-Nom, lloc de naixement i edat.
-Ompli vostè la casella com millor li sembli, no recordo el meu nom. Vaig obrir els ulls en una plaça enjardinada, plena de dàlies i geranis. Anys hi han els que hi ha des l'equador d'una pèrfida dictadura fins avui.
-El seu físic encoratja una imatge d'home seriós i com cal. Té que penedir-se d’alguna cosa?
-És clar, naturalment que sí. Presenti’m algú que no tingui res de que penedir-se. Errem el tret massa vegades.
-Què li diu la paraula Cultura amb majúscula?
-Em diu ben poca cosa. Avorreixo magnificar una cosa que forma part intrínseca de la vida. Cultura és gairebé tot: una imatge, un gest, la música, la pintura, l'escultura, el turisme ben entès, el pa enfornat, les maneres, les llengües, la literatura, la mirada d'un nen, el teatre, el cinema, jo què sé. Cultura és tot en la nostra vida. No és un dia a l’òpera o recitar una frase recremada. Si hem de parlar de cultura amb majúscula llavors estem perduts. Amb majúscula significa ocasió, moment, circumstància. I la cultura és continuació, actitud, disposició.
-Creu que a Espanya hi ha cultura o almenys iniciatives estatals per promoure-la?
-Li vaig a fer un símil també recremat; Espanya és un país de pandereta. No s'ha fet mai res a favor de l'aprenentatge, ans al contrari. S'ha promocionat la grolleria, la vulgaritat o el gust per martiritzar els animals. Propi de països subdesenvolupats. Ja se sap, un país mig analfabet és cent vegades més manipulable que una societat culta.
-Veu amb bons ulls que els governs destinin pressupostos importants per al sosteniment de l'exercit, l’església o associacions privades de caire polític?
-Són qüestions que em remeten inequívocament a la pandereta. No tinc més a afegir. Fujo d'uniformes i d’uniformitats.
-Encara fuma tant?
-Em dol i sap greu haver d’afirmar-ho, si. Soc com una bombolla dins d'una altra. Pestilent i nociva.
-Ha sentit por alguna vegada a la vida?
-La por, o les pors, són com de la família per a mi. Ignoro per als altres. Cada vegada que tinc un dubte, l'amenaça del desconegut, l'enigma d'una anhelada resposta, noto por, sento por del futur, temo no estar a l'altura de les circumstàncies. Em molesten els secrets, l’inexplorat. I tot això m’influeix, fa trontollar el meu ànim i la meva percepció de la realitat. Fins i tot crec que transcendeix a lo personal. M'acuso d'haver-ho contagiat, en un o altre passatge, fins i tot sense voler-ho, en gairebé tots els meus llibres.
-Vostè es troba en l'edat ... madura, alguns diuen que és la millor en la vida d'un escriptor, la més prolífica, la més intuïtiva. Per què va deixar d'escriure?
-Vol una resposta important, impactant? Doncs sento no poder-li oferir. Em vaig cansar, m'avorria ..., em va abandonar la cuqueta de la necessitat, d'haver de furgar de nou cada dia a la recerca de no se sap què ...
-Però hi ha milers de persones que opinen el contrari, vostè agrada.
-Em vaig cansar d’exigir-me, d’obligar-me, de tenir els meus pensaments equivocats, d'esperar que fluïssin les idees com grapats de cireres. Tenia por de fracassar, d'enfonsar-me al pou de la indiferència, de ser rebutjat. Va arribar un dia en què vaig dubtar molt seriosament de la meva capacitat per escriure. I ho vaig deixar, vaig tancar els meus arxius i vaig segellar la meva consciència. Vaig obrir la finestra i vaig descobrir que allà fora hi havia un altre món sense folis, sense tinta, sense presses. I l'aire penetrava fresc embolicant el meu rostre i pacificant el meu cor. ¿Quin onzè manament m'obliga a treballar fins al crepuscle dels meus dies? Cap. I perquè no, em va agradar la vida que tenia davant i no veia.
-Parli'm d'enveges i soledats, si és que les coneix.
-Sí, crec que sí. Venen freqüentment per aquí. Les conec. L'enveja l'he llegit en algun paperot descrita com un estat mental en què hi ha dolor o adversitat per no posseir un mateix el que un altre té, siguin béns o qualitats personals. Bé, podríem acceptar el significat donat, però són tantes les variants que ... Miri, si diem, per exemple, m'agradaria saber tant com l'enginyer que aixeca ponts o gratacels. Això és una enveja sana, constructiva, fins i tot admirable. Donant per sobreentès que el tal envejós és algú amb voluntat d'estudi o treball. Però si diem, m'agradaria tenir el cotxàs que condueix aquell home, però es passa el dia jugant a les cartes al bar amb els amics, això ja és una enveja repugnant, gairebé que és odi disfressat de reconeguda ineptitud. Però hi ha moltes més variants, moltíssimes. Té una certa semblança amb la gelosia, però això ja és un altre cantar. La gelosia amatòria sol descansar en la desconfiança, en la pobresa d'esperit. La gelosia justificada sí que comporta el dolor i la frustració. Es dona el cas que vaig viure un d'aquests drames en el meu cercle d'amistats i, cregui’m, li puc assegurar que porten una càrrega de tragicomèdia que van més enllà del que és pugui entendre com a suportable.
-I que pot dir-me de la solitud.
-En aquest moment poc o gairebé res. És tard i la brisa esgarrapa la meva escamada pell i suposo que la seva, encara que més jove. Crec que el més sensat que he llegit és allò de, si estas sol i sents la soledat, aquí comença el problema.
El vaig deixar assegut, al jardí. M’emportava el dubte de si aquell home d'ulls eixerits i gestos resolutius no tornaria algun dia a prémer les tecles. Semblava content i desinhibit, però alguna cosa em deia que potser sí que acusava una certa solitud lluny dels seus papers. Sentir la solitud quan un està sol, va dir. No obstant em sortí amb la meva, no es va parlar de llibres, ni de vendes o fracassos. Només de l'home, i això era el que m'interessava. Al final de la llarga filera de xiprers, en la llunyania, s'ocultava claudicant el vermellós sol rere de les muntanyes. Tot home té dues cares, la que es veu i la interior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada