REGALS NADALENCS

Aquests  dies és corrent que les revistes i suplements dels diaris s'acompanyin amb pàgines de regals nadalencs. Hi ha de tot, o gairebé, majorment peces o detalls d'alta gamma, cars i glamurosos. Els rellotges predominen a l'escenari, des de andròmines de 70 euros fins a peces d'orfebreria de milers d'euros. M'ha cridat l'atenció una artística ampolla de conyac Hennessy pel mòdic preu de treu-me d'aquí aquestes palles de 35000 euros. Vull pensar que es tracta d'un error perquè gastar-se a tall de sis milions de pessetes per unes copichuelas sembla com una cosa surrealista. No dubto que hi hagin descerebrats disposats a regalar l'ampolla en nom d'un elitisme i arrogància a prova de bomba. Però considero que és com un insult promocionar regals que només estan a l'abast d'un u per cent de la societat. Per no parlar d'un gerro de vidre de Murano a 2400 euros la peça, o un vistós coixí de colors a 672 euros la becaina. Quins pebrots. Semblen reportatges fets a imatge i semblança del Sr. Donald Trump, però la immensitat de mortals no està en aquesta ona.

I parlant de regals nadalencs, el Tribunal Constitucional, sempre atent i preocupat per les nostres inquietuds, acaba de enviar-nos degudament embolicada i llaçada, una monumental i preciosa cistella nadalenca en què a més de felicitar-nos efusivament les festes, ens adjunta un recadet primorosament empaquetat en el que ens ve a dir que a partir de ja se'ns prohibeix gairebé tot. Dit així pot semblar una mica exagerat, com si fos una condemna a mort, i no és així, no és així. Unit a altres missatgets anteriors tan sols es tracta de menudeses d'escassa importància que, segons sembla, molesten en certa mesura a la majoria d'espanyols, al govern i a una bona part del mateix tribunal. Tan sols es tracta, per exemple, de la nostra llengua, sí, parlar català és una cosa passada de moda, fins i tot en alguns àmbits és una falta de respecte, un indici de mala educació. Circumstància que em xoca donat que a l'hora de la veritat els catalano parlants ja només som quatre, el cap, i l'oncle Perico. Però clar, com el que priva a l'Espanya intolerant és el castellà, doncs a callar. Ells accepten quatre paraules en euskera i dues en galego perquè són curioses, i res a dir si és que t’expresses en andalús, o sigui, destrossant el castellà, és considerat d'una gràcia que no es pot aguantar. Però en català no, com que no. En part tenen la seva raó perquè fa tres-cents anys que ho intenten, franquisme inclòs, i no ho han aconseguit del tot.

Tampoc l'alt tribunal considera oportú que parlem d'independentisme que, com tothom sap, no és el tifus, ni la sida, ni tan sols el nazisme que ells, el govern, semblen confondre. No, tan sols es tracta d'una opció política com una altra. Per a ells tot val, inclosa l'extrema dreta, tan vistosa i campant a les Espanyes, però d'independència, ni parlar. I encara que els plorem la nostra tristesa d'estar exhausts al seu costat, sotmesos a la seva prepotència d'escassa arrel democràtica, espoliats sine die per regions que mai en els pròxims mil·lennis hauran renunciat a viure del momio, al fet que afrontin els plantejaments polítics, no desafiaments, a l'estil Maduro, que parlin de diàleg amb la boca dels diumenges però practiquin l'amenaça i el menyspreu amb la mateixa boqueta però la de dilluns, que no reconeguin la seva estirp dominant, intolerant, primitiva i prepotent. Es tracta que els indis catalans es quedin a la reserva calladets i obedients.

I ja per finalitzar, com podríem ometre l'últim regalet. Perquè serveixen els parlaments? Tinc entès que serveixen, primordialment, per parlar. I en els arguments no hi ha límit de temari, no hi ha restriccions, llevat que parlis de putes, però crec que ni això. Bé, doncs tampoc, prohibit parlar d'allò que no els agrada que es parli. ¡Bon Nadal! (Democràtic de veritat).