Eren les nou menys un minut, la megafonia anunciava l’arribada
del tren. Com un clau, la monstruosa cara de ferro ensenyava el morro a cent
metres. Vam accedir sis passatgers i per no perdre temps vaig abordar
l'hostessa de terra:
-El cotxe set, per favor.
-Ha encertat senyor, és aquest mateix.
Em vaig instal·lar al meu acomodament i finestreta, sospirant
que no s'ocupés el seient contigu, em vaig alleugerir de roba i vaig obrir la
safata de servei. Eren cinc hores i mitja les que em separaven de Granada. L'indicador
de velocitat ja marcava 170 km/hora, i a la sortida del túnel va arribar als
300 km/hora. Senzillament acollonant, brutal. De l'estació de Lleida ni rastre,
es disposava a travessar el desert dels Monegres. Últimament, si és possible,
les llargues distàncies les faig amb AVE, adéu cotxe, adéu riscos, hola
comoditat i rapidesa.
Buscava el connector de la tauleta, quan:
-¿Tot bé senyor, necessita alguna cosa?
La veritat és que l'hostessa més que dona era una nina. Ja ho
vaig advertir a l'andana de sortida. I l'uniforme li quedava de caramel. Em va
estranyar el seu interès, normalment no passen tan aviat i es mouen amb
protocols estrictes d'atenció al viatger.
-Doncs no, tot bé, una mica estret com sempre. En una
estoneta prendré un cafè. Gràcies.
-No cal que s'emporti la motxilla a la cafeteria,
m'avisa i jo vigilaré. A més, aquest seient no està venut, viatjarà sol però
més còmode.
-¿Moltes gràcies, com es diu?
-Anaís.
-Em vaig quedar una mica perplex i em vaig xiuxiuejar a mi
mateix -Estigues quiet Pep que li portes trenta anys-. Aquesta vegada viatjava
per negocis o -dit d'una altra manera- aconseguir vendre un pis que havia
comprat feia dotze anys. Amb vistes al Darro i el serrell de l'Alhambra.
Granada m'enlluerna, em sedueix, aplaca els meus impulsos i recrea la meva
imaginació. García Lorca m'hipnotitza. No vaig passar mai una nit en aquest
llunyà niu ni vaig trobar mai Sherezade. Una mala i equivocada opció de
joventut que vaig poder mantenir gairebé a l'oblit mitjançant una cadena de
lloguers. Mal negoci.
Tenia hora al notari a les cinc de la tarda per signar la venda
i donar brillantor a les butxaques. Un tren semi nocturn em tornaria a casa a
partir de les 20 hores en punt.
En tornar del cafè em vaig trobar amb l'Anaís a l'altra punta
del vagó atenta a qualsevol eventualitat, inclosa la meva motxilla, bella i
dolça. Li vaig preguntar si també anava a Granada.
-Si senyor, allà acaba el meu servei i lliuro fins demà a les
cinc de la tarda, torno a dormir a Figueres.
Caram vaig pensar, si jo tornaré avui a la tarda ja no la veuré.
El cuc d'acer va virar a tota velocitat a la recerca del Sud. Vam vorejar
Madrid i va posar la directa a la trobada de Còrdova. Deu minuts d'espera i
fletxada fins a Granada. Tres anys sense venir a la capital cultural d´Andalusia.
Pensava en la placidesa de la ciutat i en García Lorca.
“Por el agua de Granada solo reman los suspiros”. Fàcil
veritat, però quina intimitat ferida i culta reuneixen aquestes nou paraules.
-Adéu Anaís, a la porta del cotxe set, gràcies per les teves
atencions i amabilitat. Com que a tu també et conclou el viatge, m'agradaria
tornar-te a veure per compartir un cafè.
Va somriure, va mirar els dos passadissos i em va fer dos petons
candorosos. Vaig desembarcar alegre i confús. Em vaig girar i vaig cridar - a
les sis a la Plaça Nova-. De la signatura a la notaria, res de nou, vaig signar
i vaig cobrar amb gran alegria de la meva cartera. Com a anècdota, una precisió
de la senyora notària:
-La seva professió, si us plau, posi vividor, vividor li vaig
dir.
Es va fer el silenci i de sobte van esclatar les rialles al
despatx. Em vaig disculpar i li vaig aclarir que vaig voler dir que segueixo
viu, que encara respiro.
La Plaça Nova estava escombrada pel sol de mitja tarda, la
meitat llampegant i la resta a la penombra, a l'empara del tèrbol perfil de
l'Alhambra. Regnava l'enrenou: grups de turistes dòcilment conduits sota d'un
paraigua groc, balladors de flamenc banyats en suor darrere d'uns euros i
alguns cantaores asseguts en cadires, formant una rotllana. Els palmers
picant de mans i vomitant la seva trencada veu entre quejios i
ganivetades de veu oliosa com en nit de lluna marró.
Yo pronuncio tu nombre
En las noches oscuras
cuando vienen los astros
a beber en la luna
y duermen los ramajes
de
las frondas ocultas
(Seguirà)
