dijous, 27 d’abril del 2023

 A veure, a veure,  Dalai-lama és el cap suprem del budisme,  per tant també és sa santedat pels seus fidels. En una recent trobada amb les multituts de seguidors, un nen li preguntà a sa santedat si li podia fer una abraçada, concedit, el nen s’acosta i mentre dura la mostre de fervor budista, el ser suprem besa els llavis de la criatura i li diu a cau d’orella que li llepi la llengua, en presència d’altres adults. A la vista del cacau que es va organitzar, sa santedat va atribuir l’acció a una broma com les que, segons assegura la seva oficina de comunicació, acostuma a fer als seus fidels.

Molt bé d’acord. Un servidor no acostuma a prendre part d’aquests espectacles massius de caràcter religiós, però dona’t el cas, si fos jo el que em trovés en aquesta lamentable circumstància crec honestament que li fotria un puntapeu als ous. Alerta! No per malicia o discrepància, ni molt menys, sinó com a demostració del meu afany i interès per ser un bon devot.  No es tracta de si els seus morros són festigosos o els ous no eren prou frescos, tant s’hi val.  En fi, la propera vegada que el Dalai-lama vingui a Barcelona, al Ritz o al Arts, aniré de vacances a Mauritania, es pot pescar i dormir a la palla. I evitar un conflicte internacional. I també es broma eh, com ell.

Ara haig de tancar, però quan em tregui la mandra de sobre, els posaré al corrent d’un sarao organitzat en un àtic de 800 mts a cent metres del Vaticà. ¿Qui paga la festa? Doncs la recaptaciò del grandiós dia del Domund.

dimarts, 18 d’abril del 2023

ANAIS I SHEREZAD


Eren les nou menys un minut, la megafonia anunciava l’arribada del tren. Com un clau, la monstruosa cara de ferro ensenyava el morro a cent metres. Vam accedir sis passatgers i per no perdre temps vaig abordar l'hostessa de terra:

-El cotxe set, per favor.

-Ha encertat senyor, és aquest mateix.

Em vaig instal·lar al meu acomodament i finestreta, sospirant que no s'ocupés el seient contigu, em vaig alleugerir de roba i vaig obrir la safata de servei. Eren cinc hores i mitja les que em separaven de Granada. L'indicador de velocitat ja marcava 170 km/hora, i a la sortida del túnel va arribar als 300 km/hora. Senzillament acollonant, brutal. De l'estació de Lleida ni rastre, es disposava a travessar el desert dels Monegres. Últimament, si és possible, les llargues distàncies les faig amb AVE, adéu cotxe, adéu riscos, hola comoditat i rapidesa.

Buscava el connector de la tauleta, quan:

-¿Tot bé senyor, necessita alguna cosa?

La veritat és que l'hostessa més que dona era una nina. Ja ho vaig advertir a l'andana de sortida. I l'uniforme li quedava de caramel. Em va estranyar el seu interès, normalment no passen tan aviat i es mouen amb protocols estrictes d'atenció al viatger.

-Doncs no, tot bé, una mica estret com sempre. En una estoneta prendré un cafè. Gràcies.

-No cal que s'emporti la motxilla a la cafeteria, m'avisa i jo vigilaré. A més, aquest seient no està venut, viatjarà sol però més còmode.

-¿Moltes gràcies, com es diu?

-Anaís.

-Em vaig quedar una mica perplex i em vaig xiuxiuejar a mi mateix -Estigues quiet Pep que li portes trenta anys-. Aquesta vegada viatjava per negocis o -dit d'una altra manera- aconseguir vendre un pis que havia comprat feia dotze anys. Amb vistes al Darro i el serrell de l'Alhambra. Granada m'enlluerna, em sedueix, aplaca els meus impulsos i recrea la meva imaginació. García Lorca m'hipnotitza. No vaig passar mai una nit en aquest llunyà niu ni vaig trobar mai Sherezade. Una mala i equivocada opció de joventut que vaig poder mantenir gairebé a l'oblit mitjançant una cadena de lloguers. Mal negoci.

Tenia hora al notari a les cinc de la tarda per signar la venda i donar brillantor a les butxaques. Un tren semi nocturn em tornaria a casa a partir de les 20 hores en punt.

En tornar del cafè em vaig trobar amb l'Anaís a l'altra punta del vagó atenta a qualsevol eventualitat, inclosa la meva motxilla, bella i dolça. Li vaig preguntar si també anava a Granada.

-Si senyor, allà acaba el meu servei i lliuro fins demà a les cinc de la tarda, torno a dormir a Figueres.

Caram vaig pensar, si jo tornaré avui a la tarda ja no la veuré. El cuc d'acer va virar a tota velocitat a la recerca del Sud. Vam vorejar Madrid i va posar la directa a la trobada de Còrdova. Deu minuts d'espera i fletxada fins a Granada. Tres anys sense venir a la capital cultural d´Andalusia. Pensava en la placidesa de la ciutat i en García Lorca.

“Por el agua de Granada solo reman los suspiros”. Fàcil veritat, però quina intimitat ferida i culta reuneixen aquestes nou paraules.

-Adéu Anaís, a la porta del cotxe set, gràcies per les teves atencions i amabilitat. Com que a tu també et conclou el viatge, m'agradaria tornar-te a veure per compartir un cafè.

Va somriure, va mirar els dos passadissos i em va fer dos petons candorosos. Vaig desembarcar alegre i confús. Em vaig girar i vaig cridar - a les sis a la Plaça Nova-. De la signatura a la notaria, res de nou, vaig signar i vaig cobrar amb gran alegria de la meva cartera. Com a anècdota, una precisió de la senyora notària:

-La seva professió, si us plau, posi vividor, vividor li vaig dir.

Es va fer el silenci i de sobte van esclatar les rialles al despatx. Em vaig disculpar i li vaig aclarir que vaig voler dir que segueixo viu, que encara respiro.

La Plaça Nova estava escombrada pel sol de mitja tarda, la meitat llampegant i la resta a la penombra, a l'empara del tèrbol perfil de l'Alhambra. Regnava l'enrenou: grups de turistes dòcilment conduits sota d'un paraigua groc, balladors de flamenc banyats en suor darrere d'uns euros i alguns cantaores asseguts en cadires, formant una rotllana. Els palmers picant de mans i vomitant la seva trencada veu entre quejios i ganivetades de veu oliosa com en nit de lluna marró.

Yo pronuncio tu nombre

En las noches oscuras

cuando vienen los astros

a beber en la luna

y duermen los ramajes

de las frondas ocultas

 

(Seguirà)