Don
Amadeu.
Poc
queda d'aquells daurats anys de l'Amadeu, el besavi. El Noucentisme va ser un
moviment cultural, artístic i ideològic molt latent durant les tres primeres
dècades del segle XX a Catalunya. Malgrat ser diferent als moviments convulsius
de tot Europa que van canviar un cop més les fronteres de diferents estats i
amb grans avenços en el benestar dels seus habitants. A París triomfava
l'anomenada Belle Èpoque, una alegre mostra de romanticisme, art, pintura,
literatura, llibertinatge i erotisme a dojo. A la conservadora i puixant
Catalunya, puixant per a uns quants, també s'estén el descontrol i el
descontentament del món obrer. Tot just uns anys abans, 1893, un anarquista
llança un encàrrec en forma de bomba cap a la platea del Liceu. Vint morts
ocasionà. La burgesia, oligarquia regnant, va acusar el succés. Aquella nit de
l'atemptat, sortien pels passadissos, espiells i finestres del coliseu de La
Rambla, dotzenes de entretingudes, fulanes, estimades i aposentades. Signe
inequívoc i gairebé formal de la gent de bé. Els avantllotges del teatre es van
convertir en les suits del braguetasso. Res millor que un estira i arronsa
sentint com s’apaga el llum de Mimí o les vel·leïtats de Violeta. Tenir una
estimada prestigiava al factòtum i a Sant Paganini.
A
res de tot això hi va ser absent el regi procedir del patrici Amadeu, besavi de
Feli. Cavaller condecorat per la reialesa espanyola, president de la comunitat
nacional d'empreses navilieres, president honorífic del port de Barcelona i
propietari de per vida de cent i una distincions per múltiples mèrits suposats.
Efectivament, de la mateixa manera que no es desprenia mai del barret de copa,
sí que ho feia dels seus calçotets, almenys dues vegades per setmana. De forma
casual va conèixer i intimar amb una jove, Ivett, noia arribada a Barcelona des
de la seva terra natal, Ciudad Real, amb una mà darrere i l'altra a la butxaca.
Tenia vint i cinc anys menys que Don Amadeu, però aviat es va posar a la seva
altura. El cavaller cara llarga, tan serè, tan seriós, amb tant aplom que feia
por mirar-li a la cara, va ser rejovenit de tal manera per aquella nina de
porcellana de Toledo, que es diu que en les seves gresques de llit i llençol,
Ivett l'obligava a posar-se el barret de copa. També es diu que en una ocasió
en què Don Amadeu tenia set, Ivett va omplir el barret d'aigua i va incorporar
els pits dins, xuclant el pròcer com una mula ennuegada. La castellana era dona
alegre, jove i amb ànsies de prosperar, no cessava el seu interès per Don
Amadeu. Tant és així que, al poc temps, a fi de donar anonimat i discreció a
les seves visites setmanals, Don Amadeu li va posar un piset en el que avui
coneixem com Horta, despoblada llavors. Amb una única condició, allà no hi havia
d'entrar un altre home que no fos ell. I així es va fer fins al mateix dia en
què el senyor Amadeu es va dirigir a conèixer el seu sepulcre. Ella vivia per a
ell els dos dies, màxim tres, tot es trobava a gust del visitant. Així ho
reconeixia ell i l'hi agraïa a ella. Mai de la vida va entrar un altre home, perquè
els cinc dies restants de la setmana, ella atenia altres casos d'urgència de
baixos en el seu antic pis de soltera, diguem-ho així. Ivett tenia per costum
que quan el senyor Amadeu, com ho diria, li semblava haver tocat el cel, per
dir-ho així, agafava el seu bastó per l'empunyadura de marfil, representant un
déu grec, i s'anava passant el déu per on no miolen ni els gats, sota l'atenta
mirada del cavaller llorejat que es refeia com podia entre llençols i coixins,i
el barret de copa. I certament no és pas que hagués tocat el cel Don Amadeu,
per dir-ho d’alguna manera, és que mentre ell es creia que feien l'amor, Ivett
tenia temps d'arreglar-se les ungles, tocar-se una berruga del clatell i mirar
el bastó de marfil, i de tant en tant dir-li <M’estàs fent molt feliç,
Ami>, i clar, l'home, instigat i aclamat per la jove, insistia suant com un
marrà, intentant posar ferms els seus atributs però què, ¡maleït sigui!, no
aconseguia res més que alçar les puntes del seu poblat mostatxo. Però i què ?,
tenia la seva estimada com exigien les normes de tot ben nascut i, per
descomptat, i de la seva alta i prestigiada reputació en la societat. La seva
societat, és clar. Per raons evidents, Ivett no va assistir al sepeli del seu
amant i lliurador de xecs, totes les forces vives de Barcelona sí que hi van
acudir engalanats de cap a peus amb precioses peces de rigorós negre mort. En
aparença eren dos bàndols oposats, els que sanglotaven i gemegaven, i els que
es tapaven la cara amb els guants per no delatar les seves riallades. Ja saben,
el muerto al hoyo y el vivo al bollo.
I bollos n’hi havia a cabassos.
El
notari llegia parsimoniós i protocol·lari les últimes voluntats de l'il·lustre finat.
Un cop enumerades totes i cadascuna d'elles i els noms dels beneficiats, com en
la loteria de Nadal, el fill, en Jordi, va apuntar <aquí falten deu mil
duros>, a lo que el notari va respondre amb gravetat al rostre <El seu difunt pare va deixar escrita l'absoluta
prohibició de tractar aquest assumpte> Jordi tan sols va balbucejar <la
mare que el va parir> mentre es tibava el seu canotier. Ivett, amb el cor
partit, aquell dia s'ho va passar rodant perduda per la ciutat, sense sentir,
no veient res, no parlant amb ningú, gairebé a cegues. Ja de nit, va entrar al
teatre Arnau, es va aferrar a la barra del bar i va agafar una bufa de les que
fan oblidar del tot. Li van preguntar el seu nom, però no va respondre, només
tossia i escopia com una iguana mentre, amb l'ànima en un puny, li arribaven
les notes punyents i angoixoses del
Relicario i La Violetera, desgranades per la inigualable Raquel Meller.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada