CLOENDA
Tros XI
Tot el que antecedeix per mi té un gran valor, sobretot
sentimental. La vida a pagès és de los més autèntic que podem trobar. Tothom té
les seves coses i manies, de la mateixa manera que a la ciutat de pixapins
també es couen les seves mandonguilles. Aquí manca de quasi bé tot, en els
pobles petits, però tot i així la gent és més riallera, més confiada, més de
bona fe. Ara, tampoc els hi toqueu allò que no sona perquè podeu assaborir el
gust d’un bon mastegot, com a tot arreu. Avui no hi ha atontats, els més
atontats fan rellotges de fusta. Obrir les finestres o sortir al carrer encara
que el vent fred et fuetegi la cara, és un plaer incomparable. Veure la verdor,
sentir els rossinyols refilant o aturar-se perquè passin els ramats de vaques o
xais. Viure una turmenta a la boca de la llar de foc, obrir un tomàquet recent
collit i batejar-lo amb oli i sal o fer-la petar al cafè els dies plujosos, són
petites coses que comparades amb la vida de ciutat, surten propulsades com
petites fletxes que impacten directament en el cor. En aquests temps potser no
tant, però antigament es menyspreava o fins i tot es ridiculitzava la vida de
poble per part dels ciutadans. Avui, ja no tant, ni molt menys, cada cop són
més les persones que canviarien el seu estatus per anar-se’n a viure a pagès. I
no és que tot siguin flors i violes, de cap manera, però és una altre cosa, és
una altre cosa.
Els personatges aquí empleats han estat exagerats en els seus trets
i perfils, però tots en el seu conjunt són gent encantadora, gent arrelada a
les seves tradicions i que amb esforç i un ventall de sacrificis s’han sabut
guanyar el respecte i la comprensió de tothom. Si és veritat, que per ser més
petits, se’n destaquen molts com personatges pintorescs. Que també hi són en
altres indrets, encara que es fan més visibles aquí. Una dona manaire, astuta i
rebel com l’Hermínia hi és a tot arreu, i si el seu matrimoni és un fracàs
cantat i es fa esmunyir les inquietuds vaginals amb un desmenjat bufanúvols de
tota la vida, d’ulls de vellut, pell bruna i propietats curatives, doncs que hi
farem, el que estigui lliure de culpa què es prengui un cafè. Que la nena sigui
fruit del pecat i la suada dels seus progenitors en una tarda de reescalfament
barceloní, doncs sí, és lamentable, pobreta. Sobre tot no li digueu mai que el
seu pare és el cagondiosero. No se n’aniria al Sinki. Qui no ha conegut un
metge de poble? Pura responsabilitat i professionalitat en temps d’escassetats
i penúries. Amics de tothom i esforçats valedors de la salut dels convilatans
amb escanyats mitjans i més escanyats estipendis. Poca cosa podem dir de la
pobra Amèlia, quan la necessitat obliga no hi ha més remei que prendre
decisions a contracor, i si a Barcelona va trobar el camí per guanyar-se les
garrofes donant classes de clarinet i satisfent les pampallugues de baix ventre a centenars de desdentats i
esclofollats de closca, doncs és el que calia. Prou en va tenir de viure molts
anys en llòbregues circumstàncies sola i lluny de casa. El Nen és un actor comú
i corrent. Infància truncada per una llar esquerdada, i una joventut envoltada
de fam i males companyies. No era un gigolo, ni sabia que volia dir la paraula,
caràcter tancat, malfiat i allunyat de la realitat. No es pot dir altre cosa
sinó que va tenir molta sort, moltíssima. Si no hagués sigut per aquell polvet
de 48 hores amb la impetuosa Hermínia, avui seria un desgraciat, un perdulari.
En canvi ara bufa cullera cada dia, i dia sí dia no, té permís per obrir la
porta que ni els bombers podrien, per no rumorejar cagondéu durant una horeta i
fer-li sentir a la seva protectora que encara que la joventut se li va escapar
en una molt llunyana tempesta, pot sentir-se dona i, si no estimada, sí
desitjada. També hi ha homes com el Rosendu, i tant que sí. Tenen un pas
testimonial per la vida. La abúlia, la mandra i la indiferència els margina de
tot i els agrada marginar-se. El seu desinterès elevat a la enèsima potència
aconsegueix que la mateixa gent els esquivi, els aparti del seu camí. Per no
sentir no sent ni el pes de les banyes que porta incrustades, i si les ombres
adquirissin forma real, se li veurien tan grosses que ni els bombers li podrien
serrar. I trobo que les té molt ben guanyades.
Si ometem aquest darrer personatge, tot el que podem dir és que la
gent de poble són gent entranyable, extraordinària, deixada injustament de
banda moltes vegades, quan la seva vàlua està molt per damunt dels seus crítics
i instigadors de la befa. Passen els estius i els crus hiverns, la vida segueix
inalterable en aquest petit indret. Els ramats segueixen els seus camins i els
pagesos s’ho miren rere els vidres del cafè, avui hi ha partit. Els senders
revifen de verdor i serpentegen muntanya amunt, antiga ruta d’estraperlistes.
D’aquí un parell de mesos només seran una línia marró enterrada sota un mirall
de gel, i les planures tallades per el riu es tornaran gegantines catifes de
neu blanca, pura i freda. Les xemeneies del poble fumejaran visibles en una
vall de silenci. I la sapiència i el saber estar restarà escampat per tot arreu
sense fer cap distinció, per la senzilla raó de que no n’hi ha cap ni una. Bé
sí, a pagès la gent sap espavilar-se molt més.
Fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada