Tros VIII
ELS ESTIUEJANTS DE TOTA LA
VIDA (1ª part)
Com a totes les fondes, a Ca l’Hermínia tenien una clientela molt
fidel, fins el punt de que algunes famílies ja eren la tercera gernació en
passar l’estiu allà. Cert que en els darrers vint anys la clientela ha envellit
molt i tampoc s’ha anat renovant com passava molt abans. En ocasions el menjador
semblava l’avantsala del més enllà. Per no esmentar els avenços de tot tipus,
les ofertes d’avui i el tarannà de la gent que és molt diferent. Ara venen gent
jove que a l’endemà han de fer una travessa de muntanyes, i es limiten a sopar
i dormir. Sí que hi han estiuejants, però menys. I colles, moltes colles de
nois i noies que sopen i beuen com condemnats a mort i després surten al jardí
a tocar la guitarra i cantar, i això al Cagondéu no li agrada gens. O posar de
volta i mitja la fonda i el recepcionista dropaire amb la clenxa damunt
l’orella. I es clar, per si fos poc es pixen pels quatre punts cardinals del
que resta de la merda del jardí.
Els estiuejants donaven vida a la fonda i al poble sencer. La
mestressa de bon matí ja portava impecablement pintada la morrera i remenava
les anques amb soltesa pel mig de les taules ¿ja li han servit la crema
catalana aquestes noies? Durant aquests dos mesos el Nen anava com a boig amunt
i avall, cada dia com a mínim una avaria de més o menys importància, Cagondéu!
Tornavís, alicates, femelles del quatre i filferro, amunt i avall! Si no em
compreu guants no trec la merda! Ep! Però al vespre premi, sucada i xarrups!
Glups. I això es notava, es nota. El dia que l’Hermínia ha sucat al vespre va
més arregladeta, ben pintada, ben pentinada, a vegades amb davantal blau cel i
unes puntetes blanques que la fan un veritable amor de dona, es veu què és una
reescalfada satisfeta, inclús les olles a pressió les porta, com ho diria, més
apretadetes, més al seu lloc i la regatera no cal ni dir-ho, mengívola del tot.
Bé que ho saben els que abans en deien viatjants, aquests sempre saben de tot.
Després de sopar feien unes partidetes de cartes i l’Hermínia no se n’estava de passar-hi sovint,
Tot bé, que falta alguna cosa? Del que després ells comentaven me’n abstinc, no
estem per indecències ni flatulències. Aquest ofici quasi ha desaparegut amb
internet i les noves maneres de comunicar-se. I si en branda algun ja no és un
viatjant o representant, no, han millorat l’estatus, ara és un
tècnic/corporatiu/d’aprovisionament, medalla al mèrit de vendes que no els
obsta per mirar-se igualment el cul de l’Hermínia. ¿I el bo d’en Rosendu? Doncs
dropejant, com sempre. Assegut al tamboret de recepció fullejant els sants del
Lecturas. S’emprenya com una mona quan l’Hermínia li fot un crit ¡Rosendu! Per
favor! Aixeca el cul i porta una baralla de cartes i el tapet verd als Srs.
Guilleumes! Família de llautó sense polir que s’han destacat des de sempre per
tocar els collons cada dos per tres, amb demandes il·lògiques, lloances fora de
context o ficticis refinaments del pixapins no viatjat. No en tinc el menor
dubte de que tot es deu al detallista comportament de l’Hermínia, perquè quan
acaben l’estada cap a finals d’agost, al moment de marxar, els hi entafora un
pernil dintre el maleter del cotxe. Pernil que ni el Dr. Ulldemolins seria
capaç de recomanar-li a l’Amèlia, pudent i sec, el gozo de Teruel ¡toma ya!
Acostumaven a passar-hi tot l’agost.
Per cert, tot parlant dels Guilleumes, em ve a la memòria aquell
famós sopar de cap d’any del 87 en què per un desgraciat incident domèstic,
podríem dir-ne, el rellotge de peses va deixar de funcionar, mort, sense dir
l’hora, estirat a terra com un taüt
qualsevol. Ballaven la conga al voltant de les taules unes vint persones, la
última el Sr. Guilleumes, i ja se sap que l’últim és el que es balanceja més a dreta i esquerra, a tort i a dret.
Doncs amb una fuetada de la conga, en Guilleumes va sortir disparat anant a
parar de front al rellotge on hi va deixar incrustada una bona porció de la
seva epidermis facial. Estès a terra com un llobarro al forn, les senyores
xisclant, els senyors intentant escenificar preocupació, i la mestressa de la
fonda demanant en Rosendu i el Nen a crits. El Nen ajuntà tres taules i d’una
embranzida va fotre raïms, torrons i neules a fer punyetes. El van estirar allà
i el Dr. Ulldemolins s’apoderava de la situació sota un silenci imposat i
certament sepulcral. Les noies van desendollar el tocadiscs. El que
l’accidentat fotés una cara d’esglai que feia por, no va ser inconvenient
perquè el doctor el sotmetés a un rigorós examen de constants vitals.
Sortosament, al cap d’una estona es va reincorporar i amb el rostre somrient es
dirigí als components de la conga i clients en general per notificar-los: L’any
nou ens porta una bona nova, aquest senyor s’ha fet una petita ferida al front,
motivada per l’impacte del seu cos
contra la fusta del rellotge. Tot conseqüència de la trompa que porta, que no
és poca cosa, i que jo diagnostico com a esvaïment agut de suposada procedència
etílica. Llit, llarga son, i apòsits d’aigua calenta al cap fins demà a la
tarda. Naturalment del diagnòstic del Dr. Ulldemolins no en va fotre cas ningú,
més que res perquè la bufa que calçava el doctor era de càtedra, i la resta de
comensals, a part de fotre cara de cadàvers tots, ja ni s’aguantaven els pets. Bon
any nou a tots! l’Amèlia va esclatar amb aplaudiments i les noies es van
arrancar amb el carro de Manolo Escobar, qué se lo habían robado. Rosendu i Nen!
Pugeu al Sr. Guilleumes a la seva cambra i vigileu que va pixat fins els
mitjons. Cagondéu! Arreplegueu el cobrellit! Però si el cobrellit és un drap
esfilagarsat i tinyós, Cagondéu, la mare que la va parir, morros de cony, deia
el bo d’en Rosendu.
Continuarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada