LES PARAULES DE L'ÀNIMA TRENCADA (Anònim).

No lluny d'aquí el camí es bifurca i pren dues direccions, una a l'oest i l'altra cap al Nord. És com una paràbola de la vida, una cruïlla que es planta davant teu i has de prendre una decisió sense més remei. Blanc o negre, dreta o esquerra, humit o sec, sortida o entrada. Encert o error. Hi va haver un temps en què, gairebé sense pensar-ho ni saber-ho, optava sempre per la ruta de l'èxit, el camí encertat. La sort jugava al meu favor. La gent em saludava i donava mostres de compartir les meves il·lusions fins i tot, per què negar-ho, amb una dolça i sorneguera pàtina d'enveja. Et van bé les coses? M'alegro per tu, t'ho mereixes. El sol brillava com mai ho havia fet i la brisa col·lisionava amb les branques seques i les platejades fulles, originant una preciosa melodia de vidre. Van desaparèixer autopistes i sinuoses carreteres, tampoc es coneixien les distàncies, n'hi havia prou en tenir un somni i despertar-se en aquell lloc tan desitjat. Apropar els llavis als pètals d'una rosa era com besar cent galtes, cent llavis, estimar com mai ningú havia estimat. Les paraules totes, àtones i tènues com el lleu descens d'un rierol a la nit de lluna.

Un desgraciat dia vaig equivocar el camí i la vaig cagar. Em vaig endinsar en el bosc seguint el pedregós sender, plovia, feia fred, i el vent castigava la mala herba i matolls creant figures fantasmals. Gairebé sense donar per cert el meu espant, atemorit vaig contemplar sota la llum d'un llamp com el llop ferotge s'apropava a mi amb el seu fastigós rostre ple de sang. No hi havia dubte, acabava de cruspir-se l'àvia de la depravada Caputxeta. Em va mossegar el cul, però vaig poder evadir-me. Banyat en suor per el malson, em trobava enmig de l'autopista sortejant veloços cotxes que semblaven córrer darrere meu. Vaig despertar banyat en suor, sens dubte vaig errar el camí, ningú em saludava, ningú tenia una paraula per al meu consol, les coses et van malament, veritat? Fota’t cabronàs, t'ho mereixes. El sol es va equivocar de planeta i vivia a les tenebres, els rius es van desbordar i vaig salvar la pell a la part alta d'un campanar on el geperut, el molt canalla, no parava de donar puntades de peu a les maleïdes campanes. Vaig acostar els meus llavis a una rosa i la molt puta em va cosir a espines. Aquells enyorats cent llavis em van incrustar unes gegantines banyes que em van foragitar a salts. Mentre es diluïa entre els braços (i les cames) del seu amant, em va enviar un repugnant WhatsApp, dient-me "t’enyoro molt". Pèrfida, falsa i cruel. Hòstia que mala sort la meva, em vaig equivocar de camí, de porta, de color, i jo què sé, cony, però és que vaig cobert de merda fins al coll! I sense lluna.