El Sr. Alfonso Guerra, carcamal a sou del pressupost espanyol des de fa 30
anys, reconegut anticatalà , dèspota groller en el tracte amb les persones,
adalil de les hordes meridionals de boines i descamisats, factòtum del primer
tren d’alta velocitat a Espanya en benefici propi, instigador, maquinador,
voraç i implacable defensor del Catalunya
paga i calla, revestit d’una aureola feta a mida d'intel·lectual de fino i
tapa, ha tornat, un cop més, a vomitar la seva bilis més agra en contra dels
que li paguen un bon tros de la seva eterna nòmina.
Sembla que s’ha sentit molest
perquè durant el debat d’investidura de Rajoy, on ell propugnava l’abstenció
per un “sentit d’estat”, les paraules del republicà Rufianes el van ofendre de tal manera que no s’explica perquè no
van sortir en tromba tots els diputats socialistes amb una resposta més
contundent. “No es poden legitimar
Rufianes”, va dir, fent gala de la seva vena més democràtica. I no
podent-se refrenar de la seva dialèctica
tenebrosa i pudenta, dissimulada amb la ironia, alertà els seus condeixebles
de que “Espanya no és una nació de
nacions i el verí dels independentistes arriba avui als socialistes”.
No cal dir que Rufianes ja li
va donar resposta adequada via tuit. Estem en unes proporcions de greuges i
ofenses diàries que potser necessitaríem una oficina dedicada exclusivament a
respondre tots aquests bocamolls que s’alliberen de les seves ineptituds i
ignoràncies mitjançant provocacions diarreiques
escrites amb faltes d’ortografia. Rucs. Massa costós seria. Cost, el que
va ocasionar el germà de Guerra, Juan, que a finals de 1989 el va contractar el
PSOE com assistent del seu germà a la Delegació del Govern d’Andalusia,
Sevilla. El vicepresident estava a Madrid i Juan dedicava les seves hores en el
seu despatx sevillà a trapicheos
personals fins que no va ser condemnat el 1995 per frau fiscal. Alfonso Guerra,
naturalment no sabia “res” de les frivolitats del seu germà, però va haver de
dimitir. Des de llavors es dedica com a diputat a fruir d’una vida arregladeta
i a fer distincions entre bons i dolents. Els bons demanen insistentment, els
dolents paguen calladament. La solidaritat, que no és un pal flamenc, a de ser
el màxim possible, mal els pesi als catalans, i el límit no finiquita ni quan
la mort ens separi.
El proppassat 24 de novembre
el Sr. Iceta es va desplaçar fins Sevilla per entrevistar-se amb la inefable
sultana de Triana per recompondre punts d’enteniment i ponts trencats. Un
viatge que pel seu tuf el situa en una mena de rendiment, d’homenatge al partit
germà. Res de res. El PSC és acusat de dissidència al desobeir les ordres del
PSOE sobre l’abstenció del grup en la investidura de Rajoy. Iceta vol que li
condonin la greu falta i pugui seguir unit al partit mare -madrastra?- amb
presència als òrgans de govern i amb veu i vot. Malauradament els cants de
sirena que provenen del carrer Ferraz de Madrid, més aviat diuen tot el
contrari: els perdonaran i els permetran de seguir votant al partido hermano
però sense veure’ls la cara, pintant un zero a l’esquerra, amb una bena als
ulls i un fregall a la boca. Ni nació de nacions, ni dret a decidir, ni
botifarra amb seques. Només botifarra.
I hom es pregunta si en aquest
moment de turbulències, no seria més apropiat que Iceta i els seus quatre amics
s’arremanguessin i treballessin pel seu país. Ja ho sabem que no són
independentistes, i els hi respectem, però els seus vots al Parlament tindrien
uns balsàmics efectes amb més ressò a Madrid dels que puguin tenir durant cent
anys a un PSOE molt allunyat del nostre pesquis. No diuen o deien o diran que
són partidaris de que la gent s’expressi? Doncs vinga home, una empenteta per
la dignitat i menys sospirs per la Porta d’Alcalá i el Pont de Triana, que mai
ens aportaran res fiable. Ni bo.

Hola Pep, bona tarda,
ResponEliminaNo mes de quatre ratlles per comentar-te alguna coseta. Per exemple, la setmana passada les accions de IMF&R es van cotitzar a 4,50€. Naturalment, els beneficis després de impostos, van ser reinvertits.
Com a tema pesat i actual hi ha en Ronaldo i els seus milions. La fiscalia i tributació, seguint las costums de independència dels estaments oficials, no mes van veure la actitud insolidària de Mesi. Ara, que un diari alemany ha destapat l’assumpte sembla que comencen a moure el cul i amb precaució aniran investigant el xulo portuguès. Continuarà.
Per cert, aquest matí a RAC 1 han donat la primícia referida a Inditex en el sentit de que la UE esta estudiant el denunciar a aquesta firma per un tema, com sempre, de enginyeria financera: compren on es mes barat i venen on l’impost de societats es mes baix. El problema es de que aquesta actitud pot ser legal i no ètica. Son sis cents milions que de estar a la marca Espanya ó no, obliga als pagans com jo a incrementar la meva aportació.
Sembla ser que una de les amenaces que llueix La Generalitat quan parlamenta amb el govern de Madrid, es el de que posarien al impost de societats al 0,0002. Algo semblant a lo que va fer Junkers quan estava al front del govern de Luxemburg : oferia que les grans empreses mundials establissin la seva seu a Luxemburg a canvi de pagar sobre beneficis el 3% en lloc del 35 ó 40 que tributaven al seu país.
Soraya ja te despatx a Barcelona. Millo no estarà sol. Sembla que hi ha ganes de guanyar temps i terreny, per part de Madrid, en el tema català. Difícil ho tenen.
Ara i fa uns dies estic donant-li voltes al tema de la independència. Ja et tindré al corrent quan ho tingui mes clar.
Aquests dies estic a Barcelona, fins el diumenge a mitja tarda. Collonut.
Pep, et deixo. Estic preparant el CD amb les fotografies , les millors, del any 2016. Es una feina que requereix atenció i cervesa gelada.
Pep, una abraçada molt forta i fins la setmana vinent.
Brunet.