LA CASTA DELS DESCASTATS. TAN SOLS CASPA.

Després de seguir per televisió els debats per a la investidura del president del govern no ens queda una altra opció que resignar-nos a l'obligat conformisme. Espanya no té remei, tornen a canviar-se els mobles de lloc perquè tot segueixi igual. Les mateixes cares, mateixos discursos, iguals objectius. És realment penós haver d'acceptar que això no té remei. Rajoy no només no predica amb una mica d'humilitat, sinó que s'ha maquillat amb les plomes de gall que inspiren la seva intolerància, aquella verborrea inintel·ligible amb la qual amb moltes paraules s'aconsegueix no dir absolutament res. Envoltat d'unes bancades somrients i submises, llança els seus missatges a l'hemicicle amb la ceguesa habitual i espaia els seus paràgrafs perquè siguin victorejats i aplaudits pels corifeus que, més que eficients diputats, semblen membres d'un consell d'administració aclamant el repartiment de dividends. El seu líder és un home gris, un funcionari de visera i maneguets rere d'una finestreta, l'home tranquil que afronta els grans i decisius canvis amb la inacció i el silenci. Assegut a la porta no veu desfilar els cadàvers dels seus contrincants polítics, perquè, finalment, no hi han cadàvers perquè sempre ho han estat, ni tan sols això, si un cas només percep les ombres i les boires de la seva inquietant, sòrdida i incompetent gestió. Els seus ministres, forjats al tremp del ferro colat, no despunten en res, no demostren en el seu suposat comès cap fet, cap assoliment, res que els sostregui de l'ostracisme més vacu i estèril. No governen, en tot cas, manen. Ai! El ordeno y mando, tan cenyit a la ronyonera espanyola que no hi ha manera de cercenar-lo d'aquelles vísceres ancorades en el poder absolut, als llimbs de la societat. A Espanya mai s'ha governat, sempre manat, cosa diferent. I així pensen seguir. És tan esgarrifós i patètic el seu sentit de la democràcia que aquesta mateixa tarda ha deixat anar sense rubor la frase: No trobo al Congrés complicitats per governar amb estabilitat ". Després d'almoinar  durant un any algú a qui repenjar-se, i ja ho ha aconseguit, pretén que també s’emmordassin sols, donar-los uns caramelets de cicuta, i governar a plaer durant els quatre anys de legislatura. Per la dreta espanyola, i l'esquerra, governar en coalició és una broma inacceptable.

Diu Rajoy que "nosaltres oferim un projecte en el qual no es divideix a la gent", potser no la divideixi però la fa miques, la polvoritza i la ensopeix d'avorriment i de fàstic davant tants lladregots vergonyants. Pel que fa al "desafiament català" -invent espanyol- l'aspirant diu "admeto no tenir clar el procediment ni el fòrum". La frase es despatxa per si sola, aquesta és la reacció de Rajoy davant el dossier més important que té Espanya sobre de la taula fa ja un parell d'anys. El mateix que el premier  anglès amb Escòcia. David Cameron és l'antítesi de Rajoy, així com la Cambra dels Comuns és incomparable al Congrés de Diputats. Cal no oblidar, per si érem pocs, que l'ombra franquista s'estén pels quatre punts cardinals del toro. Potser Rajoy ignori el procediment (?) però el fòrum l’ha tingut sempre clar: el Tribunal Constitucional i els ministres d'Exteriors i Interior, experts lampistes. Estem pagant amb escreix la democràcia tova o el dèficit democràtic a Espanya. Per no parlar del vergonyós i esperpèntic espectacle del PSOE que ha donat origen a l'epidèmia diarreica més aguda mai vista en totes les cancelleries europees, ja de per si castigades amb continus col·lapses del múscul irrisori, provinents de les trifulgues de la Marca Espanya. No té remei la Marca. El PSOE ha de practicar la llepada hostil però llepada a la fi, perquè Espanya ens necessita, diuen. De veritat que els socialistes necessiten llepar a la dreta més intransigent i corrupta de la recent història? No veig castes, només caspa pudent. Perquè tots dos són el mateix, el fre de mà perquè Espanya es despengi de la modernitat. Casta de caspa.