DIÀLEGS I PALANGANERS

Entrem de ple en un nou any, en un llarg període de dotze mesos que, com diria el malastruc, pot succeir de tot, del bo i del dolent, molt possiblement més del segon. Obrirem ampolles de cava per celebrar l'hora màgica del trànsit, alliberant les bombolles líquides amb un cop de tap dels que esgarrapen el sostre i cauen abatuts sota les taules amb restes de raïm sense deglutir, estrelletes de brillantor naïf i cintes de colors. Les elegants taules empolainades amb llenceria fina de fil blanc i plenes de telèfons mòbils fent senyals intermitents, picades d'ullet que s'encenen i s'apaguen insistentment per desitjar un feliç any nou i que t'acompanyi la salut, perquè de dotze a una de la matinada és Santa Salut . Abraçades, petons, encaixades de mans i esmunyedisses mirades al voltant a la recerca d'allò que ja no t'està permès, d'allò que va quedar penjat en un calendari ja de data oblidada. Què seria de nosaltres si no fóssim capaços de fingir  en aquesta vida, de fer veure que gaudim el moment, que riem i gesticulem amb somriures de cera consumida, que donem gràcies al Senyor en les altures i al govern en les planures, perquè ens permeten viure , malgastar en nimietats que ni un ximple compraria, canviar de cotxe com un perfecte idiota perquè el teu amic de tota la vida ho ha fet. De tenir la sàvia capacitat de menjar-te un filet de 200 grs i alhora entristir-te en veure les legions de refugiats a la televisió estafats i burlats a cops de fronteres, a queixalades del fred, no hi ha dret, quin horror, passa’m  la sal si us plau. I el moment en què les bombes sodomitzen amb metralla cossos i maons a Alep, és quan t'agafa menjant el pastís de xocolata i no pots resistir-te a desenfundar el tampó de les grans ocasions per certificar la nostre hipocresia colpejant els remeis de cartró pedra, "a aquesta pobra gent no cal donar-los peix ni enciams, ensenyar-los a pescar i llaurar la terra és el que cal fer ". I ja respires alleujat, pot ser que fins i tot facis el ploramiques  en silenci i alguna llàgrima blanca com el seitó en vinagre.

¿O és que no és bonic gronxar-se en la hipocresia? Naturalment que sí. Ho fa mitja humanitat, i l'altra mitja s'absté perquè no sap el que és. ¿O és que els propis governs no són un gresol d'hipocresia? Recorden l'última festa de la Rosa a Gavà, reunió estival dels companys socialistes, que amb un capoll a la solapa i la navalla a la butxaca simulen estimar-se fins que la mort els separi. Capbussant-se  junts, però no barrejats, en un mar sostenible i en paelles solidàries. Amb un ull clavat a en Pedro i l'altre enlluernant la Faraona, allà el company Iceta va trencar motlles, a l'americana, ballant esbojarradament i declamant qual predicador posseït per la passió: “Pedro, ¡Mantente firme! ¡Líbranos de Rajoy y del PP! ¡Por Diós, Pedro!" I es va consumar el miracle, al ninot Pedro li van clavar l'agulla entre ull i ull. Què fort! Avui he llegit per aquí que no se sap si va actuar de palmero o de palanganero. Vés a saber. El cas és que a aquestes hores Iceta ha renegat de Pedro, li ha donat una puntada de peu al cul, va marxar a Sevilla a ballar-li les gràcies a la Faraona i ahir li va enviar una missiva als companys de Ferraz en la que els hi venia a dir, que és català però es portarà bé i serà bo, i que la independència és una paraulota que no està en el seu diccionari i que comptin amb ell i el seu grupet per ensalivar a qui calgui, inclòs Rajoy, més que res per no perdre pistonada, ni sous, ni prebendes.

¿Ja saben que Diàleg en idioma Cheli i Sànscrit significa Tribunal Constitucional? Doncs si. Per aquest motiu el PP s'ha empassat un flamant CD amb la cançó de moda, ¡Toma dialogo! Aviat dialogaré amb Puigdemont, això s'arregla amb més diàleg, la vice s'ha muntat un despatx al costat del Millo per poder dialogar cada setmana amb els díscols catalans, no em vinguis amb indepes que et dialogo, me’n vaig a menjar amb l’Albiol, mentre dialoguen amb Forcadell, Mas, Rigau, Ortega i altres insubmisos. Valgui’m Déu, ¡Quina colla!

