NOTES DE CAMÍ.

Segons les meves notes devien ser sobre les onze del matí. Creuava el Pont del Mil•lenni o de Sant Pau i, per molt abrigat que anés, el fred s'enganxava a la cara, afilat, tallant i humit. El Tamesis discorria sota els meus peus sense altre objectiu que lliurar les seves aigües al mar. El flux era ràpid, des de Gloucestershire passant per Oxford i Eton, ambdues ciutats lligades al món universitari i en el cas d'Eton, elitisme del l'elitisme, ha proporcionat a Anglaterra ni més ni menys que 19 primers ministres. Aigües avall el riu lliurarà la seva líquida mercaderia a les gèlides aigües del Mar del Nord. A diferència d'altres rius com el Rhin, Danubi o Mosa, el tràfic de barcasses és molt inferior, gairebé imperceptible en aquest tram. Els crits de les gavines i els seus vols rasants a la recerca d'alguna cosa que portar-se al bec, em resulta molest, potser atordit pel fred. Les cames no flaquegen encara però l'esquena és com si estigués travessada per mil dagues. Són dies de caminar i molt. No conec altra manera de conèixer una ciutat, la seva gent, els seus contrastos i, per descomptat els seus llocs emblemàtics, i aquí són gairebé interminables. Londres és una imponent ciutat, la ciutat de les ciutats. Les arrels de l'Imperi Britànic salten a la vista, fonent el seu gloriós passat amb un florent futur, manifest en els seus descomunals edificis on el barroc i el modernisme combreguen en pau i esplendor.

Abonant 17 lliures se m'obre el pas a la catedral anglicana de Sant Pau. En aquest fastuós temple, a la zona més alta de Londres, s'han celebrat els esdeveniments més importants de la història d'Anglaterra. La formidable cúpula amb 111 metres d'altura domina l'horitzó de la ciutat. El fred s'ha replegat en bona mesura, creuo l'arc del temple i trepitjo terra ferma a Paternoster Square. Aquesta plaça, a l'abric de la catedral, respira un aroma d'assossec, de pau. Tots els carrers adjacents vénen identificats amb el mateix nom: Paternoster. Ignoro la raó. Enmig de la plaça hi han disposades una vintena o trentena d'hamaques de color blau marcades amb una P. La gent dóna un respir als seus castigats peus i es tendeix plàcidament sota un tímid sol. Jo els vaig emular i fer el mateix, em submergeixo en el blau teixit i tanco els ulls per un moment. Maleïda esquena. Em sorprèn veure una taula de ping-pong al carrer on dos cavallers es baten a cops de pala, un encorbatat, l'altre no. No crec haver vist una altra ciutat amb tantes corbates com aquí, la gent autòctona vesteix bé, els turistes s'encarreguen de posar colorit i senzillesa en els seus vestits. De la mateixa manera que ells a l'estiu, apareixen per Salou semblant-se més a Tarzán dels micos que a un lord. Acaben de donar les dotze del migdia i començo a barallar-me davant els dubtes; ¿Una pinta de cervesa rossa o negra? M'inclino per la rossa. Aquí els gots o gerres són grans, agradablement fornits, consistents. Encara que després -sorry- apareguin ràpidament les presses de baixos. Les cafeteries solen ser esplèndids establiments, alguns d'ells veritables temples de la decoració i el bon gust. En molts d'ells no serveixen a l'assedegat client, has d’anar a la barra, formular la corresponent comanda, s'abona, s'agafa el cubell de cervesa, i et dirigeixes a on més et plagui, taula, mateixa barra o al carrer.

Vaig sortir de l'entorn espiritual i vaig caminar per sinuosos i pintorescs carrers plens de pubs i abeuradors diversos. La cosa havia canviat en poc temps, em sentia sufocat i suat. Vaig posar l'anorac dins d'una cabina de telèfons vermella en desús, em vaig desprendre del jersei, els guants i les calces facials. De sobte es va produir un vendaval tan exagerat que no deixava caminar, vaig moure les portes giratòries i vaig entrar als baixos de l'edifici capgròs o tort. Immediatament em van assaltar dos individus negres com dos castells preguntant-me a quina planta anava. Em vaig esforçar amb el meu anglès de la Conca de Barberà i ràpidament em van convidar a deixar l'edifici. Un crist, vaja. La fam delatava la seva presència i la bufeta reclamava el seu dret a la descompressió. Tot just al tombar hi havia un restaurant espanyol, però això ja és una altra història.