UNA BALA EN PLE CERVELL.EL JUBILAT

Conec algú, coneixia, que abans d'ahir no se li va acudir res millor que guardar-se una bala al bell mig del cervell i, és clar, ha perdut tota la seva raó de ser i conclòs amb tots els projectes que suposadament semblava voler emprendre. Una pena, que volen que els digui. Es complien dos anys des que va baixar de categoria laboral i es va afiliar al nombrós grup dels desocupats, els ganduls forçosos, es va jubilar. Contràriament al que podria semblar, el fet de jubilar-se no és motiu de goig, ni de prenyar-se d'alegria alguna. Sincerament crec que és un mal pas, un vulgar disbarat administratiu. Un bon dia et lleves, et dirigeixes al mirall amb els teus calçotets i mitjons color carbassa, aixeques el cap i ¿què veus? Doncs res, ja no ets ningú, ni les teves opinions importen a ningú, ni s'haurà inventat una urna perquè dipositis el teu intranscendent vot. Sense saber-ho ni haver-lo sol·licitat creuaràs el llindar d'una porta invisible que et conduirà al planeta de la boira, boira perpètua i densa. Poc valdran els possibles mèrits que hagis pogut acumular en la teva anterior vida, al planeta dels que cobren a final de mes, o haurien de cobrar. Potser vas ser enginyer de no sé què, encarregat de no sé on, sindicalista dels que no donen un pal a l'aigua, artista, gai o carnisser. No importa per res, va ser, però ja no és. Possiblement el tret més remarcable entre la boira consistirà en l'escala de compensacions, el rescat de la pòlissa d'assegurança que ens han descomptat cada mes de la nòmina durant una vida, que oscil·la entre la pensió dels que no es poden permetre ni menjar , i les dels que han cotitzat molt alt i poden viure decorosament i amb una mica d'alleujament. Dels que no tenen alleujament, tan sols ofec, llavors tens gairebé tots els números per ser agraciat a no arribar a final de mes de per vida.

Felicitats, t'has jubilat, s'han acabat els compromisos i obligacions, no més reclamacions professionals, res d'abusos d'alcohol, una cerveseta "sense" el diumenge, un vergonyós assortiment de medicaments darrere de la cutre televisió, i podràs bufar el teu pastís de aniversari amb les espelmes recremades dels teus néts. I per la nit de Nadal t’obligaran a escopir la pensió a Pernils Pepe, perquè a la teva nora li agrada el jabugo "celler gratis". Si tens l'immensa desgracia de tenir la teva santa esposa en situació de defunció involuntària, llavors vés amb compte perquè et plouran per tot arreu: recollir els néts a l'escola, o portar-los, treure un gos que no pots ni veure’l quatre vegades al  dia, demanar-li al metge que et faci receptes de cremes facials per a la teva nora, o la farmàcia a buscar condons gel-fashion dient que són per a tu. I el parc, és clar, treure el nadó amb el seu cotxet al parc amb un fred austral, i congeniar amb individus del teu planeta boira. Ah! I el que sol fotre més: quan et diuen allò de, vinga avi que vostè no té res a fer.

I com no tenen res a fer, els van robant la vida a glops, a trossets, potser a petons. Però te la roben igual perquè són petons d'escuma evanescent i de colors sense to. La vida, la teva vida, és clar que la tens, és clar, llevat que malauradament ja t'hagin regalat un vestit de pi. Quan em jubili viuré la vida que no he viscut, que no he pogut viure-la, viatjaré, faré un creuer i buscaré compulsivament que la sort em premiï. Zasca !, al pi. Llavors quina alternativa tenim, perquè si després de la vida en què es cobra cada mes, sospirem per arribar al planeta boira per jugar a la petanca, no sé què dir-te. Potser comprar la bala de plata no seria mala idea. Passar una vida sencera de treball, si el tens, si no el tens no existeixes, pagant hipoteques, treballant deu hores, criant fills perquè t’oblidin aviat i els paguis l’assegurança del cotxe, estiuejant a les afores del teu poble, on la gasolinera, bavejant al pas de la Conchi, vestint parracs de quan triomfaven els pantalons de golf, demanant augments de sou d'esquena per no veure'ls la cara, omplint el dipòsit amb deu miserables euros de la teva andròmina sense la ITV o netejant els vidres de les teves greixoses ulleres reparades amb esparadrap. Per què? ¿Per a què? Tota una santa vida al planeta de la nòmina mensual, per arribar obsessivament dins el planeta de la densa boira, on et rebrà el pare Estat amb els braços oberts i et penjarà una caca de vaca amb un cordill, amb fervents desitjos de que la casquis aviat i s'estalviïn una pensioneta més.

Potser el meu conegut ho va comprendre a temps, i per tot això s’obsequià amb un tret al cap.