AMB EL SEU PERMÍS, ALÇO LA COPA

Aquesta setmana al fantàstic Palazzo Venezia de Roma, ha tingut lloc la setzena edició dels prestigiosos premis Europa de Teatre. El clima del públic ha pujat la temperatura en conèixer que el guanyador -ex aequo amb Isabelle Huppert- ha estat el gran actor Jeremy Irons. És un actor a qui he seguit des dels seus inicis, inexpressiu per a alguns i reconcentrat per a altres. Res aliè a la prestigiosa tradició teatral britànica. Si en el cinema destaca per la seva marcada idiosincràsia, d’alt de l’escenari és un actoràs sense pal·liatius. L'últim que he vist d'ell, amb retard, ha estat el film La Correspondència, de Giuseppe Tornatore i banda sonora del genial Ennio Morricone. Va tenir una tèbia acollida, en principi, però Irons, fidel al seu estil com absent, irònic, perdut, distret, tendre i educat, sobresurt en la seva calculada rèplica a la seva jove amant. Els anys no perdonen i la seva gestualitat emmalalteix de certa feblesa que compensa amb escenes d'alt contingut eròtic.

Parlo d'aquest actor, amb principis i creences una mica enrevessades, en primer lloc perquè és un gran actor, a ningú deixa indiferent, en un sentit o un altre, però és que a més, gent propera a mi m'han identificat sempre a ell. Ull! Sense conyes ni rialles, en un pla informal, gresca festiva i entre amics i família. Evidentment no parlo per res del físic, no ens assemblem en res, Irons és un personatge atractiu i seductor, i un servidor, doncs bé, que volen que els digui. Sí que és possible que en l'actitud, el gest o la mirada, tinguem una semblança, amb mi i amb uns quants milions d'homes més. Tampoc el seu compte corrent té similitud amb el meu, lògic.

Fanny Ardant subratlla d'Irons la seva concentració, la seva veu suau i fosca, la seva generositat i la capacitat per obrir-se emocionalment i totalment al públic, però mantenint el control absolut de la situació. Sí, diuen que sóc un manaire, que m'agrada prendre la iniciativa i controlar tots els passos. Una cosa així com desconfiar dels altres i creure que només jo puc sortir victoriós. És clar que també té altres interpretacions, per exemple, ser un paio cregut, autoritari i mal fiat. "Quan t'avorreixes en alguna cosa comences a fer les coses malament, hi va haver un temps en què em vaig avorrir del cinema", diu l'astre. Home! en una versió més d'estar per casa, sempre m'han dit que sóc cul de mal seient. És veritat, m'avorreixo aviat i em canso de les rutines. M'agrada innovar, canviar, buscar, renovar ... en fi, un paio insuportable. Una altra frase d'aquest descendent shakespearià, "el consumisme se'ns ha escapat de les mans i d'aquí unes dècades lamentarem com ens estàvem matant per fer diners". Doncs home, no dic que no, però no en un sentit general. Malauradament avui és molta la gent que s'està matant no per fer diners, o pastar-los, sinó que únicament es barallen per subsistir, per no morir d'inanició, cosa molt diferent a morir d'èxit. És cert que qui pot, gasta quantitats gens menyspreables en bestieses i bagatel·les que són manifesta i llastimosament absolutament prescindibles. El meu sòsies anglès té un formidable castell a Irlanda, jo no.

En fi, no facin gaire cas, tarda d'avorriment i fred. Alço la meva copa per aquest gran actor, però sense líquid. Per a tots vostès que tenen la santa paciència de llegir-me, sí que l’alço plena de bombolles d'or i brindo per tots nosaltres, perquè puguem seguir emprenyant pletòrics i, finalment, que Déu ens lliuri del 155, som una comunitat maleïda, d'acord , però no imbècils del tot.