La filla, la Dolors, la nena, actualment té 24 anys, a diferència del seu progenitor, té una molt bonica presència. Oportunitats per estudiar no n’hi ha faltat, i ha sabut aprofitar-les. La seva preparació acadèmica dista dels seus pares, la llunyania que hi pot haver entre Rocanúa i Sidney. Els pares, tots dos, són rucs de solemnitat. Va cursar la primària al mateix poble i el batxillerat a Barcelona. Els estudis universitaris també els va iniciar a Can pixapins fins el tercer any de carrera. La resta i un màster els va cursar a Londres. Avui és tota una enginyera de telecomunicacions, el que sa mare en diu...no sé, tot això de telèfons i teles. És alegre com tots els joves però té molt clar on són els límits personals. Una miqueta retreta de caràcter, un polsim de timidesa, però molt agradable en el tracte, i la conversa la conrea d’allò més agradable. Menys de política se li pot parlar de tot i, molt possiblement, li donarà sopes amb onda al seu contertulià. Segurament és la única persona, no de la fonda, de tot el poble, que l’erotisme, el sexe i totes les immundícies que gaire bé arrastra tothom, per ella són temes absents, de moment. Ella a la fonda no hi té cap responsabilitat, però hi ha conviscut des de que va néixer i, per tant, no solament és casa seva sinó que li guarda una gran estima. Com tota persona ben nascuda. A la temporada d’estiu, sense que ningú li mani, molts dies es posa el davantal i ajuda a servir les taules. A sa mare no li agrada, al seu pare tant li fot en tal de que a ell no li toquin els collons, diu. L’Hermínia cada estiu li diu el mateix, ja s’ho faran les noies, nena. És igual així van més tranquil·les, la nena. La mare vol que passi per les taules dels estiuejants preferents els ensaboni amb lo dels telèfons i les teles i així veuran que aquí hi ha nivell, que no tots són com el seu pare. Ara hi ha una mica de mala maror perquè la nena ha dit que possiblement a final de l’estiu marxarà a Hèlsinki, li han fet una oferta de feina en una multinacional de cases prefabricades de fusta. El Nen li deia l’altre dia a un veí que no havia sentit mai anomenar una feina que es diu el sinki. Coses d’avui dia. La Dolors dorm a l’habitació contigua a la de la seva mare, la oposada a la del Nen. S’entén perfectament que al prestatge que hi té només hi guardi un cine NIC de llauna, amb tota aquesta colla de fariseus, mai se sap. Si posés llibres de matèria de telecomunicacions tot el que podrien imaginar és que potser planejava d’obrir una botiga de telèfons i arradius a Rocanúa. Brètols llanuts

LA FONDA DE L'HERMÍNIA (LA SAGA FAMILIAR)