Feliç hipocresia nova, 2017.

NO VAN VOLER ESCOLTAR-TE, ORIANA

Pensant en el recent i apocalíptic nou atemptat terrorista a Berlín, se m'ha ocorregut una maquiavèl·lica coincidència: ciutats que han estat víctimes d'aquesta detestable xacra i que nosaltres hàgim visitat. Madrid, Niça, Berlín, Londres, Nova York, París, Brussel·les, en alguna d'elles la meva estada va ser gairebé coincident amb l'orgia de terror i sang que es va acarnissar en elles. Documentant la meva atribolada memòria descobreixo que el set i vuit de setembre de 2004 em trobava a Madrid, per tornar a casa la nit del dia 8 des de l'estació d'Atocha. Tres dies després les rodalies d'Atocha cremaven entre rius de sang. Niça, 13 d juliol de 2014, unes fotos amb aires estiuencs delaten la meva presència al Passeig dels Anglesos de la bella ciutat de la Costa blava, just dos anys després un camió suïcida arrasa el passeig sembrant-lo de cadàvers. Avui fa dos dies, amb el mateix nefast mètode del camió, 12 persones sucumbeixen als peus de l'Església de la Memòria. Uns tres anys abans vaig fotografiar aquesta plaça, cor de Berlín. Set d'abril de 2005, tres bombes causen una massacre al metro londinenc, hi vaig estar l'any passat i viatjar en el metro. Visità Nova York en 1999 i 2002, setembre. L'onze de setembre d'un any abans es produïa l'atemptat més sanguinari i alhora espectacular de l'historial terrorista, al cor de la city, al cor del capitalisme, si hi ha un Déu aquell dia es va distreure. Un altre cop setembre, dia 13 del 2015, les terrasses del vell París plenes de gent, salten pels aires per l'acció d'uns comandos terroristes. Aquí si que va coincidir en que dues setmanes abans vàrem estar en aquests barris assolats. Al març d'aquest any que conclou, la sang va córrer per l'aeroport de Brussel·les atestat de viatgers.

Tots aquests vergonyants episodis han estat comesos per faccions islamistes de diferent signe però amb un comú denominador: el domini d'Occident a la força. Tots aquests actes vandàlics, que són només una mostra dels que hi han hagut, llancen un sinistre saldo de 3782 morts i més de 15600 ferits dels que sense distinció de cap tipus agrupen homes, dones i nens. El món és una convulsió de successos en permanent creixement i que abasta els cinc continents. Cal tenir en compte que m'he limitat, per raons de pura curiositat, a esmentar set destinacions que he conegut i que han estat visitades per l'horror. No són res més que un botó de mostra de les calamitats i mort que sacsegen el planeta cada dia.

Oriana Fallaci va néixer a Florència el 1929, va ser periodista, escriptora, corresponsal de guerra i activista. Una dona d'acusat caràcter que es va enfrontar a l'establishment amb un ajustat i precís discurs sobre el terrorisme islàmic. La seva defensa de les incòmodes veritats captivà a molts alhora que es guanyava el menyspreu i recusació dels poders fàctics d'Occident, més proclius al que avui denominen bonisme. Durant el seu retir a Manhattan va ser testimoni de l'apocalipsi del matí de l'11 de setembre. D'aquí va néixer La Ràbia i l'Orgull del qual se’n  van vendre milions de llibres. Amb la seva brutal sinceritat exposa amb tot luxe de detalls la seva visió de l'islamisme radical, removent consciències i alertant d'un futur que per a nosaltres comença a ser present. Descriu la realitat global de la Guerra Santa. Mai va ser escoltada, va morir al poc temps i el terrorisme va seguir multiplicant-se. << Hi ha moments en la vida, en els quals callar esdevé una culpa i parlar en una obligació. Un deure civil, un desafiament moral, un imperatiu categòric del que un no es pot evadir. No voleu entendre que, si no ens oposem, si no ens defensem, si no lluitem, la gihad vencerà. I destruirà el món que, bé o malament, hem aconseguit construir >>.

