SHETLAND

Suposem que vostè està davant d'un aparador de roba per a home, exposat tot l'arsenal de peces amb molt de gust i matisos nadalencs i, de sobte, els seus ulls s'aturen davant un jersei de llana Shetland de vius colors i disseny propi de la marca. I automàticament escolta el seu jo ¡cony que maco és! Podria fer el mec amb ell, marcar-me un golet i, de passada, dissimular l'estúpida panxa que no para de donar-me pel sac. Ja s'ho imagina, ja es veu dins d'aquest tros de teixit tou, càlid i esponjós al tacte, un deu, vaja. T'ho has comprat en el corte inglés? ¡En el corte queee! Si us plau, noi. Llavors li foto la mossegada original i el fulmino. La dependenta li deixa anar "Oh good, sir" amb aquest encant i aplom de l'Imperi Britànic, mentre vostè s'examina davant el gran mirall, el gran delator de les nostres mancances i dit acusador dels paupèrrims mitxelins. Cagontot quina panxa, la mare que la va parir. Però, que cony, a veure qui pot més, senyoreta, quant val. ¡Déu del cel! Cent quaranta lliures, que traduït a paraules entenedores rondarà els cent cinquanta-set euros, el que vénen a ser vint i sis mil cent vint i tres  peles. Ostia nen, vaja ostia, valgui la redundància. Me’l posaré el dia de la tornada a casa, més que res per allò de enlluernar una mica. Encara que ben pensat com cony vull enlluernar amb aquesta fatxa, amb aquest bodegó entre pit i baixos. Però si el trinxo a la maleta es pot arrugar o desmillorar les seves nítides traces. ¿I si m'ho penjo a l'esquena a lo Paul Newman? Però anem a veure, com cony el penjo a l'esquena si fa un fred de tres parells de collons i porto pellissa, calces al coll, barret de llana a lo Brad Pitt i caputxa. Millor el poso a la bossa i ja veurem, això sí, revisant l'habitació a fons abans d'abandonar-la. No seria el primer hotel on em deixo ...

Hi ha situacions en què un se sent com humiliat, avergonyit, vigilat, sospitós, delinqüent o malparit. Per a mi una de les més escabroses és en el moment de creuar la zona duanera o de la policia de qualsevol aeroport. Què volen que els digui, veure’m caminant descalç, amb les sabates a la mà, el cinturó en una safata blava al costat de  l’abric, el telèfon, la targeta d'embarcament, la cartera, el carregador del telèfon, la gorra de NY, la càmera , no sé quantes coses més i 3 litres de mala llet. ¡Aquest jersei fora, a la cinta. Com que fora! En puta samarreta Nike Just do It i les sabates a la mà, pressionant els genolls perquè no se’m baixin els pantalons. Vinga ja home, però això que cony és. Pip pip, torni a passar per l'arc, porta alguna cosa sobre? Si, si que porto, porto un sac de llàgrimes, cagontot. Ara el de la safata, que és negre, porta el portàtil a la motxilla? Doncs ... no, només la tauleta. Doncs tregui-la de la motxilla la posa a la safata amb la motxilla i la torna a passar per la cinta. La mare que em va parir, perdré el vol. Bé ja està, ja ha passat el pitjor. Què dic, ¿Com que ja està? però si em queden sis escales mecàniques i mig km. de passadissos fins a la porta d'embarcament. Fa una hora que porto el DNI atrapat a les dents, no recordo on he guardat la targeta d'embarcament, el cinturó l’he estret massa i em sento constret, la corretja de la càmera la he lligat al cinturó i a cada passa em va repicant els bessons. ¡Déu meu!, com m'agrada viatjar volant! ¡Cony, i el jersei? A la merda el jersey.

LES PARAULES DE L'ÀNIMA TRENCADA (Anònim).

No lluny d'aquí el camí es bifurca i pren dues direccions, una a l'oest i l'altra cap al Nord. És com una paràbola de la vida, una cruïlla que es planta davant teu i has de prendre una decisió sense més remei. Blanc o negre, dreta o esquerra, humit o sec, sortida o entrada. Encert o error. Hi va haver un temps en què, gairebé sense pensar-ho ni saber-ho, optava sempre per la ruta de l'èxit, el camí encertat. La sort jugava al meu favor. La gent em saludava i donava mostres de compartir les meves il·lusions fins i tot, per què negar-ho, amb una dolça i sorneguera pàtina d'enveja. Et van bé les coses? M'alegro per tu, t'ho mereixes. El sol brillava com mai ho havia fet i la brisa col·lisionava amb les branques seques i les platejades fulles, originant una preciosa melodia de vidre. Van desaparèixer autopistes i sinuoses carreteres, tampoc es coneixien les distàncies, n'hi havia prou en tenir un somni i despertar-se en aquell lloc tan desitjat. Apropar els llavis als pètals d'una rosa era com besar cent galtes, cent llavis, estimar com mai ningú havia estimat. Les paraules totes, àtones i tènues com el lleu descens d'un rierol a la nit de lluna.

Un desgraciat dia vaig equivocar el camí i la vaig cagar. Em vaig endinsar en el bosc seguint el pedregós sender, plovia, feia fred, i el vent castigava la mala herba i matolls creant figures fantasmals. Gairebé sense donar per cert el meu espant, atemorit vaig contemplar sota la llum d'un llamp com el llop ferotge s'apropava a mi amb el seu fastigós rostre ple de sang. No hi havia dubte, acabava de cruspir-se l'àvia de la depravada Caputxeta. Em va mossegar el cul, però vaig poder evadir-me. Banyat en suor per el malson, em trobava enmig de l'autopista sortejant veloços cotxes que semblaven córrer darrere meu. Vaig despertar banyat en suor, sens dubte vaig errar el camí, ningú em saludava, ningú tenia una paraula per al meu consol, les coses et van malament, veritat? Fota’t cabronàs, t'ho mereixes. El sol es va equivocar de planeta i vivia a les tenebres, els rius es van desbordar i vaig salvar la pell a la part alta d'un campanar on el geperut, el molt canalla, no parava de donar puntades de peu a les maleïdes campanes. Vaig acostar els meus llavis a una rosa i la molt puta em va cosir a espines. Aquells enyorats cent llavis em van incrustar unes gegantines banyes que em van foragitar a salts. Mentre es diluïa entre els braços (i les cames) del seu amant, em va enviar un repugnant WhatsApp, dient-me "t’enyoro molt". Pèrfida, falsa i cruel. Hòstia que mala sort la meva, em vaig equivocar de camí, de porta, de color, i jo què sé, cony, però és que vaig cobert de merda fins al coll! I sense lluna.

LA FONDA DE LA HERMINIA. CLOENDA

CLOENDA

Tros XI

Tot el que antecedeix per mi té un gran valor, sobretot sentimental. La vida a pagès és de los més autèntic que podem trobar. Tothom té les seves coses i manies, de la mateixa manera que a la ciutat de pixapins també es couen les seves mandonguilles. Aquí manca de quasi bé tot, en els pobles petits, però tot i així la gent és més riallera, més confiada, més de bona fe. Ara, tampoc els hi toqueu allò que no sona perquè podeu assaborir el gust d’un bon mastegot, com a tot arreu. Avui no hi ha atontats, els més atontats fan rellotges de fusta. Obrir les finestres o sortir al carrer encara que el vent fred et fuetegi la cara, és un plaer incomparable. Veure la verdor, sentir els rossinyols refilant o aturar-se perquè passin els ramats de vaques o xais. Viure una turmenta a la boca de la llar de foc, obrir un tomàquet recent collit i batejar-lo amb oli i sal o fer-la petar al cafè els dies plujosos, són petites coses que comparades amb la vida de ciutat, surten propulsades com petites fletxes que impacten directament en el cor. En aquests temps potser no tant, però antigament es menyspreava o fins i tot es ridiculitzava la vida de poble per part dels ciutadans. Avui, ja no tant, ni molt menys, cada cop són més les persones que canviarien el seu estatus per anar-se’n a viure a pagès. I no és que tot siguin flors i violes, de cap manera, però és una altre cosa, és una altre cosa.

