DIÀLEGS I PALANGANERS

Entrem de ple en un nou any, en un llarg període de dotze mesos que, com diria el malastruc, pot succeir de tot, del bo i del dolent, molt possiblement més del segon. Obrirem ampolles de cava per celebrar l'hora màgica del trànsit, alliberant les bombolles líquides amb un cop de tap dels que esgarrapen el sostre i cauen abatuts sota les taules amb restes de raïm sense deglutir, estrelletes de brillantor naïf i cintes de colors. Les elegants taules empolainades amb llenceria fina de fil blanc i plenes de telèfons mòbils fent senyals intermitents, picades d'ullet que s'encenen i s'apaguen insistentment per desitjar un feliç any nou i que t'acompanyi la salut, perquè de dotze a una de la matinada és Santa Salut . Abraçades, petons, encaixades de mans i esmunyedisses mirades al voltant a la recerca d'allò que ja no t'està permès, d'allò que va quedar penjat en un calendari ja de data oblidada. Què seria de nosaltres si no fóssim capaços de fingir  en aquesta vida, de fer veure que gaudim el moment, que riem i gesticulem amb somriures de cera consumida, que donem gràcies al Senyor en les altures i al govern en les planures, perquè ens permeten viure , malgastar en nimietats que ni un ximple compraria, canviar de cotxe com un perfecte idiota perquè el teu amic de tota la vida ho ha fet. De tenir la sàvia capacitat de menjar-te un filet de 200 grs i alhora entristir-te en veure les legions de refugiats a la televisió estafats i burlats a cops de fronteres, a queixalades del fred, no hi ha dret, quin horror, passa’m  la sal si us plau. I el moment en què les bombes sodomitzen amb metralla cossos i maons a Alep, és quan t'agafa menjant el pastís de xocolata i no pots resistir-te a desenfundar el tampó de les grans ocasions per certificar la nostre hipocresia colpejant els remeis de cartró pedra, "a aquesta pobra gent no cal donar-los peix ni enciams, ensenyar-los a pescar i llaurar la terra és el que cal fer ". I ja respires alleujat, pot ser que fins i tot facis el ploramiques  en silenci i alguna llàgrima blanca com el seitó en vinagre.

¿O és que no és bonic gronxar-se en la hipocresia? Naturalment que sí. Ho fa mitja humanitat, i l'altra mitja s'absté perquè no sap el que és. ¿O és que els propis governs no són un gresol d'hipocresia? Recorden l'última festa de la Rosa a Gavà, reunió estival dels companys socialistes, que amb un capoll a la solapa i la navalla a la butxaca simulen estimar-se fins que la mort els separi. Capbussant-se  junts, però no barrejats, en un mar sostenible i en paelles solidàries. Amb un ull clavat a en Pedro i l'altre enlluernant la Faraona, allà el company Iceta va trencar motlles, a l'americana, ballant esbojarradament i declamant qual predicador posseït per la passió: “Pedro, ¡Mantente firme! ¡Líbranos de Rajoy y del PP! ¡Por Diós, Pedro!" I es va consumar el miracle, al ninot Pedro li van clavar l'agulla entre ull i ull. Què fort! Avui he llegit per aquí que no se sap si va actuar de palmero o de palanganero. Vés a saber. El cas és que a aquestes hores Iceta ha renegat de Pedro, li ha donat una puntada de peu al cul, va marxar a Sevilla a ballar-li les gràcies a la Faraona i ahir li va enviar una missiva als companys de Ferraz en la que els hi venia a dir, que és català però es portarà bé i serà bo, i que la independència és una paraulota que no està en el seu diccionari i que comptin amb ell i el seu grupet per ensalivar a qui calgui, inclòs Rajoy, més que res per no perdre pistonada, ni sous, ni prebendes.

¿Ja saben que Diàleg en idioma Cheli i Sànscrit significa Tribunal Constitucional? Doncs si. Per aquest motiu el PP s'ha empassat un flamant CD amb la cançó de moda, ¡Toma dialogo! Aviat dialogaré amb Puigdemont, això s'arregla amb més diàleg, la vice s'ha muntat un despatx al costat del Millo per poder dialogar cada setmana amb els díscols catalans, no em vinguis amb indepes que et dialogo, me’n vaig a menjar amb l’Albiol, mentre dialoguen amb Forcadell, Mas, Rigau, Ortega i altres insubmisos. Valgui’m Déu, ¡Quina colla!

Feliç hipocresia nova, 2017.