LA CASTA DELS DESCASTATS. TAN SOLS CASPA.

Després de seguir per televisió els debats per a la investidura del president del govern no ens queda una altra opció que resignar-nos a l'obligat conformisme. Espanya no té remei, tornen a canviar-se els mobles de lloc perquè tot segueixi igual. Les mateixes cares, mateixos discursos, iguals objectius. És realment penós haver d'acceptar que això no té remei. Rajoy no només no predica amb una mica d'humilitat, sinó que s'ha maquillat amb les plomes de gall que inspiren la seva intolerància, aquella verborrea inintel·ligible amb la qual amb moltes paraules s'aconsegueix no dir absolutament res. Envoltat d'unes bancades somrients i submises, llança els seus missatges a l'hemicicle amb la ceguesa habitual i espaia els seus paràgrafs perquè siguin victorejats i aplaudits pels corifeus que, més que eficients diputats, semblen membres d'un consell d'administració aclamant el repartiment de dividends. El seu líder és un home gris, un funcionari de visera i maneguets rere d'una finestreta, l'home tranquil que afronta els grans i decisius canvis amb la inacció i el silenci. Assegut a la porta no veu desfilar els cadàvers dels seus contrincants polítics, perquè, finalment, no hi han cadàvers perquè sempre ho han estat, ni tan sols això, si un cas només percep les ombres i les boires de la seva inquietant, sòrdida i incompetent gestió. Els seus ministres, forjats al tremp del ferro colat, no despunten en res, no demostren en el seu suposat comès cap fet, cap assoliment, res que els sostregui de l'ostracisme més vacu i estèril. No governen, en tot cas, manen. Ai! El ordeno y mando, tan cenyit a la ronyonera espanyola que no hi ha manera de cercenar-lo d'aquelles vísceres ancorades en el poder absolut, als llimbs de la societat. A Espanya mai s'ha governat, sempre manat, cosa diferent. I així pensen seguir. És tan esgarrifós i patètic el seu sentit de la democràcia que aquesta mateixa tarda ha deixat anar sense rubor la frase: No trobo al Congrés complicitats per governar amb estabilitat ". Després d'almoinar  durant un any algú a qui repenjar-se, i ja ho ha aconseguit, pretén que també s’emmordassin sols, donar-los uns caramelets de cicuta, i governar a plaer durant els quatre anys de legislatura. Per la dreta espanyola, i l'esquerra, governar en coalició és una broma inacceptable.

Diu Rajoy que "nosaltres oferim un projecte en el qual no es divideix a la gent", potser no la divideixi però la fa miques, la polvoritza i la ensopeix d'avorriment i de fàstic davant tants lladregots vergonyants. Pel que fa al "desafiament català" -invent espanyol- l'aspirant diu "admeto no tenir clar el procediment ni el fòrum". La frase es despatxa per si sola, aquesta és la reacció de Rajoy davant el dossier més important que té Espanya sobre de la taula fa ja un parell d'anys. El mateix que el premier  anglès amb Escòcia. David Cameron és l'antítesi de Rajoy, així com la Cambra dels Comuns és incomparable al Congrés de Diputats. Cal no oblidar, per si érem pocs, que l'ombra franquista s'estén pels quatre punts cardinals del toro. Potser Rajoy ignori el procediment (?) però el fòrum l’ha tingut sempre clar: el Tribunal Constitucional i els ministres d'Exteriors i Interior, experts lampistes. Estem pagant amb escreix la democràcia tova o el dèficit democràtic a Espanya. Per no parlar del vergonyós i esperpèntic espectacle del PSOE que ha donat origen a l'epidèmia diarreica més aguda mai vista en totes les cancelleries europees, ja de per si castigades amb continus col·lapses del múscul irrisori, provinents de les trifulgues de la Marca Espanya. No té remei la Marca. El PSOE ha de practicar la llepada hostil però llepada a la fi, perquè Espanya ens necessita, diuen. De veritat que els socialistes necessiten llepar a la dreta més intransigent i corrupta de la recent història? No veig castes, només caspa pudent. Perquè tots dos són el mateix, el fre de mà perquè Espanya es despengi de la modernitat. Casta de caspa.