Els personatges aquí empleats han estat exagerats en els seus trets i perfils, però tots en el seu conjunt són gent encantadora, gent arrelada a les seves tradicions i que amb esforç i un ventall de sacrificis s’han sabut guanyar el respecte i la comprensió de tothom. Si és veritat, que per ser més petits, se’n destaquen molts com personatges pintorescs. Que també hi són en altres indrets, encara que es fan més visibles aquí. Una dona manaire, astuta i rebel com l’Hermínia hi és a tot arreu, i si el seu matrimoni és un fracàs cantat i es fa esmunyir les inquietuds vaginals amb un desmenjat bufanúvols de tota la vida, d’ulls de vellut, pell bruna i propietats curatives, doncs que hi farem, el que estigui lliure de culpa què es prengui un cafè. Que la nena sigui fruit del pecat i la suada dels seus progenitors en una tarda de reescalfament barceloní, doncs sí, és lamentable, pobreta. Sobre tot no li digueu mai que el seu pare és el cagondiosero. No se n’aniria al Sinki. Qui no ha conegut un metge de poble? Pura responsabilitat i professionalitat en temps d’escassetats i penúries. Amics de tothom i esforçats valedors de la salut dels convilatans amb escanyats mitjans i més escanyats estipendis. Poca cosa podem dir de la pobra Amèlia, quan la necessitat obliga no hi ha més remei que prendre decisions a contracor, i si a Barcelona va trobar el camí per guanyar-se les garrofes donant classes de clarinet i satisfent les pampallugues  de baix ventre a centenars de desdentats i esclofollats de closca, doncs és el que calia. Prou en va tenir de viure molts anys en llòbregues circumstàncies sola i lluny de casa. El Nen és un actor comú i corrent. Infància truncada per una llar esquerdada, i una joventut envoltada de fam i males companyies. No era un gigolo, ni sabia que volia dir la paraula, caràcter tancat, malfiat i allunyat de la realitat. No es pot dir altre cosa sinó que va tenir molta sort, moltíssima. Si no hagués sigut per aquell polvet de 48 hores amb la impetuosa Hermínia, avui seria un desgraciat, un perdulari. En canvi ara bufa cullera cada dia, i dia sí dia no, té permís per obrir la porta que ni els bombers podrien, per no rumorejar cagondéu durant una horeta i fer-li sentir a la seva protectora que encara que la joventut se li va escapar en una molt llunyana tempesta, pot sentir-se dona i, si no estimada, sí desitjada. També hi ha homes com el Rosendu, i tant que sí. Tenen un pas testimonial per la vida. La abúlia, la mandra i la indiferència els margina de tot i els agrada marginar-se. El seu desinterès elevat a la enèsima potència aconsegueix que la mateixa gent els esquivi, els aparti del seu camí. Per no sentir no sent ni el pes de les banyes que porta incrustades, i si les ombres adquirissin forma real, se li veurien tan grosses que ni els bombers li podrien serrar. I trobo que les té molt ben guanyades.

Si ometem aquest darrer personatge, tot el que podem dir és que la gent de poble són gent entranyable, extraordinària, deixada injustament de banda moltes vegades, quan la seva vàlua està molt per damunt dels seus crítics i instigadors de la befa. Passen els estius i els crus hiverns, la vida segueix inalterable en aquest petit indret. Els ramats segueixen els seus camins i els pagesos s’ho miren rere els vidres del cafè, avui hi ha partit. Els senders revifen de verdor i serpentegen muntanya amunt, antiga ruta d’estraperlistes. D’aquí un parell de mesos només seran una línia marró enterrada sota un mirall de gel, i les planures tallades per el riu es tornaran gegantines catifes de neu blanca, pura i freda. Les xemeneies del poble fumejaran visibles en una vall de silenci. I la sapiència i el saber estar restarà escampat per tot arreu sense fer cap distinció, per la senzilla raó de que no n’hi ha cap ni una. Bé sí, a pagès la gent sap espavilar-se molt més.

Fi.

LA FONDA DE L'HERMINIA. ANEM TANCANT

TROS  X

ANEM TANCANT

La vida a l’estiu transcorre en un ambient festiu, sovint s’emprenen iniciatives, municipals o particulars, per endolcir i entretenir a grans i petits. La festa major, com a tots els pobles, és el punt culminant de les gresques populars estiuenques, i en el cas de Rocanúa la festa major sempre s’ha celebrat el darrer cap de setmana de l’agost. De fet assenyala l’acabament de l’estiu. A muntanya el temps és molt variable i acostumen a arribar-hi les primeres turmentes als vols de setembre, dia més dia menys, nits de trons i llamps que espeteguen i retronen pels cims. Flassada al llit, neteja de la llar de foc i proveïment de llenya, que mai està de més. Tardes de recolliment, les dones a casa fent punt de creu, desbrossant els corrals a l’espera de les primeres neus, rascant-se el dol de les ungles o seguint fil per randa les evolucions dramatúrgiques de Sálvame i tota la patuleia aquella que desperta els instints més odiosos del ser humà, provocant el delit de la gent de manera càustica i vomitiva. Es distreuen, mira. O fer-la petar al voltant de la taula tot posant ous de vidre als mitjons per sorgir els tomàquets maritals,  mentre esbudellen amb ironia als estiuejants de refinades maneres, uns quiero y no puedo, o s’interroguen a compte de si el metge ja estarà a dalt amb l’Amelia aplicant-li el tronat i arrugat estetoscopi allà on només de mirar-ho has de sortir foragitat. La mare que els va parir, ep! Però és un bon metge.

Els homes són una altre cosa, no critiquen tant a la gent, són un xic més prudents i menys apassionats en la discussió. Hi pot influir el fet de que les tardes d’hivern es reclouen al cafè i, així com elles van dient fàstics dels demés però no tenen mai les mans quietes, els homes no tenen altre cosa que no sigui tocar-se els collons dins d’una franca camaraderia al empori cafeter. Els temes futbolístics predominen, en el ben entès que qualsevol iniciativa de tipus xerrameca no tindrà mai cabuda fins que no s’hagi fet la botifarra o un dòmino, Pau! Porta la baralla, Pau! Vinga el dòmino cap aquí. La mare que els va parir. No desenganxaran el cul de la cadira fins per allà les set o un quart de vuit.   Anar al cafè després de dinar és més antic que la invenció de la boina. És lògic, la vida a pagès té molt poques satisfaccions i moltes menys distraccions, el clima és dur i senyoreja les urpes per tota la vall. La gent s’agrupa i discuteixen, s’ajuden, comparteixen i es copien la declaració de la renda del més tronat. Lo del cafè, ben mirat, és d’aquelles tradicions quasi seculars, a la prehistòria ho feien en una cova humida i putrefacta, es bevien el xarop de vint i cinc mil sargantanes premsades i pessigant el dit gros del peu del més talòs, els inflava a osties, i tots calents i bé. Això sí, no tenien tele ni Barça. Ara és diferent, els cafès acostumen a ser força acollidors, grans, de sostre alt i alguns, només alguns, amb més merda que el pal del galliner del Sebastià. S’hi està a gust i calent, i els dies de Barça-Madrid els macagondéu corals arriben a apaivagar els del Nen. Abans hi venia el Rosendu però va deixar d’anar-hi per la feina –dels demés- i la mandra. Un dia li vaig preguntar al taverner si li feia patxoca, si se sentia cofoi de tenir aquell amable ambient de tarda en el local ple de camperols, menestrals i llenyataires, preferentment. ¿Què me’n dius, Aureli, de tots aquests? Cagondéu! No fan gasto ni per canviar la bombeta i deixen els pixadors per entrar-hi amb esclops. Almenys els pixapins es foten els xintonics com carquinyolis, cagondéu. Bé, gràcies, Aureli, missatge processat. Tampoc en vaig fer massa cas, l’Aureli era un pelacanyes ara reconvertit en un talòs macís. És veritat que en els bars de poble, millor dit, en els quioscos de poble, venen menys diaris que la fulla dominical de la parròquia. Un individu entra al bar i divisa de lluny La Vanguardia damunt el mostrador, o el Mundo Deportivo, empresonat amb aquell ferro amb mànec enganxós perquè no l’agafin prestat, i s’hi abraona com un gra de pus al cul. A partir d’aquell moment l’exemplar escollit anirà passant de ma en ma per rigorós ordre de petició. I prohibidíssim fer els 8 errors. Proveu, proveu un dia d’entrar al bar a fer un cafè i deixeu el diari al costat amb les ulleres i el tabac. Abans de cinc segons tindreu una manasa sobre el diari i una boca sense dents dient-vos: darrere, un servidor. Què és meu, collons! Home, també vull entendre l’Aureli quan es mostra queixós pel consum. Són clients que es passen quatre hores en un cafè per un euro –preu promoció eterna- consumint electre, escupin a terra, esternudant, cridant, tossin, rascant les botes als ferros de la taula i demanant aigua per escurar el cafè. Tot això en mig d’una boira espessa i pudenta a base d’exhalacions de tabac. Perquè, tot sigui dit, encara hi ha indrets on tot això de les normatives i prohibicions s’ho miren des de dalt del paller. I què cony! Un cafè de poble a l’hivern ha de estar ben emboirat. Que seria de nosaltres, els de poble, un Barça-Madrid sense anar al cafè, sense el cafè i gotes, sense els maleits crits, sense fumar pels descosits. Res. Quasi que ja ni valdria la pena viure en un poble. O és què al Passeig de Gràcia a Barcelona sentiu un cagondéu amb tota la seva empenta, amb aquella entonació precipitada com si no es voler dir, però s’ha de dir perquè es un impuls que surt de dins, incontrolat, tímid o agosarat, segons el destí de l’exabrupte. No és un renec, és una idiosincràsia que s’arrela pràcticament des de  les primeres empastifades de merda al bressol. Com ha de ser.