LA FONDA DE L'HERMÍNIA (Tros tercer)

Tros tercer

PRESENTACIÓ DE LA FONDA

Ca l’Hermínia ocupa un bon espai de la plaça, i més tenint en compte que fa cantonada. El solar és maco. Una tanca de ferro forjat discorre pels dos llargs laterals. L’entrada és per la cantonada, ample, senyorial, amb el paviment rebentat i el ferro forjat orfe de pintura des què es van inventar els canalons de la fonda. Per damunt de la porta el forjat agafa forma d’arc i amb lletra tant mateix de ferro i rovellada hi diu FONDA HERMINIA. Igual que els ranxos del oest americà que tenen trenta mil km2 amb un rètol corbat a l’entrada i el nom d’un pistoler de renom  amb dues banyes de collons, això sí, els 190 km de la tanca estan fets amb troncs de pi d’Oregó. El jardí n’estic segur de que es dissenyà al seu dia cercant un aire modernista, acollidor, reservat i silenciós, amb un bé de Déu de vegetació importada pels anomenats indians, que no portaven ploma al cap però es van fer d’una pasta per allà lluny,  al Carib. Avui malauradament el jardí és una merda com un piano vell. Brut, descuidat, amb quatre plantes espontànies a l’espera de què plogui, sense grava pel caminet, tres fanals guerxos i a la porta d’accés al establiment una bonica cadena que penja lligada a la cresta d’un bonic gall però ai! sense la campana. A l’entrada d’un petit magatzem en un lateral de l’edifici encara s’hi pot veure avui un tros de fusta pintada, si bé despintada, que anuncia REFORMES SISCO, sense dubte un descuit de la darrera reforma de 1987. Inicialment sota un gran avet que encara respira i havia una gàbia amb un porc senglar que feia les delícies de la canalla i la desconfiança dels adults, es deia Rocky, com Rambo, vaja, Sylvester Stallone. El pobre Rocky no era agressiu com el seu homònim novaiorquès que li demanes l’hora i et fot un cop de puny a la boca que t’han de cantar el miserere. No, ni pensaments, fixeu-vos quina paciència tenia l’animaló que alguna tarda d’hivern el Nen li ficava un collaret i se’l enduia de passeig al bosc. No patiu que ja us explicaré qui és el “Nen”. És per rememorar també la font al mig de la jardineria que amb la seva remor d’aigua brollant en estat líquid creava l’ambient necessari per a les tertúlies de mitja tarda, els estiuejants n’estaven embadalits amb la font. No sé ben bé si era pel clímax de pau que generava el broll o  perquè significava el preàmbul per endrapar-se el sopar. A l’hora de sopar, la gent de fonda té les mandíbules de ferro. Piu-piu, piu-piu, sentiu els ocellets? Si! Doncs aquesta era la melodia amb que els de fora vila passaven les caloroses tardes entre confidències, relats, promeses i alguna que altre mirada perversa dirigida a l’escot d’alguna xicota nouvinguda. Mirin, no hi puc fer més, quan recordo aquests instants tan sublims que, vulguis que no, t’aboquen al Romanticisme noucentista em faig la idea de que estic amb la gent de Miralls Trencats, El vidu Rius o la molt enyorada Florista de la Rambla.  Oh, què fort!

Però la vida ja ho fa això, els cops amagats vull dir, els imprevistos angoixants, la realitat desmoralitzadora, la cruesa d’una obra d’art malmesa. Avui la font, aquell entremaliat raconet, ha quedat reduït a una muntanya de cendra i  runa. La roca volcànica, rugosa i rovellada en que estava constituïda, ara és com una pasterada de merda de vaca del Pirineu. Ennegrida, estriada i pudenta. No queda ni un ocell, ni un nenúfar a l’estany, ni un banc. Res. Lletgíssima. Vulguis que no la humitat s’ha anat apropiant de l’espai. És tanta la molsa que hi ha per tot arreu que ara seria una font amb barba. Dalt de tot de la font la coronava una simpàtica figura de ceràmica que representava un pastoret amb el paraigües obert i mirant el cel. Tot i saben que aquests treballs artístics de ceràmica sempre els queden amb unes cares, no lletges ni molt menys, una mica compungides potser sí, a mi sempre em va semblar l’eixerit pastoret que o bé era un efeminat, no pas un maricón, i que tenia uns ulls de psicòpata viciós. Renoi com passa el temps, me’n faig creus de lo de pressa que va el calendari. Ja sé que més val això a que no pas el calendari s’aturi. I en els pobles, què volen que els hi digui, les coses són d’una altre manera, més integres, més reals, més poètiques si m’apuren. Hi ha una noblesa entre les persones que a ciutat no s’hi veu per enlloc. La vida de poble té un regust especial, reconfortant. Pots aparcar on vulguis. Parlant de pobles, he llegit que a no sé quin canal de televisió espanyol faran una rèplica del Foraster, del Quim Masferrer. Un dels poquets programes que jo miro de televisió. Un veritable encant la vida a pagès, en serio. !Sou collonuts, amics de Prades...Sou molt bona gent! Com fàcilment es pot endevinar jo no en veuré ni un del proper Forastero, m’emprenyen les copies, com deia Laporta, què n’aprenguin. A més, per sentir i veure una destrucció del original, doncs gràcies, però no. “Sois cojonudos, amigos de Villanueva de la Cañada...Sois muy buena gente! Collons què fort, abans em faig monjo cistercenc.
Continuarà.