Avui les esquerres són més proclius a aquest bonisme, és un tema de molt difícil solució, perquè no es pot generalitzar ni la xenofòbia cap a la democràcia. Ara bé, si ja tenim instal·lat el Cavall de Troia, no hem de permetre la seva ocupació.

REGALS NADALENCS

Aquests  dies és corrent que les revistes i suplements dels diaris s'acompanyin amb pàgines de regals nadalencs. Hi ha de tot, o gairebé, majorment peces o detalls d'alta gamma, cars i glamurosos. Els rellotges predominen a l'escenari, des de andròmines de 70 euros fins a peces d'orfebreria de milers d'euros. M'ha cridat l'atenció una artística ampolla de conyac Hennessy pel mòdic preu de treu-me d'aquí aquestes palles de 35000 euros. Vull pensar que es tracta d'un error perquè gastar-se a tall de sis milions de pessetes per unes copichuelas sembla com una cosa surrealista. No dubto que hi hagin descerebrats disposats a regalar l'ampolla en nom d'un elitisme i arrogància a prova de bomba. Però considero que és com un insult promocionar regals que només estan a l'abast d'un u per cent de la societat. Per no parlar d'un gerro de vidre de Murano a 2400 euros la peça, o un vistós coixí de colors a 672 euros la becaina. Quins pebrots. Semblen reportatges fets a imatge i semblança del Sr. Donald Trump, però la immensitat de mortals no està en aquesta ona.

I parlant de regals nadalencs, el Tribunal Constitucional, sempre atent i preocupat per les nostres inquietuds, acaba de enviar-nos degudament embolicada i llaçada, una monumental i preciosa cistella nadalenca en què a més de felicitar-nos efusivament les festes, ens adjunta un recadet primorosament empaquetat en el que ens ve a dir que a partir de ja se'ns prohibeix gairebé tot. Dit així pot semblar una mica exagerat, com si fos una condemna a mort, i no és així, no és així. Unit a altres missatgets anteriors tan sols es tracta de menudeses d'escassa importància que, segons sembla, molesten en certa mesura a la majoria d'espanyols, al govern i a una bona part del mateix tribunal. Tan sols es tracta, per exemple, de la nostra llengua, sí, parlar català és una cosa passada de moda, fins i tot en alguns àmbits és una falta de respecte, un indici de mala educació. Circumstància que em xoca donat que a l'hora de la veritat els catalano parlants ja només som quatre, el cap, i l'oncle Perico. Però clar, com el que priva a l'Espanya intolerant és el castellà, doncs a callar. Ells accepten quatre paraules en euskera i dues en galego perquè són curioses, i res a dir si és que t’expresses en andalús, o sigui, destrossant el castellà, és considerat d'una gràcia que no es pot aguantar. Però en català no, com que no. En part tenen la seva raó perquè fa tres-cents anys que ho intenten, franquisme inclòs, i no ho han aconseguit del tot.

Tampoc l'alt tribunal considera oportú que parlem d'independentisme que, com tothom sap, no és el tifus, ni la sida, ni tan sols el nazisme que ells, el govern, semblen confondre. No, tan sols es tracta d'una opció política com una altra. Per a ells tot val, inclosa l'extrema dreta, tan vistosa i campant a les Espanyes, però d'independència, ni parlar. I encara que els plorem la nostra tristesa d'estar exhausts al seu costat, sotmesos a la seva prepotència d'escassa arrel democràtica, espoliats sine die per regions que mai en els pròxims mil·lennis hauran renunciat a viure del momio, al fet que afrontin els plantejaments polítics, no desafiaments, a l'estil Maduro, que parlin de diàleg amb la boca dels diumenges però practiquin l'amenaça i el menyspreu amb la mateixa boqueta però la de dilluns, que no reconeguin la seva estirp dominant, intolerant, primitiva i prepotent. Es tracta que els indis catalans es quedin a la reserva calladets i obedients.

I ja per finalitzar, com podríem ometre l'últim regalet. Perquè serveixen els parlaments? Tinc entès que serveixen, primordialment, per parlar. I en els arguments no hi ha límit de temari, no hi ha restriccions, llevat que parlis de putes, però crec que ni això. Bé, doncs tampoc, prohibit parlar d'allò que no els agrada que es parli. ¡Bon Nadal! (Democràtic de veritat).