ELECCIONS, MÚSICA I ALTRES PORQUERIES

Fora dels Estats Units serien poques les persones que mostrarien simpatia amb el desenvolupament de les eleccions a la presidència d'aquell país. Ha estat, i és, una campanya llarga fins el badall, com sempre, propi d'un estat democràtic i d'unes dimensions gegantines. Els dos contendents, Donald Trump i Hillary Clinton, s'han batut el coure com correspon en aquests casos. Clinton, potser per ser dona, i encara que hagi patit alts i baixos en les seves aparicions, incloses les de salut, podríem dir que ha estat més moderada, més oradora i menys insultant. El seu oponent, l’arximilionari Trump, ha fet gala contínua de la seva vulgaritat, el seu caràcter dominant clàssic de qui no accepta mai un no per resposta, ofensiu, insultant i amb una obsessió per injuriar i humiliar tot el gènere femení, amb revelacions de noms i cognoms i amb caràcter general, d'un mal gust irreconciliable. Un bufa núvols  amb robusta cartera, vaja. Donada la cabdal importància de la nació americana a tot el món, sabem que quan esternuden, els altres tenim una pulmonia en portes. Això és així per a bé o per a mal. Dimarts 5 novembre sortirem de dubtes. Si es confirma l'elecció del republicà suggeriria a Mariano Rajoy que s'abstingui de sol·licitar audiència alguna a la Casa Blanca, podria ser tractat com a un indià i enviat el cap de setmana a les muntanyes de Maryland, a la residència de Camp David, per servir els esmorzars als il·lustres hostes i els seus convidats, sense oblidar el cafè de mitja tarda. Que s'oblidés del seu antecessor bigotut al qual van permetre compartir reunió, fumar-se un havà i posar els peus damunt de la taula de centre. Encara el personal de servei del ranxo, i el servei secret, no s'han reposat de tanta gosadia circense. Espanya és una gran nació i la més antiga d'Europa, diu Rajoy, si, si, d'acord, ja ho hem sentit, però guardi-la en un lloc segur no fos cas que se li caigui de les mans i ja l'hem fotut. Perquè si es trenca en miques no hi haurà Constitucional amb suficient pega  per enganxar-la. Sense obviar ni menysprear que Rajoy és un gran estadista així com la seva tribu de corruptes conspiradors.

El cas és que a pocs dies de l'esdeveniment de repercussió mundial, molta gent amb signatura reconeguda ha començat a postular-s’hi en declarar públicament les seves preferències, o el seu preferit. És aquest el cas de la "diva" Madonna. Espècie de cantant amb desimboltura, aparell escènic i sex-appeal de la qual, per cert, no m'agrada gens, tot i que reconec que peco de reprimit musical. La diva ha llançat el seu crit i aixecat les urpes en suport a la senadora Clinton. Ni més ni menys que al Madison Square Garden de Nova York ple a vessar, s'ha ofert al món per a tot aquell que voti a la senadora oferir-li sexe oral. D'aquesta manera ho han informat els mitjans de tot el món. Però exactament el que va dir la cantant va ser "Si voten per Hillari Clinton els faré una mamada, ok?" I va afegir "Sóc bona ... em prenc el meu temps, miro als ulls ... i glop!" Pobre de mi, ja em perdonaran, però jo dec pertànyer al període Quaternari. Això és possible? Doncs si.

En fi, pensarem que això és real i que segurament complau a un munt de gent, malgrat el seu cruel detall pornogràfic, o gràcies a ell. Em pregunto si hi haurà límit per a aquest tipus de pronunciaments i altres del mateix segell. Posem que fa efecte l'invent i que abans de jurar el càrrec Hillary ja s'han format cues en tot el globus terraqüi. Aniran en taxi, amb tren o amb avió? Tot es col·lapsarà, l'univers en cua. Madonna deixarà de cantar o podrà compatibilitzar les dues gestions. Disposarà d'oli de llavis per evitar erupcions o senzillament no li quedaran llavis, genives ni dents i ballarà d'esquena amb un dels seus antifaços. Em pregunto. Em declaro un rematat inculte que cada dia li costa més empassar-se lo inengolible.

