HIPÒCRITES

El Sr. Alfonso Guerra, carcamal a sou del pressupost espanyol des de fa 30 anys, reconegut anticatalà , dèspota groller en el tracte amb les persones, adalil de les hordes meridionals de boines i descamisats, factòtum del primer tren d’alta velocitat a Espanya en benefici propi, instigador, maquinador, voraç i implacable defensor del Catalunya paga i calla, revestit d’una aureola feta a mida  d'intel·lectual de fino i tapa, ha tornat, un cop més, a vomitar la seva bilis més agra en contra dels que li paguen un bon tros de la seva eterna nòmina.

Sembla que s’ha sentit molest perquè durant el debat d’investidura de Rajoy, on ell propugnava l’abstenció per un “sentit d’estat”, les paraules del republicà Rufianes el van ofendre de tal manera que no s’explica perquè no van sortir en tromba tots els diputats socialistes amb una resposta més contundent. “No es poden legitimar Rufianes”, va dir, fent gala de la seva vena més democràtica. I no podent-se  refrenar de la seva dialèctica tenebrosa i  pudenta, dissimulada amb la ironia, alertà els seus condeixebles de que “Espanya no és una nació de nacions i el verí dels independentistes arriba avui als socialistes”.   

No cal dir que Rufianes ja li va donar resposta adequada via tuit. Estem en unes proporcions de greuges i ofenses diàries que potser necessitaríem una oficina dedicada exclusivament a respondre tots aquests bocamolls que s’alliberen de les seves ineptituds i ignoràncies mitjançant provocacions diarreiques  escrites amb faltes d’ortografia. Rucs. Massa costós seria. Cost, el que va ocasionar el germà de Guerra, Juan, que a finals de 1989 el va contractar el PSOE com assistent del seu germà a la Delegació del Govern d’Andalusia, Sevilla. El vicepresident estava a Madrid i Juan dedicava les seves hores en el seu despatx sevillà a trapicheos personals fins que no va ser condemnat el 1995 per frau fiscal. Alfonso Guerra, naturalment no sabia “res” de les frivolitats del seu germà, però va haver de dimitir. Des de llavors es dedica com a diputat a fruir d’una vida arregladeta i a fer distincions entre bons i dolents. Els bons demanen insistentment, els dolents paguen calladament. La solidaritat, que no és un pal flamenc, a de ser el màxim possible, mal els pesi als catalans, i el límit no finiquita ni quan la mort ens separi.

El proppassat 24 de novembre el Sr. Iceta es va desplaçar fins Sevilla per entrevistar-se amb la inefable sultana de Triana per recompondre punts d’enteniment i ponts trencats. Un viatge que pel seu tuf el situa en una mena de rendiment, d’homenatge al partit germà. Res de res. El PSC és acusat de dissidència al desobeir les ordres del PSOE sobre l’abstenció del grup en la investidura de Rajoy. Iceta vol que li condonin la greu falta i pugui seguir unit al partit mare -madrastra?- amb presència als òrgans de govern i amb veu i vot. Malauradament els cants de sirena que provenen del carrer Ferraz de Madrid, més aviat diuen tot el contrari: els perdonaran i els permetran de seguir votant al partido hermano però sense veure’ls la cara, pintant un zero a l’esquerra, amb una bena als ulls i un fregall a la boca. Ni nació de nacions, ni dret a decidir, ni botifarra amb seques. Només botifarra.

I hom es pregunta si en aquest moment de turbulències, no seria més apropiat que  Iceta i els seus quatre amics s’arremanguessin i treballessin pel seu país. Ja ho sabem que no són independentistes, i els hi respectem, però els seus vots al Parlament tindrien uns balsàmics efectes amb més ressò a Madrid dels que puguin tenir durant cent anys a un PSOE molt allunyat del nostre pesquis. No diuen o deien o diran que són partidaris de que la gent s’expressi? Doncs vinga home, una empenteta per la dignitat i menys sospirs per la Porta d’Alcalá i el Pont de Triana, que mai ens aportaran res fiable. Ni bo.