LA FONDA DE L'HERMINIA. ANEM TANCANT

TROS  X

ANEM TANCANT

La vida a l’estiu transcorre en un ambient festiu, sovint s’emprenen iniciatives, municipals o particulars, per endolcir i entretenir a grans i petits. La festa major, com a tots els pobles, és el punt culminant de les gresques populars estiuenques, i en el cas de Rocanúa la festa major sempre s’ha celebrat el darrer cap de setmana de l’agost. De fet assenyala l’acabament de l’estiu. A muntanya el temps és molt variable i acostumen a arribar-hi les primeres turmentes als vols de setembre, dia més dia menys, nits de trons i llamps que espeteguen i retronen pels cims. Flassada al llit, neteja de la llar de foc i proveïment de llenya, que mai està de més. Tardes de recolliment, les dones a casa fent punt de creu, desbrossant els corrals a l’espera de les primeres neus, rascant-se el dol de les ungles o seguint fil per randa les evolucions dramatúrgiques de Sálvame i tota la patuleia aquella que desperta els instints més odiosos del ser humà, provocant el delit de la gent de manera càustica i vomitiva. Es distreuen, mira. O fer-la petar al voltant de la taula tot posant ous de vidre als mitjons per sorgir els tomàquets maritals,  mentre esbudellen amb ironia als estiuejants de refinades maneres, uns quiero y no puedo, o s’interroguen a compte de si el metge ja estarà a dalt amb l’Amelia aplicant-li el tronat i arrugat estetoscopi allà on només de mirar-ho has de sortir foragitat. La mare que els va parir, ep! Però és un bon metge.

Els homes són una altre cosa, no critiquen tant a la gent, són un xic més prudents i menys apassionats en la discussió. Hi pot influir el fet de que les tardes d’hivern es reclouen al cafè i, així com elles van dient fàstics dels demés però no tenen mai les mans quietes, els homes no tenen altre cosa que no sigui tocar-se els collons dins d’una franca camaraderia al empori cafeter. Els temes futbolístics predominen, en el ben entès que qualsevol iniciativa de tipus xerrameca no tindrà mai cabuda fins que no s’hagi fet la botifarra o un dòmino, Pau! Porta la baralla, Pau! Vinga el dòmino cap aquí. La mare que els va parir. No desenganxaran el cul de la cadira fins per allà les set o un quart de vuit.   Anar al cafè després de dinar és més antic que la invenció de la boina. És lògic, la vida a pagès té molt poques satisfaccions i moltes menys distraccions, el clima és dur i senyoreja les urpes per tota la vall. La gent s’agrupa i discuteixen, s’ajuden, comparteixen i es copien la declaració de la renda del més tronat. Lo del cafè, ben mirat, és d’aquelles tradicions quasi seculars, a la prehistòria ho feien en una cova humida i putrefacta, es bevien el xarop de vint i cinc mil sargantanes premsades i pessigant el dit gros del peu del més talòs, els inflava a osties, i tots calents i bé. Això sí, no tenien tele ni Barça. Ara és diferent, els cafès acostumen a ser força acollidors, grans, de sostre alt i alguns, només alguns, amb més merda que el pal del galliner del Sebastià. S’hi està a gust i calent, i els dies de Barça-Madrid els macagondéu corals arriben a apaivagar els del Nen. Abans hi venia el Rosendu però va deixar d’anar-hi per la feina –dels demés- i la mandra. Un dia li vaig preguntar al taverner si li feia patxoca, si se sentia cofoi de tenir aquell amable ambient de tarda en el local ple de camperols, menestrals i llenyataires, preferentment. ¿Què me’n dius, Aureli, de tots aquests? Cagondéu! No fan gasto ni per canviar la bombeta i deixen els pixadors per entrar-hi amb esclops. Almenys els pixapins es foten els xintonics com carquinyolis, cagondéu. Bé, gràcies, Aureli, missatge processat. Tampoc en vaig fer massa cas, l’Aureli era un pelacanyes ara reconvertit en un talòs macís. És veritat que en els bars de poble, millor dit, en els quioscos de poble, venen menys diaris que la fulla dominical de la parròquia. Un individu entra al bar i divisa de lluny La Vanguardia damunt el mostrador, o el Mundo Deportivo, empresonat amb aquell ferro amb mànec enganxós perquè no l’agafin prestat, i s’hi abraona com un gra de pus al cul. A partir d’aquell moment l’exemplar escollit anirà passant de ma en ma per rigorós ordre de petició. I prohibidíssim fer els 8 errors. Proveu, proveu un dia d’entrar al bar a fer un cafè i deixeu el diari al costat amb les ulleres i el tabac. Abans de cinc segons tindreu una manasa sobre el diari i una boca sense dents dient-vos: darrere, un servidor. Què és meu, collons! Home, també vull entendre l’Aureli quan es mostra queixós pel consum. Són clients que es passen quatre hores en un cafè per un euro –preu promoció eterna- consumint electre, escupin a terra, esternudant, cridant, tossin, rascant les botes als ferros de la taula i demanant aigua per escurar el cafè. Tot això en mig d’una boira espessa i pudenta a base d’exhalacions de tabac. Perquè, tot sigui dit, encara hi ha indrets on tot això de les normatives i prohibicions s’ho miren des de dalt del paller. I què cony! Un cafè de poble a l’hivern ha de estar ben emboirat. Que seria de nosaltres, els de poble, un Barça-Madrid sense anar al cafè, sense el cafè i gotes, sense els maleits crits, sense fumar pels descosits. Res. Quasi que ja ni valdria la pena viure en un poble. O és què al Passeig de Gràcia a Barcelona sentiu un cagondéu amb tota la seva empenta, amb aquella entonació precipitada com si no es voler dir, però s’ha de dir perquè es un impuls que surt de dins, incontrolat, tímid o agosarat, segons el destí de l’exabrupte. No és un renec, és una idiosincràsia que s’arrela pràcticament des de  les primeres empastifades de merda al bressol. Com ha de ser.