QUÈ VOL DIR "NACIONAL"

El dia de La Fiesta Nacional, que en aquesta ocasió no es tractava d'una cursa de braus, va reunir un munt de gent sota la pluja, on van destacar més les absències que les presències. En definitiva més del mateix, els besamans, les salutacions fraternals amb dret a ganivet, les genuflexions, els paraigües pintats de nacionalisme espanyol, la legió per orgasme de molts, els reduïts aparts amb la mà a la boca i certes presses per desplaçar-se al palau dels canapès. Exaltació fervorosa i exultant del nacionalisme espanyol, tan ranci i excloent com de costum. Una celebració amb tota la pompa que es va inventar Felipe González allà per 1980 i escaig per realç i glòria del pessebre nacional i les altisonants forces armades amb les seves marcials salutacions i tal i tal. En resum, un acte d'allò més caduc, amb menys glamur que l'acte sexual, però amb una fulgurant espurna que ho destaca dels seus homònims europeus, on s'estén la racionalitat, la discreció i la seva concepció universalista urbi et orbe, per a totes les tendències, per a tota la població.

Segons expliquen les suades cròniques la funció va costar 800.000 euros, que jo no em crec. Però tot i ser així penso que tots aquests diners, en els temps que corren, els hauria vingut bé a un incomptable nombre de persones que es rebolquen en la desesperació. No és decent ni seriós. Però és que aquest país ha perdut la decència ja fa molts anys. I també ha deixat de banda la seva posició estratègica; ja no és el sud d'Europa, torna a la casella de sortida, la del nord d'Àfrica que, per pures raons polítiques va perdre al seu dia. Ara és el paradís dels xoriços i pispes, dels sàtrapes amb targeta visa platí, dels ministres imputats i premiats amb un alt càrrec a Brussel·les, dels ministres sota greu sospita d'intrigues il·legals per abatre contrincants polítics, d'usar majories parlamentàries per conculcar sinistres maniobres, de posar sota clau les famoses balances fiscals per no fer enrogir a molts, de diaris de la capital que han fet miques el sentit comú, el contrast i la fiabilitat. Això sí, han aconseguit imposar un sistema ferroviari d'alta velocitat que ni els néts dels nostres néts aconseguiran desfer-se’n del deute. També comptem amb la ira gens dissimulada d'una vicepresidenta del govern que es permet amenaçar i condemnar suposats delictes que ni tan sols han estat impugnats encara. Joc al qual també s'apunta un ministre de justícia obsessionat pel "problema català" ignorant que el problema real el porten tots ells enganxat al clatell, el grandíssim problema espanyol.

La Festa Nacional del 12 d'Octubre i els seus símbols recorden molt als fastos del règim anterior. I el caràcter obligatori de la seva observança ja és de per si una imposició autàrquica, en nom de què o qui em poden laminar o prohibir el meu accés a la feina? Les condicions laborals tan sols es poden regular a través dels seus agents: els treballadors, els empresaris i els sindicats. Tota la resta és folklore pertorbador. Les imposicions no són gens aconsellables i els abusos de poder, menys. Com a mostra, un botó. A Catalunya tenim ja les alforges plenes d'arbitrarietats que no són de rebut en un estat democràtic. Totes les iniciatives parlamentàries, d'un parlament, ull, són sistemàticament impugnades, incloses les destinades a afavorir als més desvalguts i els més necessitats.

Diu Fernando Ónega que l'esdevingut a Badalona aquest cap de setmana, el desacatament a un mandat judicial, pot haver estat el primer acte de gran desobediència institucional (Què vol dir desobediència). No és del tot cert perquè hi ha hagut un bon nombre d'ajuntaments i empreses privades que han desacatat. Però és igual, Espanya, mal els pesi, és un conjunt de nacions, totes amb el seu propi idioma, els seus hàbits, els seus símbols, les seves creences i les seves voluntats. I hi ha coses en aquesta vida que no es poden regular per decret, com a molt mitjançant el diàleg. De seguir amb la bena als ulls, Espanya necessitarà un milió més de jutges però, creguin-me, ni així. El desinterès, la desídia i l'oblit seguiran el seu curs, per cansament.

