EFLUVIS DE PEIX A LA LLUNA

La vida insisteix sorprenent-nos amb nous descobriments, alguns plaents i molts d’altres de caire molt negatiu, humiliants i perversos. Si no que l'hi preguntin a Kelly Fidoe-White, britànica de 36 anys, que pateix una estranya malaltia de la qual tot just es compten poc més de 500 casos a tot el món. L'afecció en qüestió es coneix per trimetilaminuria. Aquesta malaltia fa que els malalts que la pateixen desprenguin un poderós olor de peix. Qui pensi per un moment que aquest efluvi pugui ser el d'una mariscada, llobarro al forn, o d'escamarlans a l'oli d'oliva, es durà una desil·lusió. Es tracta d'una pudor fortíssima a peix a la que no s'acostarien ni els gats més atrevits i voraços del barri. No cal dir que la pobra dona, Kelly, ha patit el que no està escrit en els diferents llocs de treball que ha tingut, fins al punt que, a dia d'avui, per expressa petició seva, desenvolupa la tasca com a radiòloga en torn nocturn per coincidir amb un nombre de persones molt inferior al de dia. Segons les seves declaracions aquesta flaire la descriu com de peix i ceba, camí de sofregit. Realment aquest desordre metabòlic es presta a humorades o, directament, a esconyar-se de riure, si no fos per les terribles repercussions "diàries" a la vida d'aquesta dona. Diu que es dutxa quatre vegades al dia, que ha gastat fortunes en desodorants, però res, l'olor a sardina petrificada persisteix, penetra, ofega. També té mala llet la cosa, perquè partint i acceptant que és una juguesca del metabolisme, per què necessàriament han de ser aromes de tauró blanc en retirada i no d'Eau de Rochas?, per exemple. Excuso dir que el tràngol a l'autobús o al cinema ha de ser com per llogar-li cadires buides, pobre. Fa 16 anys que Kelly va trobar l'amor a Internet. Es va casar amb Michael, de 45 anys, que confessa que l'olor d'ella algunes vegades li ha afectat de manera negativa però mai li ha dit res, un sant, vaja.

En un altre ordre de coses i sempre atent als avenços de la ciència, em faig ressò d'un persistent rumor nascut en els secrets de Silicon Valley, en el qual es descriu que un grup d'enginyers està treballant en el que podríem titllar del futur a la carta, projecte a deu anys vista: passar un cap de setmana a la lluna. El que s'ha dit, no és cap conya ni broma dels sants innocents. Els desenvolupadors del macro projecte auguren un ventall de possibilitats més il·lusionant que el fervor que van aplicar en la seva tasca els vells cercadors de pepites d'or en el salvatge oest. Parafrasejant John F. Kennedy han declarat "No hem triat anar a la lluna perquè sigui fàcil, sinó perquè és un bon negoci". El somni nord americà segueix viu. En efecte, el satèl·lit selenita conté tots els recursos que comencen a escassejar a la terra; aigua, energia i terres conreables. Sense obviar la importància de la seva índole turística. Segones residències, confortables motels, camps de golf de dos mil forats, fàbriques de vidre per allò de la lluna, tavernes amb tapes, etc. Això sense comptar que puguin aparèixer inesperadament senyoretes selenites. En aquest cas més d'un hi pujaria de la terra els divendres a la tarda a trobar-se amb la selenita i muntar uns lluits polvets lluners. Per no parlar de les lògiques cases de mala reputació a la lluna, per pilots cansats i solters viciosos. Seria una revolució total, els executius dirien "estimada aquest cap de setmana no anirem a la Cerdanya, ens ho muntarem a la lluna". Jo ja avanço que no hi aniré, em fa por l'avió, i el coet més. Per contra, els enamorats ja no podran prometre’s la lluna, i la lluna de València se’n anirà a prendre per allà. Els que venen mobles ja no podrien dir "miri quin armari amb la seva lluna tan gran", es farien un tip de riure. Els episodis de lluna plena tancat per vacances, per allò que no dormiria ni Déu. I en els episodis de llit, doncs ja se sap ... "Amor meu, que no et creix? És que estem en lluna decreixent, cari.