HIPÒCRITES

El Sr. Alfonso Guerra, carcamal a sou del pressupost espanyol des de fa 30 anys, reconegut anticatalà , dèspota groller en el tracte amb les persones, adalil de les hordes meridionals de boines i descamisats, factòtum del primer tren d’alta velocitat a Espanya en benefici propi, instigador, maquinador, voraç i implacable defensor del Catalunya paga i calla, revestit d’una aureola feta a mida  d'intel·lectual de fino i tapa, ha tornat, un cop més, a vomitar la seva bilis més agra en contra dels que li paguen un bon tros de la seva eterna nòmina.

Sembla que s’ha sentit molest perquè durant el debat d’investidura de Rajoy, on ell propugnava l’abstenció per un “sentit d’estat”, les paraules del republicà Rufianes el van ofendre de tal manera que no s’explica perquè no van sortir en tromba tots els diputats socialistes amb una resposta més contundent. “No es poden legitimar Rufianes”, va dir, fent gala de la seva vena més democràtica. I no podent-se  refrenar de la seva dialèctica tenebrosa i  pudenta, dissimulada amb la ironia, alertà els seus condeixebles de que “Espanya no és una nació de nacions i el verí dels independentistes arriba avui als socialistes”.   

No cal dir que Rufianes ja li va donar resposta adequada via tuit. Estem en unes proporcions de greuges i ofenses diàries que potser necessitaríem una oficina dedicada exclusivament a respondre tots aquests bocamolls que s’alliberen de les seves ineptituds i ignoràncies mitjançant provocacions diarreiques  escrites amb faltes d’ortografia. Rucs. Massa costós seria. Cost, el que va ocasionar el germà de Guerra, Juan, que a finals de 1989 el va contractar el PSOE com assistent del seu germà a la Delegació del Govern d’Andalusia, Sevilla. El vicepresident estava a Madrid i Juan dedicava les seves hores en el seu despatx sevillà a trapicheos personals fins que no va ser condemnat el 1995 per frau fiscal. Alfonso Guerra, naturalment no sabia “res” de les frivolitats del seu germà, però va haver de dimitir. Des de llavors es dedica com a diputat a fruir d’una vida arregladeta i a fer distincions entre bons i dolents. Els bons demanen insistentment, els dolents paguen calladament. La solidaritat, que no és un pal flamenc, a de ser el màxim possible, mal els pesi als catalans, i el límit no finiquita ni quan la mort ens separi.

El proppassat 24 de novembre el Sr. Iceta es va desplaçar fins Sevilla per entrevistar-se amb la inefable sultana de Triana per recompondre punts d’enteniment i ponts trencats. Un viatge que pel seu tuf el situa en una mena de rendiment, d’homenatge al partit germà. Res de res. El PSC és acusat de dissidència al desobeir les ordres del PSOE sobre l’abstenció del grup en la investidura de Rajoy. Iceta vol que li condonin la greu falta i pugui seguir unit al partit mare -madrastra?- amb presència als òrgans de govern i amb veu i vot. Malauradament els cants de sirena que provenen del carrer Ferraz de Madrid, més aviat diuen tot el contrari: els perdonaran i els permetran de seguir votant al partido hermano però sense veure’ls la cara, pintant un zero a l’esquerra, amb una bena als ulls i un fregall a la boca. Ni nació de nacions, ni dret a decidir, ni botifarra amb seques. Només botifarra.

I hom es pregunta si en aquest moment de turbulències, no seria més apropiat que  Iceta i els seus quatre amics s’arremanguessin i treballessin pel seu país. Ja ho sabem que no són independentistes, i els hi respectem, però els seus vots al Parlament tindrien uns balsàmics efectes amb més ressò a Madrid dels que puguin tenir durant cent anys a un PSOE molt allunyat del nostre pesquis. No diuen o deien o diran que són partidaris de que la gent s’expressi? Doncs vinga home, una empenteta per la dignitat i menys sospirs per la Porta d’Alcalá i el Pont de Triana, que mai ens aportaran res fiable. Ni bo.

