LA GRAN CAGADA

Un tema curiós, per no dir-ho amb el seu propi nom: escatològic. Així és, l'any 2010 afortunadament em vaig lliurar d'un viatge a l'Índia amb un grupet d'amics. En aquells temps jo estava en plena efervescència viatgera i no vaig poder compaginar-ho amb la meva agenda. Al cap dels mesos vam celebrar un sopar per posar negre sobre blanc a les nostres diferents singladures dels últims temps. Com és lògic tothom parlava amb passió i delit dels llocs visitats, posant l'accent en les seves singularitats i sorpreses. El reduït destacament que va optar per viatjar a l'Índia va ser el més derrotista, el més decaigut, no sé si el més vulnerable, crec que no. Van aterrar a Nova Delhi i allí van romandre sis dies, abans d'iniciar un periple que els portaria fins a Mumbai -Bombay-. En el seu discurs les paraules més repetides van ser excrements i defecació.

Faig aquesta introducció per situar-nos al lloc, els esdeveniments i les conseqüències. El govern de l'Índia, amb 1.300 milions d'habitants, s'ha proposat prendre mesures per avergonyir i eradicar l'ancestral costum de defecar per tots els costats, menys en banys i excusats. En aquest país hi ha ja molta gent que ha deixat enrere la pobresa però no l'hàbit de abaixar-se els pantalons en qualsevol lloc. El govern ho té difícil, molt difícil. Els anuncis de televisió i tanques publicitàries furguen en el contrast de ser un país emergent amb la major economia en moviment, en on fer les necessitats a l'aire lliure és la norma habitual en la majoria de pobles i extraradis de les ciutats. Els meus amics van comprovar des d'un tren com en els ravals de la capital, a primeres hores del matí, havia legions d'homes ajupits abonant la infecta terra dels afores. Que per molt abonament que li tirin tan sols brollen els diables. Hores més tard és el torn de "elles" que, en la mateixa posició, sembren de merda l'ambient. I parlo d'hectàrees, no d'un raconet  rere una barraca derruïda. Amb l'objectiu de donar fi a les mega cagades índies, el govern ha construït milions de lavabos repartits pel país, i donar per acabat aquest costum el 2019. No crec que el lema que han ideat pugui limitar una litúrgia de milers d'anys ; "Només l'hàbit d'usar un vàter és un progrés real". Almenys a l'Índia rural.

Actualment a causa d'aquest progrés no tan incipient, es dóna el cas que gairebé tots els defecadors tiren de Smartphone durant el seu alleujament. Es venen milions de televisors, neveres i motocicletes, però a casa, sense lavabo i les vies del tren a vessar d’infectes i pestilents tifes. Tenir un lavabo a la llar segueix sent considerat impur per molts vilatans. Almenys la monarquia francesa es cagava en el tron ​​rebent a emissaris i diplomàtics a Versalles, però un brivall sota el tron ​​retirava els excrements i netejava el cul del monarca. Això si no s’orinava sobre la palla que cobria el terra mentre dictava cartes cortesanes. No els va quedar altre remei que inventar el perfum, Versalles, en tota la seva grandesa, feia pudor de cort  de porcs.

Ja ho han intentat altres vegades a l'Índia, però res. En algunes pedanies i poblets amb castes antiquíssimes els homes van obligar a les dones fer ús dels vàters del carrer, amb el vel i el sari posats. Ells no. No vull imaginar-me a que havien de fer olor els saris, i els efluvis dels homes provinents d'uns calçons entre podrits i momificats, m’ennuvolen el pensament. M'alegro de no haver compartit aquell viatge, i no perquè sigui molt escrupolós, sinó perquè, coneixent-me com em conec, ja em veig prenent un banyet al Ganges i veure’m envoltat i assetjat per vaques sagrades més mortes que vives, rosegades pels infectes insectes, gossos podrits i cent vint tones de xurros diversos gronxant-se al so d'un Sitar, que és la seva mega guitarra. Exxx!

Per concloure, mirin, ja sé que la gran cagada no és un títol per a un article, i els demano excuses, però ... com ho podríem titular?