CLAVEGUERES O TULIPES

M’he estat una bona estona mirant el teclat sense saber de què escriure. Jo no sóc una excepció, també estic empastifat de tota la porqueria que aboquen constantment els noticiaris i diaris. Com diria un ultra espanyol, el panorama s’ha fet dantesc. La fastigosa operació diàleg, que no ha existit mai, ara s’ha transformat en operació mentida, confabulació, enredo. Resulta que la violència està pujant sensiblement de to a Catalunya, malgrat no haver-la vist ningú per enlloc. Fins i tot el detestable periodista Inda, col·lega de malifetes amb Marhuenda, català de carambola i renegat, acaba de declarar que ara a Catalunya hi ha més violència que en els temps més àlgids de ETA. La proporció és inexistent: Pais vasc a vora mil morts, a Catalunya zero. També és mala llet que, sense cap dubte, molts s’ho creuran. L’únic que m’encaixa de tot això és que forma part de la darrera maniobra de l’inoperant govern espanyol amb la intenció d’abonar el terreny per procedir a una intervenció o eliminació de la Generalitat de Catalunya. Aquest és el diàleg i aquestes les seves armes; la mentida i el joc brut. I a tot això la Comunitat Europea fent badalls i mirant cap a les aurores boreals a Lapònia.  

Amb les mans paralitzades damunt del teclat he pensat sense èxit, m’exigia un esforç per sortir de les clavegueres, fugir dels ennegrits núvols que tot ho enfosqueixen i tot ho emmerden. I de sobte, amb una d’aquelles juguesques que et fa la ment, no sé ni com, m’ha vingut al cap una població holandesa que vaig conèixer fa pocs anys i, com jo, milions de visitants. Es diu Volendam, a la costa nord d’Holanda i a pocs km d’Amsterdam. El poble té uns vint mil habitants, la majoria de religió catòlica. Antigament es va fer un nom per mor de la seva flota pesquera, avui en plena recessió. El turisme s’ha imposat i els formatges també.

Aquell dia, en arribar, vaig cercar una botiga d’esports per tal de comprar-me un abric pel coll, feia força vent i molt fred. A qualsevol lloc del país de les tulipes et pots entendre amb holandès o anglès, criatures incloses. Els autòctons de més edat els pots veure pels carrerons o la façana de mar abillats amb els vestits típics del país i calçats amb esclops de fusta acolorida, autènticament  vistosos. Abunden les botigues d’esclops i formatges de tota mena. A Holanda, com tots els països del nord, no hi ha manera d’establir cap comparança amb nosaltres, i d’Espanya ja ni en parlem. Són gent culta, organitzada, pulcre i civilitzada, a més de bilingues o trilingües. L’antítesi d’aquí, on les llengües són ignorades sinó perseguides, sense cap mena de rubor.

La part antiga de Volendam es composa de casetes baixes típiques d’aquells indrets, pintades de tots els colors i la sensació que et causen és, a banda d’admiració, de confort i comoditat. Els petits jardins i les façanes plenes de flors. Una curiositat al carrer principal de la zona marítima, són una renglera d’unes vint cases que en la part posterior, el carrer, totes tenen el menjador a la vista a través de grans finestrals. No em vaig interessar pels motius d’aquella exposició de intimitat familiar. Ve a ser com una competició per deixar clar quina família el té més vistós. Hi ha tots els estils, nòrdics, i amb mobiliaris molt adients. No s’hi veu mai a ningú de dia, com no pot ser d’altre manera, altrament seria còmic i vergonyant potser. Això sí, cases i carrers immaculats.

No sé perquè m’han vingut aquestes visions d’un temps ja passat, però no oblidat. Tal vegada pel que dèiem abans de la saturació de guerres fratricides que tenim aquí, de moment orals. Però és que arriben a fer-se odioses de veritat. El sol fet de veure els governants que branden per aquí baix, a vegades agafaries el portant i marxaries a un lloc com Volendam...o Amsterdam, o Roterdam, o Utrecht. I perquè no a una Catalunya lliure?

CAP A ON ANEM (O FINS QUAN?)

