EFLUVIS DE PEIX A LA LLUNA

La vida insisteix sorprenent-nos amb nous descobriments, alguns plaents i molts d’altres de caire molt negatiu, humiliants i perversos. Si no que l'hi preguntin a Kelly Fidoe-White, britànica de 36 anys, que pateix una estranya malaltia de la qual tot just es compten poc més de 500 casos a tot el món. L'afecció en qüestió es coneix per trimetilaminuria. Aquesta malaltia fa que els malalts que la pateixen desprenguin un poderós olor de peix. Qui pensi per un moment que aquest efluvi pugui ser el d'una mariscada, llobarro al forn, o d'escamarlans a l'oli d'oliva, es durà una desil·lusió. Es tracta d'una pudor fortíssima a peix a la que no s'acostarien ni els gats més atrevits i voraços del barri. No cal dir que la pobra dona, Kelly, ha patit el que no està escrit en els diferents llocs de treball que ha tingut, fins al punt que, a dia d'avui, per expressa petició seva, desenvolupa la tasca com a radiòloga en torn nocturn per coincidir amb un nombre de persones molt inferior al de dia. Segons les seves declaracions aquesta flaire la descriu com de peix i ceba, camí de sofregit. Realment aquest desordre metabòlic es presta a humorades o, directament, a esconyar-se de riure, si no fos per les terribles repercussions "diàries" a la vida d'aquesta dona. Diu que es dutxa quatre vegades al dia, que ha gastat fortunes en desodorants, però res, l'olor a sardina petrificada persisteix, penetra, ofega. També té mala llet la cosa, perquè partint i acceptant que és una juguesca del metabolisme, per què necessàriament han de ser aromes de tauró blanc en retirada i no d'Eau de Rochas?, per exemple. Excuso dir que el tràngol a l'autobús o al cinema ha de ser com per llogar-li cadires buides, pobre. Fa 16 anys que Kelly va trobar l'amor a Internet. Es va casar amb Michael, de 45 anys, que confessa que l'olor d'ella algunes vegades li ha afectat de manera negativa però mai li ha dit res, un sant, vaja.

En un altre ordre de coses i sempre atent als avenços de la ciència, em faig ressò d'un persistent rumor nascut en els secrets de Silicon Valley, en el qual es descriu que un grup d'enginyers està treballant en el que podríem titllar del futur a la carta, projecte a deu anys vista: passar un cap de setmana a la lluna. El que s'ha dit, no és cap conya ni broma dels sants innocents. Els desenvolupadors del macro projecte auguren un ventall de possibilitats més il·lusionant que el fervor que van aplicar en la seva tasca els vells cercadors de pepites d'or en el salvatge oest. Parafrasejant John F. Kennedy han declarat "No hem triat anar a la lluna perquè sigui fàcil, sinó perquè és un bon negoci". El somni nord americà segueix viu. En efecte, el satèl·lit selenita conté tots els recursos que comencen a escassejar a la terra; aigua, energia i terres conreables. Sense obviar la importància de la seva índole turística. Segones residències, confortables motels, camps de golf de dos mil forats, fàbriques de vidre per allò de la lluna, tavernes amb tapes, etc. Això sense comptar que puguin aparèixer inesperadament senyoretes selenites. En aquest cas més d'un hi pujaria de la terra els divendres a la tarda a trobar-se amb la selenita i muntar uns lluits polvets lluners. Per no parlar de les lògiques cases de mala reputació a la lluna, per pilots cansats i solters viciosos. Seria una revolució total, els executius dirien "estimada aquest cap de setmana no anirem a la Cerdanya, ens ho muntarem a la lluna". Jo ja avanço que no hi aniré, em fa por l'avió, i el coet més. Per contra, els enamorats ja no podran prometre’s la lluna, i la lluna de València se’n anirà a prendre per allà. Els que venen mobles ja no podrien dir "miri quin armari amb la seva lluna tan gran", es farien un tip de riure. Els episodis de lluna plena tancat per vacances, per allò que no dormiria ni Déu. I en els episodis de llit, doncs ja se sap ... "Amor meu, que no et creix? És que estem en lluna decreixent, cari.