NADAL ENTRE GÒNDOLES

Havia sortit d’hora, no podia dormir, el vent mossegava clavant-te  els seus  ullals a la cara. La proximitat del canal i la humitat que transmetia augmentaven la sensació d’intemperància. Les velles xemeneies exhalaven un fum de color de cendra adulterada, manipulat, podria dir-se que cremaven llenya i massa diaris. Les altes parets dels carrerons regalimaven sense parar llàgrimes d’aigua bruta en el vertical camí fins a lliscar al petit canal.

Cridaven la meva atenció les canoes i motores que transitaven pel Gran Canal amunt i avall repartint els queviures a ristorantes i botigues. Se sentia una remor de mercat, venedors i compradors matiners, els venecians igual que els napolitans parlen en veu alta i gesticulen ostensiblement, com una majoria d’italians. Les hordes de turistes encara no havien envaït els espais i em sentia bé desgranant els carrerons propers al Ponte Rialto. La plaça de Sant Bartomeu o el carrer de Pius X, on els comerciants enllestien els darrers preparatius als seus establiments per poder temptar i seduir el desig  de les legions de colls amb màquines de fotografiar penjades. Venècia és una ciutat cara per als visitants i per als mateixos residents que han de carregar amb la inflació aliena. En el tracte comercial abusen de la seva condició dominant ¿Qui no vol visitar la ciutat dels canals? Alguna cosa queda dels antics mercaders venecians, escletxes de picardia i astúcia, per dir-ho suaument. Cal pagar el tribut de l’ensopegada, per exemple asseure’s a la terrassa del Cafè Quadri a prendre una cervesa i gaudir de les vistes de la Plaça Sant Marc plena de barrets de colors amb cames, i bosses atapeïdes de records. Una petita orquestrina anirà esmicolant les notes de velles romances napolitanes o adagis del lloc, molt celebrades per la clientela que veurà satisfetes les seves il·lusions i esgotades les seves butxaques a raó de quinze o vint euros per una vulgar cervesa calenta.

En aquestes dates la bella i decadent ciutat lluïa una imatge més entranyable que de costum, era Nadal. No tan sols carrers, edificis i monuments es veien realçats per la il·luminació nadalenca, també les llanxes i vaporettos s’engalanaven amb enfilalls de bombetes de proa a popa, i les gòndoles amb fanalets vermells. Venècia mor pensava jo caminant entre diminuts canals i alts murs rovellats per la humitat i el temps. L’enigma dels carrerons humits emmarcats en raconets de postal em va donar refugi pels vols del Nadal de l’ any 1970. Vivia en un petit estudi a la Riba del Ferro, a escassos metres del Ponte Rialto. Els barris s’espolsaven la mandra entre balconades i finestrals renaixentistes que atresoraven un passat de poder, intrigues i traïcions. La primera vegada em va impressionar el Gran Canal. Et perdies per la Marzaria de  l’Orologio  abandonant la plaça de Sant Marc, t’endinsaves en un laberint de pontets, cantonades d’emboscada i espadatxí, ristorantes de joguet i venedors de fruita i quan, bocabadat per la bellesa del lloc, donaves un darrer saltet et topaves amb la romàntica estampa del Gran Canal.

En aquells dies, esperonat per la força de la joventut, em debatia amb les contradiccions: per un costat em meravellava de poder ser testimoni real d’un lloc beneït per la història, focus d’atracció de grans personatges i literats, dels retorçats dibuixos de la personalitat portats a la pantalla per Visconti i destí enyorat de tots els enamorats. D’altre banda imaginava que en un futur proper, la ciutat desapareixeria sota les aigües de la llacuna veneciana. Venècia em suggeria la mort, el fred i la tristor, el desengany. L’enfonsament d’una gòndola al enfosquir el dia, plena a vesar dels petons i carícies de dos pardals enjogassats i enamorats. O el Pont dels Sospirs que no té res de romàntic sinó que els qui el travessaven no veien més el cel ni el mar. Així discorria el meu primer i darrer Nadal a la ciutat de Marco Polo, Albinoni, Vivaldi, Bellini y… adagios i més adagios. Només per a romàntics i suposats enamorats.