Aquest és un bloc, com el seu propi nom suggereix, que va néixer per compartir vivències, aventures i viatges dels que em sento molt enyorat. Aviat bufarà les espelmes dels seus vuit anys de permanència en les xarxes i diaris. Recordo que en els seus inicis va tenir una audiència poc menys que deplorable, en aquesta vida tot costa molt més del que un s'imagina. Tot just cinc o sis persones que van tenir la paciència de seguir el rastre del fum del Tren. Avui, afortunadament, les coses han canviat molt i aquells pacients viatgers inicials s'han multiplicat per uns quants centenars dels que em sento molt agraït. El tren durant els primers cinc o sis anys va circular per infinits llocs enfrontant-se a nevades, tempestes, incidències i, per sobre de tot, amb llocs i paisatges que vaig tenir la gran sort de conèixer.

En aquests últims temps el Tren ha anat virant per vies de servei i els seus vells itineraris han esdevingut a circular per aquests convulsos temps que corren en què les estacions estan buides i els seus jardins erms, ja no hi ha flors ni cirerers i el rellotge de l'andana marca només l'hora de les calamitats. No sé què està passant ni perquè. Tan sols sé que els meus acompanyants creixen, m’urgeixen a compartir desgràcies i inquietants notícies, rumors i amenaces, paraules de mal averany, futurs embolicats en plomisses nuvolades. Ja gairebé ningú em pregunta pels pètals desmaiats de la tardor, o les vessants nevades, ni els ametllers, retorçats i dorments, que omplen els meus finestrals de vida com els majestuosos i dreçats olivers. Com les tristes vinyes.

Ahir algú va dir que la democràcia espanyola està malalta, jo també ho crec. Què és el què està passant? Quin greu delicte és el que estem cometent perquè s'obrin els cels i els inferns empastifant-nos amb tota classe d'excrements? És tanta la pestilència que s'aboca sobre nostre que crec que no som ni capaços ni conscients de la seva veritable magnitud. Sempre hem estat un poble maltractat, oblidat, espremut i humiliat. Tan terrible és aixecar la mà, cridar en el desert, i dir "Mirin, els estimem molt, però exigim el divorci, no es preocupin, ja ens arreglarem. Estem farts del seus menyspreus i el seu orgull. Estan encegats per l'odi i l'enveja mal dissimulada. Cadascú  a casa i Déu en la de tots.

Les furibundes reaccions de molts sí que responen a un estat mental malaltís, enfurismat. Alguns polítics i periodistes espanyols fan del menyspreu i l'insult una oda de mil versos a quin més ofensiu. D'alguns comentaristes aficionats ja ni els esmento, inunden de vòmits els mitjans com un volcà de fems. Tots dos parlen amb la displicència de qui es considera amo del mas. En aquesta Espanya de botxins emmascarats es permet gairebé tot: l'insult i la frivolitat, una voraç corrupció que porta aparellada una pèrfida impunitat, els abusos consentits d'algun ministre, les portes giratòries i un llarguíssim etcètera. Avui mateix Gabriel Albiac presta la seva signatura a l'ABC perquè Mas sigui liquidat, desig que s'uneix a quatre peticions d'afusellament que he recollit dels mitjans. Enric Millo, flamant nou delegat del govern a Catalunya, acaba de declarar que "la democràcia espanyola és un referent europeu" Pobre de mi, i jo que creia que era una democràcia amb greus dèficits.

Els successius governs d'Espanya, i el d'ara més, secularment s'han distingit per ser refractaris al diàleg, al pacte, l'acord o parlar. Sempre ordeno i mano o exclusió. El judici que avui ha conclòs contra Mas, Ortega i Rigau, és un clar al·legat en contra de la independència, un més, quan el substrat, de moment, no és altre que intentar mitjançant un referèndum conèixer l'opinió dels catalans al respecte. Se'ls acusa de desobediència (25 sentències favorables a Catalunya que el govern ha desobeït). Diu el govern que no tracten de judialitzar la política, jo crec que és evident que si. Es desvinculen sempre quan alguna veu els acusa d'abusar del Tribunal Constitucional, ho ignoro tot i que ho suposi. Francisco Pérez de los Cobos, president del Constitucional a punt de cessar; militant del P.P. de 2008 a 2011. Andrés Ollero, presumiblement successor de l'anterior; diputat del P.P. al Congrés entre 1986 i 2003.

Disminueix la velocitat del Tren. Una vella estació camuflada per la boira, rovellada i aïllada, ens donarà aixopluc per aquesta nit. Tot just distingeixo una tènue llum a la llunyania.

AIXÒ S’ENSORRA

D'aquí a un parell de dies Catalunya passarà pel tràngol de veure jutjat per la justícia espanyola l'expresident Mas, dos membres del seu govern i una mica més endavant al conseller Homs. I en dates també properes, la presidenta del Parlament de Catalunya. Bé, tot això és un cas insòlit en les democràcies occidentals que, sense entrar en detalls, ens posa ja directament en antecedents de quina mena d'estat és el que tenim. Em resulta pesat i gairebé innocu ressaltar el per què Catalunya és la locomotora d'Espanya en tots els sentits imaginables i la més europea i moderna de totes les regions peninsulars, igual del perquè Espanya segueix regida per conceptes antiquats amb una visió retrògrada de la política .

Es tracta de malversació de les arques públiques, de descuit en la gestió de govern, de no complir els seus compromisos econòmics amb l'estat? No, res d'això, el delicte a perseguir és haver convocat la població a un referèndum NO vinculant, és a dir, disposar les urnes perquè la gent pugui votar, què és l'essència més pura i cristal·lina de la democràcia. Ahir Barcelona va despertar presa per 250 guàrdies civils per dur a terme una de les obres preferides del govern espanyol: la prova o el càstig del telenotícies. Haver citat emissores de televisió i ràdio, abans que als mateixos interessats, perquè tothom pugui presenciar lo dolenta que és Catalunya. A mí aquestes ocurrències sempre em recorden Rajoy de turné per Espanya amb els seus xiringuitos i banderetes, recol·lectant signatures en contra de l'estatut de Catalunya, que acabaven sent un vot contra Catalunya, la secular, perenne i recurrent catalanofòbia. Que ningú oblidi que la fòbia contra Catalunya fa tres segles que roman intacta i en primer pla. Tot i que en els últims tres decennis s'hagi incrementat.

A la meva manera de veure, Espanya és una nació acabada, un gran curtcircuit està fonent els ploms un darrere l'altre. El seu deute exterior és tan desorbitat que cap economista reconegut posarà en dubte que aquest deute és impagable, no es podrà tornar mai. Amb la dependència que això suposa de directrius externes; Europa reclama els seus diners. A nivell d'organització administrativa és un veritable desastre, predomina el clientelisme, l'amiguisme i el tapa boques. Rancis hàbits. El bipartidisme que ha existit, o hi ha, amb diferent vernís, és el llast més ruïnós que ha pogut patir Espanya en nom al seu progrés. És igual P.P. que el PSOE, políticament són cigrons del mateix cigronar. Impera el domini castellà i les seves elits de tota la vida per no moure ni un dit del que ha estat durant temps immemorials. Tot segueix igual, recapten de tres petites regions del país i subvencionen a la resta que se senten contentes i agraïdes, tenint a andalusos i extremenys de palmeros eterns. Arribat el cas, improbable, que Espanya no tingués les tres regions productives i paganes, qui li posaria el cascavell al gat perquè les que sempre han viscut de la subvenció es posessin mans a l'obra? Difícil, molt difícil.

Com a problema afegit hi ha les televisions oficials, i privades, i la majoria de premsa que casen perfectament amb aquest estereotip de l'Espanya bullangosa i cutre, casposa ja avui. Els convé no moure una pestanya i alimentar la clientela amb la televisió més porqueria i arrossegada que un pugui arribar a imaginar. Delirant. Com dèiem al principi, ahir el xou català va omplir de goig la majoria de la pell de brau, i quan no, serà el cas Pujol. Que per cert crec que som els únics interessats en què s’obri el vel i sapiguem què hi ha de veritat d'una vegada per totes. Però l'alegre Espanya seguirà volent ignorar que Bankia, Noos, finançament Bárcenas PP o els eres andalusos són casos equivalents a deu mil Pujol, però això no els compte. Per no parlar de les aventures i desventures del rei emèrit i les seves "estranyes" despeses a compte de l'erari, nosaltres.

No passa res, Spain is different. I els díscols i molestos catalans diuen que volen anar-se'n de tot aquest lamentable embolic, I dic jo, per què?