NO UN, SINÓ ELS DOS

És la primera vegada que he anat a un fisioterapeuta, avui tan en voga. Després d'una breu espera m'han acompanyat a una gran sala plena de lliteres, aparells gimnàstics, estoretes escampades pel terra i un parell de reservats amb cortines. M'ha semblat veure dos homes de mitjana edat i una senyora gran fent exercicis suposadament reparadors de les seves mancances o lesions. Parlaven entre ells i reien amb freqüència, possiblement coincidien des de fa temps per la confiança que es deixava entreveure entre ells.

La nit anterior a penjar el cartell de tancat per NO vacances, em vaig aixecar del llit per anar al bany i posant els peus a les sabatilles, a les fosques, em vaig aixecar, i sense moure un dit es va sentir alguna cosa semblant a una descàrrega d'un milió de volts en els meus desgraciats talons. Era tan intens el dolor que vaig creure que moria pels peus, em desplomà quedant-me de genolls i procurant no fer soroll per no despertar a la meva companya de llit, la meva dona, és clar. Com un bon Sant Agustí em desplaçava de genolls fins al bany, com demanant perdó pels meus pecats, tancà  la porta, obrir el llum i em vaig asseure en un tamboret meditant molt seriosament què cony els havia passat als meus talons. Em va passar pel cap "serà el tendó d'Aquil·les, tan famós ell", però no, en reflexionar, lo meu era taló, no tendó. També podia haver dit condó, per allò de la semblança fonètica. Estava espantat, pensava en el matí i de quina manera podria caminar si estava impossibilitat. Em feia mal de manera creixent i molt aguda. Em vaig adormir pensant si podria caminar de puntetes però vaig caure en el compte que mai he practicat el ballet clàssic i en entrar a l'ascensor em podia incrustar un ostión al mirall frontal.

Un cop ja a la vida normal, no de vacances, en una tarda de cels clarobscurs, taladraba fixament amb la mirada els  ulls del traumatòleg i angoixat pel temor li vaig clavar les meves paraules entre ull i ull "Que tinc doctor?" El bon home jugava amb les seves ulleres i sense mirar-me a la cara va dir "recentment ha canviat el calçat?” Jo estava atònit i suant, inclús creia  que es burlava de mi, per un moment vaig pensar que els talons es retorçaven de riure i em fotien més i més fort. "Miri doctor, he estat quatre mesos calçant xancletes o descalç i fa una setmana que ja calço sabates. L'home va somriure i em digué "vostè té un esperó en cada peu". Em vaig quedar sense paraules, afligit, inquiet. Balbucejant i sense veu li xiuxiuà mirant a terra "és greu tenir dos esperons" i ja no va somriure, va riure a riallades i em va deixar anar "No, no és greu, només que és llarg de remeiar i fot bastant". Aquí sí que ja em tranquil·litzà, vaig mirar les sabates de reüll i amb un somriure. Coix per partida doble però content.

El fisio es va apiadar de mi i em va lliurar una revista per distreure’m durant el tractament, que no va ser molt prolongat. Em vaig aturar en un informe relatiu a les tortures físiques durant l'edat mitjana. Els confesso que vaig estar a punt de vomitar per la voracitat del detallat relat i les seves espantoses conseqüències. Ossos trencats, carnisseries, podridura i rius de sang donaven colofó ​​a un document esgarrifós. La Santa Inquisició espanyola en va ser una administradora destacada. Tenia els peus davant meu i no parava de mirar-los per si seguien tenint cinc dits cadascun. Em va cridar l'atenció un instrument anomenat la piràmide consistent en una piràmide de fusta estreta i de punta molt afilada, mai es netejava la podridura acumulada que al seu torn servia de vehicle transmissor de totes les infeccions possibles. Mitjançant un sistema de cordes i politges se sustentava al reu, al qual anaven pujant o baixant segons les seves confessions. Només cal dir que vagines o escrots quedaven rebentats pel propi pes del torturat. Comunament eren ajusticiats infidels, adúlters i bruixes.

Acabada la sessió anti esperó vaig abandonar el lloc deixant tirada a la llitera la sinistra revista, anava en el cotxe i no em lliurava de les horribles imatges de les criminals màquines funcionant a plena producció. Tancada la porta del garatge, ja a casa, enmig d'un silenci sepulcral, vaig pensar atordit si el Tribunal Constitucional d'Espanya acabarà amb nosaltres restablint les fotudes màquines. No és cap broma, estic col·lapsat amb tanta sang. Maleït esperó !!