Tros 5

La saga familiar

Com no pot ser de cap altre manera, tallarem el meló per la banda de la Sra. Hermínia. Va veure la llum al seu poble, Rocanúa, l’any 1961, de manera que suporta 56 anys a les seves molsudes espatlles. De ven jove ja va destacar amb una incipient mala llet, no oblidada pels seus companys de classe, caganers i infants. La seva mare, Hermínia, era la cuinera, i molt celebrada a la comarca. El pare, en Josep Petranques, Josepet, a més de la seva passió per la poesia, tenia una mena de diligència amb motor i rodes que feia servir per anar a rebre i transportar els clients que arribaven per ferrocarril fins a la fonda. Al concloure l’estança feia el recorregut invers. Era un automòbil obert sense portes ni finestres, i sota el cul del conductor s’hi apilaven les mantes pudentes i desfilades que es proporcionaven als senyors viatgers. Els forasters, en diríem. Com anècdota val a dir que a demés d’aquestes ocupacions dormia tot el sant dia. La Sra. Hermínia, la actual,  es just reconèixer-li que era una dona molt i molt maca, guapota per entendre’ns. Tenia un cos ben tornejat, les cames ben perfilades i un parell de tetes que eren l’admiració de tots els borinots i boines  de la comarca. Als disset anys ja va començar a tibar les regnes del negoci simultaniejant el fet de que la iaia Hermínia ja perdia oli. Del pare no calia esperar res perquè seguia dormint com sempre fins un bon dia en que ja no li va venir de gust despertar-se. En aquests anys la Sra. Hermínia ha endurit el caràcter, s’ha creat una rutina intocable i, malauradament, el seu cos s’ha transformat. Per més inri ha patit un petit col·lapsa facial que li ocasiona un tic que li fa aclucar l’ull esquerra i al mateix temps els llavis se li bufen una mica ensenyant les dents. Molt més acusat quan s’enfada o discuteix. És molt desagradable perquè hi ha vegades que al produir-se aquest episodi facial se li observa algun residu alimentari en alguna dent o, fins i tot, la resta d’un escuradents inserit en algun raconet bucal. I alhora emet  un soroll com d’inspiració salivera. Un fàstic, vaja. Se li nota molt, pobrissona, perquè quan es pinta aquell tros de morro, i té un esglai o s’enfada, se li comencen a inflar els llavis i, abans de la xuclada salivera, li adquireixen una maleïda forma de ferradura. Qui la va parir, quin tro de dona! Per desgracia  s’ha engreixat més del que fora de desitjar. Jo crec que si un dia li esclatés la faixa de manera sobrevinguda, fotria una fuetada que Déu ens guardi si arreplegava algú. Aquelles boniques i arrodonides tetes s’han mutat per dues olles a pressió i dos mugrons com dues broques del vuit. Agressius diria jo. El personal li guarda un respecte càustic i sarcàstic que em sembla amagar un temor palpitant. No crida mai, excepte al seu marit, i quan entra a la cuina fotent aquelles mirades com ganivetades i rebobinant els sorolls ensalivats mentre tanca l’ull, les dones baten els ous i tallen la botifarra com perseguides pel dimoni.

 Va ser aquí precisament, a la cuina, quan li va agafar la dèria de que volia un muntacàrregues per pujar-li l’esmorzar cada dia al llit, la seva cambra és justament damunt de la cuina. Quan li van trametre el pressupost va tancar l’ull i va dir que amb un forat al sostre i una corriola amb dues safates ja n’hi havia prou. Per no desentonar a dalt, quan ja ha esmorzat posa l’orinal damunt de l’orifici. I el personal des de a baix s’ho mira com dient, guaita, la merda de l’Hermínia. Ben dinada puja a la seva estança, però en realitat se’n va a la saleta secreta on mira la Belén Esteban i d’altres programes de tall cultural i enriquidor. El raconet s’usa també per converses amb proveïdors rellevants o visites familiars. Diuen les noies, les minyones, que tot ho saben, que en certa ocasió va pujar el Sr, Llorens, proveïdor de carns, home molt assenyat  i reconegut. Estaven asseguts cara a cara i el Sr. Llorens li deia: Mira Hermínia fa molts anys que ens coneixem i mútuament ens hem afavorit amb els nostres negocis, ja saps que per mi ets la millor client i que t’aprecio en gran manera. Si per mi fos...Pel temor a ser vistes i els nervis, les noies anaven i venien...El Sr. Llorens s’havia aixecat d’esquena a la porta, tapava a la senyora. Estava ell amb el tors una mica inclinat i amb les mans aferrades a les olles a pressió de la propietària, diuen les noies que se sentia un sorollet que no era ben bé el del tic de la senyora, diguem, com si xarrupés el porró, beure de canto, entomant d’esquitllada.  Però clar, com que no se li veia el cap no van arribar a saber que li podia passar a la senyora. En fi, ja s’ha sap, la gent jove veu pel per a tot arreu. Rosendo Tió, Rosendu, poden haver escollit el millor noi de la Vall, va ser l’elegit per compartir la seva vida. Lleig, dropo, bevedor, amb una alopècia cavalcant i una halitosis que tomba un mort. No ha funcionat mai, per a ella ve a ser com el gos sense orella ni ull. Diuen que varen intentar fer l’amor la vigília del casori per allò d’entrenar-se, diuen. I altre vegada tres anys més tard per engendrar la seva filleta. I no ho van aconseguir. La qual cosa ens fa deduir que la senyora fa pel cap baix uns trenta anys que no ha reblat cap clau. Pobra, els millors anys de la seva vida. Quan l’Hermínia no es troba prou catòlica, els diu a les noies, que vinguin els del asaguru!, el que vol dir doncs que ja fa anys que no ve el Dr. Ulldemolins, que la visitava freqüentment i amb esmerçada diligència a la saleta secreta.

Continuarà.